Eixir

El mentó lleugerament elevat, amb una seguretat desafiant. Els llavis premuts per barrar-li el pas al dubte o la vacil·lació, preliminars de la por i la inacció. Les mandíbules marcades per la valentia i la determinació. La mirada recta, clara, neta; un bri de mística a les pupil·les. El braç dret, amb la velocitat difuminada de qui no espera seguir a ningú ni acatar ordres; un moviment rotund de qui no demana permís ni favors.

El protagonista de la imatge és Miguel Hernández, un jove oriolà de vint-i-sis anys. ...

El mentó lleugerament elevat, amb una seguretat desafiant. Els llavis premuts per barrar-li el pas al dubte o la vacil·lació, preliminars de la por i la inacció. Les mandíbules marcades per la valentia i la determinació. La mirada recta, clara, neta; un bri de mística a les pupil·les. El braç dret, amb la velocitat difuminada de qui no espera seguir a ningú ni acatar ordres; un moviment rotund de qui no demana permís ni favors.

El protagonista de la imatge és Miguel Hernández, un jove oriolà de vint-i-sis anys. Aquell diumenge, 4 de juliol de 1937, al voltant de les dos de la vesprada, el poeta travessa la porta de l’Ajuntament de València. Abandona la sessió inaugural del Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura. La guerra civil està a punt de complir un any. València és la capital de la República. A València es pot decidir el futur polític d’Espanya, qui sap si d’Europa. Per això, més d’un centenar d’escriptors antifeixistes de tot el món es reuneixen a València. Neruda, Alberti, Machado, Malraux, Louis Aragon, Tristan Tzara, Mikhaïl Kol­tzov, Anna Seghers, Carpentier, Nicolás Guillén, César Vallejo, Huidobro, Octavio Paz. També Carles Salvador o Pompeu Fabra. Tots estan a València per posar la seua ploma al servei de les idees, la paraula com a escut front a la barbàrie. Estan a València per defensar la llibertat amb un compromís explícit davant d’una ideologia que, tres mesos abans, ha bombardejat Gernika. L’horror que deixa indiferents les democràcies occidentals.

Hi ha una confrontació política. Dos blocs. Dos fronts. Dos models de societat. I la cultura assumeix un paper. Baixa a la plaça i es brega per la llibertat. I sí, clar que tot és més complex. I sí, clar que en els dos bàndols blablablà. Però aquell migdia de juliol, després d’escoltar el president Negrín i els primers intel·lectuals, Miguel Hernández ix de l’ajuntament. Mentó, llavis, mandíbules, mirada, braç. I en eixe instant, clic: Walter Reuter fotografia el jove poeta oriolà que s’ha allistat al bàndol republicà i lluita en el front de guerra. Walter Reuter, fotoperiodista berlinés, treballa per al Comissariat de Propaganda de la República. Les imatges inèdites d’aquell congrés es poden contemplar —encara— en una exposició al Palau de les Comunicacions de València. Però hui, una setmana després del 28-M, em centre només en eixa imatge. Cartells a les parets que alerten de la fera feixista. Un país dividit. La cultura assumint la veu. I ell, Miguel, que no sap què l’espera a la vida, que desconeix quin preu té el compromís, camina amb determinació. Amb un punt d’orgull. Lliure de càrregues. Mirant endavant.