Més però millor inclusió

Si féssim l’exercici de valorar quin fenomen lingüístic ha canviat més en els últims trenta anys poc trigaríem a coincidir que ha estat l’expressió del gènere, això és, de les marques gramaticals que serveixen per expressar el sexe de les persones intervinents en el discurs, per mitjà del conjunt de mecanismes que articulen el que uns quants qualifiquen de llenguatge inclusiu i d’altres, no sense sornegueria, de llenguatge políticament correcte. I també, per descomptat, n’hi ha que ho combaten frontalment atesos els resultats que, de vegades, aquests mecanismes han produït. Si bé, en general, ...

Si féssim l’exercici de valorar quin fenomen lingüístic ha canviat més en els últims trenta anys poc trigaríem a coincidir que ha estat l’expressió del gènere, això és, de les marques gramaticals que serveixen per expressar el sexe de les persones intervinents en el discurs, per mitjà del conjunt de mecanismes que articulen el que uns quants qualifiquen de llenguatge inclusiu i d’altres, no sense sornegueria, de llenguatge políticament correcte. I també, per descomptat, n’hi ha que ho combaten frontalment atesos els resultats que, de vegades, aquests mecanismes han produït. Si bé, en general, la irrupció del llenguatge inclusiu ha derivat en encerts, també és veritat que ha produït despropòsits.

Avui tampoc es creu ningú que el gènere gramatical no tingui res a veure amb el sexe de les persones; per fortuna hem superat la fase en què lingüistes amb títol ens alliçonaven dient que el fet que la paraula taula fos femenina no volia dir que la taula tingués vagina, que això del gènere femení era només un accident lingüístic, però és difícil no adonar-se que el sexe de les persones s’expressa a través d’aquest mateix accident lingüístic, i que la seva omissió sistemàtica revelava alguna mena de gat amagat: vols dir que l’omnipresència del masculí, consagrat com a forma sense marca a través del masculí genèric, no reflecteix un masclisme social incrustat en les estructures mateixes de la llengua? Per descomptat era difícil canviar les complexes estructures de la comunicació lingüística construïdes a còpia de mil·lennis, però certs usos sí que podien ser canviats.

Això és el que pretenia l’any 1995 la primera guia formal dels usos no sexistes en l’administració que trobem en català, el llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, obra del lingüista més respectat dels temps recents, Joan Solà, que no dubtava a l’hora de justificar tot un capítol dedicat a l’ús igualitari del llenguatge: “És una necessitat actual, que es relaciona amb la voluntat d’evitar qualsevol tipus de discriminació, ser sensibles als canvis en el llenguatge que siguin el reflex dels canvis socials existents, quan afavoreixin el respecte a la dignitat i la igualtat de les persones o cultures”; vet aquí, doncs, que si les dones també rebien cartes de l’administració, no podia ser que fossin encapçalades per un “Benvolgut”, ni tampoc concloses amb un “El sotasignat”, i si cada vegada més les dones accedien a llocs de treball que els eren vedats, bé calia empescar-se’n la forma gramatical femenina.

Des de llavors s’han refet tots els formularis i els models dels documents administratius a fi d’incloure el destinatari fos quin fos el seu gènere (binàriament parlant; vet aquí més canvis que ens esperen), s’ha eixamplat la formació de femenins i la seva informació als diccionaris, i s’han consolidat formes d’èxit com nens i nenes, molt més coherent amb el fet que les nenes no aprenen que estan incloses en el masculí genèric fins als vuit anys. Però, com si tingués una bola de vidre, el mateix Solà va predir els problemes que ens trobaríem a causa del fet que la llengua, agradi o no, privilegia el gènere masculí: “Moltes vegades ens trobarem que la voluntat d’aconseguir una redacció no marcada topa amb l’estructura mateixa de la llengua, i aquesta estructura no es pot violentar”.

D’aleshores ençà els encerts de l’ús igualitari del llenguatge han conviscut amb les destralades a la llengua i el bon gust, en què l’excés de militància ha passat per sobre del sentit comú amb tot de fenòmens estrafets: períodes redundants per mitjà de desdoblaments infinits, duplicació d’articles davant de substantius invariables, invenció de substantius col·lectius inexistents, usos impropis de paraules com persona (en casos com persona treballadora, que de fet vol dir algú pencaire), i un llarg etcètera que ha acabat bandejant la simplicitat de la comunicació política i institucional. Amb l’afegit indesitjat que els resultats d’aquestes pràctiques no deixen d’alimentar el timeline a Twitter dels immobilistes que bescanten tots els esforços de la inclusió.

Potser caldria baixar la pilota a terra i tornar a jugar, perquè Solà, a més d’anticipar els problemes, també proposava solucions que no sembla que s’hagin tingut mai en compte. Més ens val d’afanyar-nos a completar la incorporació del femení en el discurs, perquè les identitats trans, no binàries i desidentificades ja hi truquen a la porta. I faran ben fet d’esbotzar-la.