Lectures d’un corresponsal de guerra a Ucraïna

A Kíiv i a Moscou hi ha dues piscines municipals que tenen moltes coses en comú. Per començar, es diuen igual, Olimpiski, perquè s’ubiquen en espais que van servir de seus esportives dels Jocs Olímpics del 1980 —pel que fa a la piscina de Kíiv, només es tracta de la proximitat a l’estadi de futbol—. Les piscines es troben als districtes més cèntrics de les dues capitals. Les vigilants dels vestuaris i de l’entrada a l’aigua són dones d’edat avançada, robustes com el ...

A Kíiv i a Moscou hi ha dues piscines municipals que tenen moltes coses en comú. Per començar, es diuen igual, Olimpiski, perquè s’ubiquen en espais que van servir de seus esportives dels Jocs Olímpics del 1980 —pel que fa a la piscina de Kíiv, només es tracta de la proximitat a l’estadi de futbol—. Les piscines es troben als districtes més cèntrics de les dues capitals. Les vigilants dels vestuaris i de l’entrada a l’aigua són dones d’edat avançada, robustes com el tronc d’un roure i que somriuen amb comptagotes. Una altra cosa en comú és que a les dues piscines hi han nedat regularment dos periodistes catalans: a Moscou, el corresponsal de TV3 Manel Alías; a la de Kíiv, qui escriu aquestes línies.

Les particularitats de la piscina Olimpiski de Moscou les conec pel llibre d’Alías Rússia, l’escenari més gran del món (Ara Llibres), una de les lectures que m’han acompanyat a Ucraïna des del 27 de febrer del 2022, el dia que vaig creuar la frontera ucraïnesa per treballar del que no havia fet mai: de corresponsal de guerra, i en un lloc del món del qual ho desconeixia pràcticament tot.

Des del primer dia he mirat d’amarar-me de la societat ucraïnesa per deixar de ser un paracaigudista i conèixer-la, fer-la meva. És fonamental entrevistar gent de tota mena, observar, fer-hi vida i aprendre la llengua, però també ho és llegir. A l’apartament que el diari lloga a Kíiv tinc una lleixa amb una vintena de llibres. Els vaig renovant, la majoria els torno a Barcelona excepte uns pocs que s’hi queden, sobretot assajos que en algun moment em poden servir per a la feina. Moltes d’aquestes obres són sobre la Rússia contemporània i sobre la seva història com a imperi. Haig d’entendre què passa pel cap de l’exèrcit invasor, el que uneix l’agressor i l’agredit, perquè el que els ha unit han estat moltes coses, com queda palès llegint Alías i les nostres piscines paral·leles.

Però el temps verbal ha de ser en passat, perquè amb l’actual guerra i l’annexió del territori conquerit, Rússia ha perdut qualsevol possibilitat de germanor amb Ucraïna.

Amb l’actual guerra, Rússia ha perdut qualsevol possibilitat de germanor amb Ucraïna

Aquest és un assumpte de família que acaba com el rosari de l’aurora. Que és una trencadissa familiar ho demostren moltes coses —no només els lligams trencats de milions de famílies a una banda i l’altra de la frontera—, també ho demostren els títols de dos assajos que guardo a Kíiv: Jamais Frères? (“Mai germans?”, Éditions du Seuil), de la politòloga russofrancesa Anna Colin Lebedev, i Ukraine and Russia, from civilized divorce to uncivil war (“Ucraïna i Rússia, d’un divorci civilitzat a una guerra incivil”, Cambridge University Press), del professor de la Universitat California Riverside Paul D’Anieri.

El llibre de Colin Lebedev està escrit des del dolor de qui presencia com la seva família es trenca de la manera més violenta: “El coneixement i comprensió de l’altre va anar davallant progressivament, fins que el 2014 es converteix en una incomprensió total. Dos pobles que tenien tantes coses en comú i que durant 30 anys han seguit camins diferents fins a convertir-se en contraris”. El 2014 es va produir la revolució del Maidan, que va expulsar del poder el president ucraïnès prorús Vítkor Ianukòvitx i va provocar la intervenció de Rússia al Donbàs i a Crimea, les províncies més afins al vincle rus. Els 30 anys són els que han passat des de la independència d’Ucraïna.

Si hagués d’escollir un sol assaig per submergir-me en aquestes tres darreres dècades, triaria el de D’Anieri. Hi apareix tot allò necessari per copsar per què ha anat el carro pel pedregar, sobretot perquè Rússia mai va acceptar que Ucraïna volgués seguir el seu propi destí europeu. Així ho explica D’Anieri: “El final de la Guerra Freda va posar en marxa dues forces inevitablement en tensió: la democratització de l’est d’Europa i la insistència de Rússia de mantenir el seu estatus de gran potència i el domini dels seus veïns. Ucraïna era el lloc on la democràcia i la independència posaven més en qüestió el concepte que té Rússia dels seus interessos nacionals”.

D’Anieri desenvolupa al llibre un altre concepte cabdal, i és el fet que el nacionalisme rus no ha paït mai la independència ucraïnesa, però no només les seves elits polítiques, també la societat: “Mentre que molts russos van celebrar el final del comunisme i la fi de la Guerra Freda, no van acceptar la pèrdua d’Ucraïna. Per a molts russos, Ucraïna és part de Rússia, sense la qual Rússia està incompleta”.

Si hagués d’escollir un sol assaig per submergir-me en aquestes tres darreres dècades, triaria el D’Anieri

La literatura també mostra aquesta mala digestió del nacionalisme rus. El 2022 va aparèixer un breu llibre de la traductora i escriptora Marta Rebón que repassava la relació literària entre els dos països. A El complex de Caín (Edicions 62) —un altre títol amb connotacions de trauma familiar— s’hi descriu una escena premonitòria. Era l’any 1992, pocs mesos després de declarar-se independent Ucraïna. Una taula rodona sobre poesia eslava a la Universitat Rutgers. Els ponents eren el premi Nobel de Literatura Joseph Brodsky (rus exiliat als Estats Units), el polonès Czeslaw Milosz i la ucraïnesa Oksana Zabuzhko. Quan aquesta va ser presentada com a poeta ucraïnesa, Brodsky va intervenir, burleta: “I això d’Ucraïna, on és?”. “No ho veu? És on sempre, entre Polònia i Rússia”, va replicar Zabuzhko, que seia entre el rus i Milosz.

Brodsky fins i tot va escriure un poema satíric contra la independència d’Ucraïna en què proclamava que als cosacs ucraïnesos, el dia que morin, no els recitaran versos de Taràs Xevtxenko sinó d’Alexandr Puixkin. Xevtxenko és el poeta ucraïnès i icona nacional per excel·lència, com ho és Puixkin per als russos. La diferència, judicis literaris a banda, és que de Puixkin hi ha traduccions a la majoria d’idiomes del planeta, mentre que de Xevtxenko, fins i tot a Kíiv amb prou feines se’n pot trobar alguna cosa traduïda a l’anglès.

La narrativa contemporània en ucraïnès és una quasi desconeguda a casa nostra. A Espanya destaquen, traduïts al castellà, Andrei Kurkov —tot i que fins a la invasió havia escrit en rus—, Iuri Andrukhòvitx —publicat per Acantilado—i Serhii Zhadan. D’aquest últim va arribar el 2022 el seu primer llibre en castellà, Orfanato (Galaxia Gutenberg). És una lectura colpidora per a qualsevol persona que visiti el front de guerra perquè a cada pàgina hi identifica moments viscuts, escenes observades i misèries compartides pels civils i els militars que hi habiten. Orfanato és ple de petits detalls que em resulten familiars: “Pasha es queda al voral de la carretera destruït per les erugues dels blindats i les rodes dels camions i s’esforça per recordar on ha vist uns dits com aquells, enrampats, exànimes, arrapats a la vida”.

Jo m’he fet la mateixa pregunta parlant amb soldats a peu d’una carretera feta pols, fumant com xemeneies perquè la cigarreta els aporta lucidesa i els treu l’ansietat. Orfanato és un llibre sobre la guerra del Donbàs, com ho és Abejas grises (Alfaguara), de Kurkov. És evident que tant ell com Zhadan van visitar el front, però són novel·les d’un altre temps, de quan al Donbàs hi havia gent que es movia entre dos mons, el rus i l’ucraïnès —la dicotomia s’ha acabat— i quan l’exèrcit ucraïnès era una desgràcia mal preparada.

Vaig entrevistar Kurkov el 2022 i li vaig demanar per què hi havia tan poca ficció en ucraïnès traduïda a altres idiomes. La seva resposta va ser demolidora: perquè majoritàriament es tracta de literatura de combat, propaganda. No tinc prou domini de l’ucraïnès per valorar-ho, però sí que puc constatar que és difícil trobar obra en ucraïnès en llengües que puc llegir —català, castellà, anglès, alemany i francès—. De Xevtxenko, per exemple, només he vist a Kíiv un llibre de poemes traduïts a l’anglès, un breu llibre infantil il·lustrat.

El contrast, pel que fa a la disponibilitat d’edicions en altres llengües, és enorme comparat amb els autors ucraïnesos que escrivien en rus abans de la independència d’Ucraïna, de quan el país se’l repartien Polònia i l’imperi rus —després, el soviètic. Nikolai Gògol era ucraïnès, però va ser un dels pares de la literatura moderna russa. En català tinc a l’apartament les seves Vetlles d’un veïnat de Dikanka (Males Herbes), relats que són un tractat de la vida rural i del folklore ucraïnès del segle XIX. També he visitat en diverses ocasions Odessa amb l’obra completa d’Isaak Bàbel a la maleta (publicada en castellà per Páginas de Espuma). És potser una de les ciutats més especials que he tingut la sort de conèixer, ara buida de turistes. És fàcil mitificar-la llegint els Contes d’Odessa de Bàbel, la seva enorme diversitat de comunitats, el seu món portuari i sobretot el crim organitzat jueu, comandat per un dels més grans personatges de la literatura moderna en rus, Benia Krik.

No em podia treure del cap els baixos fons que apareixen a l’obra de Bàbel el dia que vaig visitar la sinagoga d’Odessa i el rabí m’atenia envoltat d’homes com un armeni que es feia dir John, que havia estat taxista a Nova York i combatent a la guerra de l’Alt Karabakh contra els azerbaidjanesos. John em va confessar que li agradaria escriure les seves memòries, però que no era possible perquè acabaria davant d’un tribunal de crims de guerra.

Feia setmanes que amb l’Albert Garcia, fotògraf, miràvem de poder seguir una patrulla militar nocturna. Vaig explicar-l’hi al rabí, mentre afegia, per ensabonar-lo, que tinc dos nebots jueus i que el meu cognom és probablement xueta. Va agafar el mòbil, va fer una trucada i ja teníem aparaulada la patrulla nocturna.

La narrativa contemporània en ucraïnès és una quasi desconeguda a casa nostra

He visitat molts municipis d’Ucraïna amb un llibre sota el braç: de Brodi era Joseph Roth; de Poltava, Gògol, i de Zhovka era la família de Philippe Sands; és el poble que serveix de columna per a la seva monumental obra sobre l’Holocaust Calle Este Oeste (Anagrama). Tots són autors que en rus, alemany o anglès expliquen la història d’un país que havia estat fragmentat en identitats i fronteres fins fa 30 anys.

També vaig passar per Berdítxiv amb un dels llibres més importants que he llegit per entendre la condició humana en una guerra i el llegat totalitari rus, Vida i destí. Durant dos mesos vaig carregar l’obra mestra de Vasili Grossman per mig Ucraïna (1.120 pàgines en l’edició en castellà de Galaxia Gutenberg), llegint-lo a la llitera del tren, en pensions a 20 quilòmetres del front, i a Berdítxiv, el poble natal de Grossman. A Berdítxiv va retornar Grossman com a periodista seguint l’Exèrcit Roig alliberant territoris ocupats pels nazis. I va ser aleshores quan l’escriptor va descobrir que la seva mare havia estat afusellada i enterrada en una fosa comuna amb milers de jueus més.

Una guerra a gran escala com la d’Ucraïna també hi apareix reflectida a Vida i destí, la vida de les tropes i la tàctica militar —o la seva manca—. També apareix un sistema jeràrquic militar soviètic que continua en part vigent i en què el valor de la vida dels soldats és mínim. Sobre això, no hi ha millor lectura que Els nois de zinc (Raig Verd), de Svetlana Aleksiévitx. Un viatge a les misèries de la invasió soviètica a l’Afganistan (1979-1989). Per entrevistar veterans ucraïnesos de l’Afganistan vaig llegir aquest treball periodístic, davant del qual qualsevol intent de relatar la guerra és fàcil que resulti fallit. “De lluny se senten les descàrregues dels llançacoets Grad. Resulta espantós, fins i tot des de la distància”, escrivia Aleksiévitx al seu diari. Trenta anys després, a Khàrkiv van volar per damunt meu els mateixos coets Grad soviètics.

Aleksiévitx escrivia que després de les guerres mundials el periodisme havia de recuperar la dignitat de l’individu a la guerra. “L’home no s’ha de veure des de la perspectiva de l’Estat, sinó des de la perspectiva de qui és per a la seva mare, per a la seva dona. Per al seu fill”. Grossman feia bandera de la seva identitat ucraïnesa i va escriure a bastament treballs sobre la repressió soviètica a la seva república d’origen, com és el cas d’Aleksiévitx, amb qui comparteix el dolor per un món autoritari, el rus, del qual Ucraïna es vol deslliurar.

“Per enormes que siguin els gratacels i potents els canons, per il·limitat que sigui el poder de l’Estat i imponents els imperis, tot això no és més que fum i boira que desapareixerà”, va escriure Grossman a Todo fluye (Galaxia Gutenberg): “El que roman, es desenvolupa i viu és només una veritable força, que consisteix en una sola cosa, la llibertat. Viure significa ser un home lliure. No tot allò real és racional. Tot el que és inhumà és absurd i inútil”.