‘Contra el món’, de Pere Antoni Pons: La civilització mutilada

Hi haurà una vegada, sembla anunciar Pere Antoni Pons (Campanet,1980) a Contra el món, que la població de Mallorca —podria ser, també, qualsevol altre racó de la terra—, estupefacta, es trobarà en la tessitura de veure’s obligada a assumir que, a pesar que “és impossible que l’impossible succeeixi”, a pesar que “encara és més impossible que es repeteixi”, l’evidència irrefutable que caldrà acceptar és que l’impossible no només ha succeït, sinó que també s’està repetint: el bramul geològic passarà de nit, i se sentirà el...

Hi haurà una vegada, sembla anunciar Pere Antoni Pons (Campanet,1980) a Contra el món, que la població de Mallorca —podria ser, també, qualsevol altre racó de la terra—, estupefacta, es trobarà en la tessitura de veure’s obligada a assumir que, a pesar que “és impossible que l’impossible succeeixi”, a pesar que “encara és més impossible que es repeteixi”, l’evidència irrefutable que caldrà acceptar és que l’impossible no només ha succeït, sinó que també s’està repetint: el bramul geològic passarà de nit, i se sentirà el soroll dels boscos trinxant-se, les roques rodolaran, s’esfondraran les cases, i l’espant no impedirà la constatació que una muntanya, com si s’hagués afartat ser per sempre una massa granítica i immòbil, es desenganxa i s’allunya a poc a poc de les altres, que “havia pres el vol i, efectivament, surava, una massa de milions de tones que fluïa cap al cel i es capbussava a càmera lenta dins la nit enorme”, però no és el final de res, sinó el començament de tot, de la “gigantomàquia mineral”, perquè, encara que la vista i la raó ho vulguin negar, una rere l’altra les muntanyes es desferren de la terra, s’eleven, travessen els núvols i suren a la deriva, “com si una galàxia remota les reclamàs”. És llavors, quan comença a clarejar, que els habitants de Mallorca topen de cara amb l’estupor d’haver de creure que la serra de Tramuntana, perquè sí, ha desaparegut.

Elegia per la pèrdua de les senyes d’identitat que ha dut l’illa a la condemna i l’ha convertit en un fals hotel d’hospitalització

Contra el món comença amb aquest fogós malabarisme pletòric d’espectacularitat, però no són menys espectaculars els capítols següents gràcies a la maniobra que realitza Pere Antoni Pons per subvertir el plantejament distòpic, o les lleis de la ciència-ficció, o les fórmules sofisticades del realisme màgic: de sobte, el panorama que se li obre al lector és el mateix que han d’anar solcant els tres protagonistes principals de la novel·la mentre expliquen i desxifren les seves ombrívoles i molt corrents peripècies domèstiques, l’exdirector d’un hotel, un militant actiu de l’ecologisme i un artista plàstic amb vel·leïtats avantguardistes. De sobte, tant ells com el lector s’adonen que, més enllà de la irracionalitat del cataclisme, tot continua igual que abans, que la vitalitat, les contradiccions, els desenganys i els entusiasmes de la quotidia­nitat no cessen, de la mateixa manera que tampoc s’atura l’exercici de la voluntat de poder, l’afany cobdiciós o la pràctica instaurada de la corrupció sistemàtica. I com que tot continua igual —”Mallorca ha quedat intacta, la destrucció és total”, es llegeix a la fi en el joc de mans amb què es conclou el relat—, la distopia inicial es transforma de sobte en una mena d’utopia negativa sobre el present, en una faula o un apòleg moral, molt escèptic, sobre el model d’una societat en crisi. Narrant els mals del futur que es construeix a partir de l’evaporació de la serra de Tramuntana, narrant els mals d’una Mallorca mutilada, Pere Antoni Pons narra els mals actuals de la civilització occidental: l’essència de Contra el món se centra en l’elegia per la pèrdua de les senyes d’identitat que ha dut a la condemna l’illa sencera i l’ha convertit en un fals hotel d’hospitalitat tan falsa, com si fos el mateix parc temàtic tan devastador i fantasmal que descrivia Sebastià Perelló a La mar rodona. Després del cataclisme arriben els turistes “que, en lloc del sol, la platja i la festa habituals, buscaven l’empremta excitant de la calamitat, el perfum embriagador del trauma, la postal morbosament preciosa de la devastació”; el sentit de l’humor ha desaparegut, augmenta l’obsessió pel sexe, el desconcert i la desesperació abunden, i es disparen les malalties mentals i els suïcidis.

Pere Antoni Pons posseeix uns dons innegables de narrador eficaç. És àgil, és visual, i és capaç d’encendre l’espurna de l’interès cap al que conta fent que creixi i no decaigui mai, a pesar que alguns episodis s’allarguen sense justificació i que en algunes ocasions es té la impressió que inclús es repeteixen, com si l’autor s’hagués enamorat massa de la història que conta. Pere Antoni Pons ha escrit una novel·la molt ambiciosa, agosarada i extrema, que segurament hauria agraït una mica de contenció i prou voluntat per netejar el fons de fullaraca que entorpeix la cadència fluida del pas. El lector intueix, sens dubte, que amb la meitat de pàgines Contra el món seria el doble de bona.