‘La mestra i la Bèstia’, d’Imma Monsó: Les diferents cares de la perplexitat

Davant de les possibilitats que ofereix el record històric com a material per elaborar literàriament, es poden adoptar dues actituds. En una, l’autor sembla que se senti orgullós de transitar pel que considera la veritat indiscutible, i rarament es qüestiona l’exactitud de les seves asseveracions, però aleshores tampoc és estrany que els personatges i els esdeveniments tan nítidament jutjats desfilin davant del lector com uns convidats de pedra sense gaire relleu, exempts d’aquell alè de vida que tan sols pot conferir l’acceptació del clarobscur. En l’altra, en canvi, l’autor forja el record h...

Davant de les possibilitats que ofereix el record històric com a material per elaborar literàriament, es poden adoptar dues actituds. En una, l’autor sembla que se senti orgullós de transitar pel que considera la veritat indiscutible, i rarament es qüestiona l’exactitud de les seves asseveracions, però aleshores tampoc és estrany que els personatges i els esdeveniments tan nítidament jutjats desfilin davant del lector com uns convidats de pedra sense gaire relleu, exempts d’aquell alè de vida que tan sols pot conferir l’acceptació del clarobscur. En l’altra, en canvi, l’autor forja el record històric des de l’esforç per ordenar el que apareix mesclat, distant i confús, i, més que un retaule amb unes figures i unes peripècies definides, el que s’imposa és una reflexió sobre la pròpia memòria que les evoca com a cegues, presidida per l’afany de l’escorcoll, per l’al·licient d’anar superant els obstacles del passat mentre s’estira el fil talment com si es dugués a cap una investigació policíaca amb l’objectiu de rescatar el dibuix perdut d’uns anys on s’amaguen les arrels de la identitat.

És aquesta l’opció que tria Imma Monsó (Lleida, 1959) a La mestra i la Bèstia, una novel·la que amb rigor, concisió, amargor, lucidesa i molta amenitat supera eufòricament la prova de foc de narrar d’una altra manera “com es connecta la nostra família a la memòria històrica”, l’aventura de tornar a seguir els avatars de la Guerra Civil, les peripècies de la postguerra i la vida clandestina de la resistència com si es recités un conte vell amb una veu inèdita, el repte d’explorar minuciosament les seqüeles irreversibles de les diferents cares de la perplexitat que la protagonista, la Severina —un personatge cent per cent monsonià, una font sense fre de neurastènies, manies i trastorns—, ha anat covant al llarg de la infància, l’adolescència i la joventut gràcies als silencis i els malentesos que els seus pares li van procurar sobre ells mateixos mentre l’educaven excèntricament, evitant “adoctrinar-la amb les consignes del Règim” i evitant alhora “que en públic semblés una desafecta al Règim”: el resultat és un personatge imprevisible i dolçament absurd que malgasta l’enginy i la imaginació intentant dissimular la seva falta de rumb, que s’acostuma a conviure amb la impossibilitat radical d’afrontar una existència quotidiana i comuna amb l’altra gent, i que als set anys té la revelació que “algun dia, de tot això, no en quedarà res”.

En la trama, on regna l’harmonia, no minven mai la capacitat d’observació, el sentit de l’humor i i la perspicàcia verbal

Novel·la agredolça sobre els enigmes d’una família aïllada en una casa a peu de carretera en algun lloc indeterminat de l’Empordà, i que s’esdevenen davant de “l’eterna espectadora de perfil” que és la Severina, La mestra i la Bèstia és també una novel·la que documenta l’aprenentatge moral de la protagonista, la presa de consciència de si mateixa, el desxiframent dels signes de la realitat, que du el lector a una aldea de l’Alta Ribagorça una vegada la Severina ha cursat magisteri i obté una plaça de mestra rural —i que el lector malvat pot entendre com un capgirament feroç dels estereotips posats en circulació per determinades novel·les actuals on la reivindicació feminista es marida amb el redescobriment de les formes de vida tradicionals per part d’una dona desorientada. A La mestra i la Bèstia, un teixit coherent i progressiu de peces magistralment bastides on cap fil de la trama es pot veure com un farcit superflu, els dos àmbits espaials i temporals es despleguen amb absoluta harmonia sense que minvi mai la capacitat d’observació, el sentit de l’humor i la perspicàcia verbal; la gràcia narrativa que es desplega arreu de la novel·la, però, tant si es mira la quotidianitat de la postguerra com l’estada de la protagonista al Pirineu, radica en el fet que els recursos literaris d’Imma Monsó semblen empeltar-se dels “experiments pedagògics innovadors” de la mare de la protagonista, que “li va ensenyar a cantar el Cara al sol (...), i ho va fer amb entusiasme, perquè, deia, la música és innocent, la llengua és innocent, la poe­sia és innocent. Si per a ells la lletra significa una cosa, per a tu pot significar la contrària”: qualsevol fet descrit a La mestra i la Bèstia, una aglutinació talentosa de lucidesa trista i jocositat narrativa, tota la xarxa de relacions inusuals entre les coses que s’originen en la ment de la Severina, és una va­riant sobre aquesta lliçó, com si l’autora aconseguís sempre l’èxit de concedir a les paraules el privilegi d’il·luminar de nou, com acabada de néixer, la normalitat real. No és d’estranyar: és una de les funcions, al cap i a fi, de la bona literatura.