Llibres fetus

A Els llibres que no he escrit (Arcàdia, 2008), George Steiner diu que les obres no consumades són ombres tristes que s’enganxen a les obres acabades. S’assemblarien a les vides que no hem viscut i que tanmateix hem tingut a l’abast de la mà o del pensament. Vides que arrosseguem sempre més, es retiren a una mena de fantasmes de nosaltres mateixos, altres jos a mig coure. I mai no sabrem si aquell text avortat podia haver marcat un punt d’inflexió —remata Steiner— en la nostra carrera.

Jo hi afegiria que am...

A Els llibres que no he escrit (Arcàdia, 2008), George Steiner diu que les obres no consumades són ombres tristes que s’enganxen a les obres acabades. S’assemblarien a les vides que no hem viscut i que tanmateix hem tingut a l’abast de la mà o del pensament. Vides que arrosseguem sempre més, es retiren a una mena de fantasmes de nosaltres mateixos, altres jos a mig coure. I mai no sabrem si aquell text avortat podia haver marcat un punt d’inflexió —remata Steiner— en la nostra carrera.

Jo hi afegiria que amb la carrera no cal afectar-se més del compte. No fer segons quins llibres, és com dir-se Joan, no passa res. No escriure, fins i tot, els llibres que ens morim de ganes d’escriure, i guardar el record xiroi d’una obra no nada. Bé que tothom serva projectes no realitzats i que, a l’últim, són ideals per tenir converses agradables a la vora del foc: projectes tan pensats, però, que, fet i fet, és com si els haguéssim rematat al cap. ¿Que no és bonic, parlar amb una vella que dolçament es plany de no haver-se’n anat amb aquell noi tan ben plantat, de jove, a voltar pel món, una vella que cada vegada que en parla és com si se n’hagués anat una mica més amb ell?

Marcel Bénabou també va reflexionar al voltant del que no s’ha escrit. Al llibre Pourquoi je n’ai écrit aucun de mes livres (1986) explica la joia que se sent quan s’està en pau amb la pàgina en blanc. Gran lector, Bénabou fa un exercici carregat d’humor i d’amor, devot de la prevenció que ens deixen les bones lectures, tan plaents i alhora tan castradores a l’hora d’escriure. En comptes de plorar pel bloqueig, però, fa un exercici elegant i erudit: davant de segons quins llibres, més val donar les gràcies i callar, no pas mirar d’empatar-los. La de Bénabou vindria a ser la posició d’un feliç i agraït desenganyat.

No recordo l’any, uns quants vam ser convidats al CCCB per parlar de l’obra de Georges Perec. Van venir alguns membres de l’OULIPO, entre els quals Bénabou, el seu secretari definitivament provisional o, com també se sol presentar, el secretari provisionalment definitiu. Bénabou va ser un bon amic de Perec. Jo vaig parlar de la meva traducció de La disparition, aleshores en curs. Acabat el simposi, vam anar a sopar amb els oulipians. També hi havia el Pablo Martín Sánchez, escriptor intel·ligent i generós. Vaig seure al costat de Bénabou i el vaig cosir a preguntes. Li vaig demanar per què havia escrit tan poc. Amb prou feines havia participat en un grapat d’obres col·lectives, un puny d’articles, poca cosa més. Em va dir:

—Sí, que he escrit força, però al quadern del meu cervell.

—Doncs jo, després de traduir La disparition de Perec voldria traduir La doublure de Roussel —vaig dir, per fer punts, no, perquè estava emocionat.

—Ohlalà! —va exclamar—: la desaparició i la duplicitat, els dos topalls de la literatura!