Xarnego i bufó? Només antixarnego

Si no m’equivoco, va ser Gabriel Rufián, deu fer vora deu anys, qui va popularitzar de nou la paraula xarnego. Va invocar la seva xarnegor amb el cinisme propi dels murris perquè li permetia presentar-se com el que alguns, dins i fora de Catalunya, percebien com un exotisme: un xarnego que defensava la independència i, sobretot, la defensava en castellà. Aquesta era la seva extravagància al començament: ser independentis...

Si no m’equivoco, va ser Gabriel Rufián, deu fer vora deu anys, qui va popularitzar de nou la paraula xarnego. Va invocar la seva xarnegor amb el cinisme propi dels murris perquè li permetia presentar-se com el que alguns, dins i fora de Catalunya, percebien com un exotisme: un xarnego que defensava la independència i, sobretot, la defensava en castellà. Aquesta era la seva extravagància al començament: ser independentista sense amagar la xarnegor. Superada la fase de l’exoticitat, conclòs el seu cicle paròdic per veure’s convertit en un home d’Estat espanyol (no cal, benvolgut lector, que continguis el riure), Rufián no només no es presenta ja com a xarnego, sinó que amb prou feines es presenta com a independentista. La presa de pèl retrospectiva és tan fenomenal i va fer-se tan a la llum del dia que és normal que Rufián ocupi un lloc privilegiat, fins i tot prestigiós, a l’escenari polític dels nostres temps.

Quan va deixar de fer-li servei, Rufián va prescindir de la xarnegor. Aleshores l’esperpent ja havia fet les seves primeres passes. El diputat havia propiciat parlar d’una cosa molt més tenebrosa que la xarnegor: la identitat xarnega. El març del 2016, al Congreso, va dir: “Soc xarnego i independentista”. El disbarat, per descomptat, no era afirmar que es podia ser independentista i xarnego. El disbarat era dir “soc xarnego” com si la xarnegor fos una identitat. No va presentar-se com a català i independentista, no; va reclamar una identitat gairebé nova: xarnego i independentista. Així insinuava que algú podia ser independentista encara que no fos català, o més ben dit, encara que no respongués a l’estereotip, com si la xarnegor existís al marge de la identitat catalana.

Rufián va invocar la xarnegor amb el cinisme dels murris per presentar-se com un exotisme

Amb aquella intervenció, i d’altres similars, Rufián va sembrar la llavor. I la conversa pública de masses, àvida en aquests darrers temps d’acollir noves identitats, va veremar la identitat xarnega.

Festivals de cultura xarnega, llibres, acalorats intercanvis en alguns mitjans de comunicació, associacions polítiques independentistes com Súmate, que, implícitament o explícitament, reivindicaven la identitat xarnega independentista. S’estava donant forma a una identitat com qualsevol altra que hagi existit en la modernitat: institucionalitzant-la.

Vocació de bufó

La identitat xarnega és una calamitat. La pluralitat de Catalunya no hauria de descansar en la pluralitat d’identitats, sinó en la de formes de ser català. La xarnegor no hauria de deixar de ser un entramat aleatori d’orígens, relacions culturals, riquesa i mescla lingüístiques i cert escepticisme envers les identitats rígides. La xarnegor no existeix enlloc del món que no sigui Catalunya, no pot dissociar-se del fet de ser català. I quan el murri Rufián insinuava el contrari, reblava certa imatge simplista que tenen molts nacionalistes espanyols dels xarnegos, i que fa que els resulti incomprensible que molts xarnegos haguem fet nostra la llengua catalana sense deixar de sentir nostre el castellà.

Hi ha infinites maneres de ser xarnego, per descomptat. Però sembla que només n’hi ha una que cridi l’atenció. Els xarnegos contemporanis que han adquirit certa notorietat política responen, cadascun amb el seu estil, a un perfil o una vocació digna i necessària però molt marcada. La de bufó.

La identitat xarnega és una calamitat. La pluralitat de Catalunya té a veure amb les formes de ser català

Rufián feia servir llargues pauses, el kitsch líric i la provocació per incomodar l’interlocutor espanyolista. Antonio Baños, el més llest d’aquesta cort, se sortia de l’ortodòxia combinant actitud de barri, força elegància i una erudició ben estudiada que el convertia en un buscabregues fenomenal i efectiu. David Fernández, a més de dur samarretes amb lemes ideats pel delegat de classe de quart d’ESO que mai sembla haver deixat de ser, va arribar al punt àlgid de popularitat quan va ensenyar una espardenya al Parlament a no sé quin polític del PP.

Juana Dolores Romero, artista i perfórmer, va arribar al cim dilluns quan en una entrevista amb Xavier Graset va atacar furibundament “la Catalunya burgesa”. Com a perla ens va deixar el non sequitur més brillant de la història de les invectives televisades: “Em sembla molt malament que es parli de l’avançament feixista, que també és capitalista, protagonitzat per Vox, que uy sí, nos llevamos las manos a la cabeza, però en canvi que Trias hagi guanyat a Barcelona no és... pero bueno, da igual, que ojalá caiga un meteorito a la llibreria Ona i que ho rebenti tot”. Histrionisme, incomoditat, performance. Trets que habitualment fan que el xarnego que no amaga la seva xarnegor adquireixi popularitat a la conversa pública de masses.

No és cap retret cap a aquestes persones ni les seves vocacions. Trobo indigne criticar el temperament o el caràcter. El que sí que crec que té sentit criticar és que les institucions polítiques i culturals perpetuïn estereotips, com si la xarnegor només pogués funcionar a través de l’histrionisme, la incomoditat i la performance. Com si, en fi, ser xarnego i ser bufó fossin gairebé sinònims.

Identitat catastròfica

Històricament, el xarnego, a la cultura popular, havia fet diversos papers de l’auca. Delinqüent més o menys simpàtic, personatge secundari graciós i no particularment agut a les sèries televisives catalanes, cantaor de segona divisió, entrenador malparlat de futbol de barri. Confesso que tinc fascinació per tots els papers, malgrat que, a ulls del gran públic, eren rols socials i culturals que no tenien una connotació gaire seriosa.

En la història recent de la conversa política nostrada mai ha penetrat amb èxit el xarnego seriós que, sense amagar la seva xarnegor, reivindiqués la seva catalanitat. I quan n’hi ha hagut intents, han estat marginats, menyspreats i ridiculitzats. Penso en José Montilla. No amagava però tampoc reivindicava la seva xarnegor. Formava part d’un gran consens, avui possiblement esquerdat, sobre què volia dir ser català. El gran obstacle per al seu perfil va acabar sent que el nacionalisme espanyol (amb seu a Barcelona) el considerava un xarnego agraït que havia acabat fent-se nacionalista català, mentre que bona part del nacionalisme català el considerava un cavall de Troia espanyol i, en definitiva, un fals català. Al xarnego, en la política catalana, li convé ser un bufó o dissimular la xarnegor.

El catalanisme era el punt de trobada on els xarnegos podien participar de la conversa política

La manera com es va fer entrar els xarnegos a la conversa política com a part activa i no passiva ha estat catastròfica. S’ha creat la infàmia de la identitat xarnega.

Algú s’imagina Rufián com a portaveu d’ERC al Parlament? És una obvietat, si hom coneix una mica la sociologia de les elits independentistes, que a un xarnego histriònic només se li permet ser portaveu, si de cas, a Espanya. No van ser les paraules literals, però el significat profund de les instruccions que Junqueras va donar a Rufián devien ser si fa no fa aquestes: “Ves a Madrid a fer xarnegades, allà ens seràs útil; aquí, no”. Així es solidificava la idea que el bufó xarnego era, en el fons, un espanyol, l’èxit mediàtic del qual calia explotar d’alguna manera, malgrat no tenir cabuda a les institucions catalanes. Això no només fomentava la imatge unidimensional del xarnego com una mena d’impugnador serial de les convencions de la política catalana, sinó que contribuïa, de manera decisiva, a falcar institucionalment la calamitat de la identitat xarnega.

Un nou nosaltres

El procés independentista va obrir la porta a la identitat xarnega. Malgrat que des de l’independentisme s’acusa d’altres forces polítiques de fragmentar la catalanitat i els consensos bàsics (la llengua), la fragmentació seria inexplicable sense l’acceleració independentista. Recordi’s que el gros de la intelligentsia independentista va assenyalar el catalanisme pactista com un dels mals que impedien avançar cap a la independència. Però el catalanisme era el punt de trobada on els xarnegos podien participar de la conversa política sense renunciar a la xarnegor. Una vegada decretada la mort del catalanisme, els xarnegos es queden orfes d’un espai en el qual puguin participar sense renunciar ni dissimular. I engendren un espai propi on començar a reivindicar la identitat perquè, a partir d’aquell moment, la cosa no va de formes de ser català, sinó de posar la teva identitat damunt de la taula.

Així neix Súmate, associació independentista de catalans d’origen espanyol (així s’autoanomenen). En van formar part Baños o Rufián. Aquest va ser un pas ineludible en la institucionalització de la identitat xarnega: Súmate es constituïa com un moviment separat, però aliat, en relació amb el sobiranisme partidista i el no partidista (ANC i Òmnium). És curiós que als anomenats partits d’obediència espanyola, com a mínim als de l’esquerra, la mescla entre les diferents formes de ser català fos una barreja orgànica. En el si de l’independentisme, en canvi, es van burocratitzar les diferents formes de ser català.

L’independentisme no etnicista concep Catalunya com una suma d’identitats, mentre que l’esquerra no independentista concep Catalunya com la barreja espontània de formes d’expressar la catalanitat. D’altra banda, la suma d’identitats acaba despolititzant la conversa pública i la converteix en un folklore lamentable. La suma d’identitats és el kitsch de l’anunci pretesament antiracista de Benetton o l’exageració permanent dels trets més pintorescos de cada una de les nostres pràctiques socials i culturals fins a petrificar-los com a estereotips. La suma d’identitats no té res a veure amb el pluralisme, que no posa en fila les nostres diferències, sinó que en fa un mosaic. Amb el pluralisme, el xarnego no ha de demostrar permanentment que ho és. Senzillament no ha de renunciar a la xarnegor. Amb la suma d’identitats, en canvi, ha d’estar tota l’estona defensant la seva, cosa que, a la pràctica, s’ha acabat traduint en fer-se el graciós, l’histriònic, el perfórmer.

La suma d’identitats congela cada una d’aquestes identitats. A Catalunya, la catalana s’ha congelat com la de les persones serioses i compromeses, mentre que la xarnega ho ha fet com la del bufó. No trobo que sigui una distribució de les virtuts gaire interessant, ni per a una ni per l’altra. És molt més prometedor renunciar a la suma de les identitats, i a la identitat xarnega, i abraçar el pluralisme de les formes de ser català, de manera que tots tinguem l’oportunitat de ser bufons i seriosos. Només així posarem fi a la penosa folklorització de la política catalana.

Val a dir que la defenestració del xarnego seriós no és exclusiva del catalanisme ni de l’independentisme, i ni tan sols de Catalunya. Inés Arrimadas, tan bon punt li van sortir relativament bé les coses a la política catalana, va escampar ràpidament la boira cap a Madrid. Però també a Madrid al xarnego li convé dissimular o convertir-se en bufó. Va haver-hi molts altres factors que expliquen la desaparició política d’Arrimadas, però res d’això treu que, com passa a Catalunya, també a Madrid, si s’intenta la via del xarnego seriós, l’estrella s’apaga. Dijous va deixar la política.

Confesso que els intents intel·lectuals de caracteritzar la identitat xarnega com una cosa seriosa no em semblen gaire convincents. De seguida es cau en el victimisme. I malgrat que en la genealogia de la xarnegor hi ha graus importants de misèria i molta consciència de classe, així com certa pertinença mental a la perifèria, diria que el 2023 els xarnegos som víctimes, en tot cas, del nostre propi imaginari. Potser sigui hora de negociar un nou “nosaltres” a Catalunya.

Això té a veure i no té a veure amb la qüestió de la independència. A mi, la independència em sembla una idea pèssima. Però no crec que això hagi d’afectar la configuració d’un nou “nosaltres”. El que hauria d’importar és ser conscients que un nou “nosaltres” no podrà restaurar el vell catalanisme i que un nou “nosaltres” que fos la suma d’identitats seria catastròfic i indecent. L’únic decent que podem ser els xarnegos és antixarnegos.