‘Un lloc en el temps’, de Quim Español: La memòria involuntària

Al cap de poc de submergir-se en les peripècies de la pianista, violinista i compositora que protagonitzava la primera novel·la de Quim Español (Girona, 1945), Francesca, el lector no es podia estar de celebrar la festa dels sentits que li regalava l’elegància de cada frase, la consciència plàstica d’unes descripcions eloqüents —tant de les invisibles tonalitats anímiques dels personatges com de coses tan físiques com la naturalesa—, l’encantadora delícia del ritme d’una prosa que reverberava pàgina rere pàgina a la manera...

Al cap de poc de submergir-se en les peripècies de la pianista, violinista i compositora que protagonitzava la primera novel·la de Quim Español (Girona, 1945), Francesca, el lector no es podia estar de celebrar la festa dels sentits que li regalava l’elegància de cada frase, la consciència plàstica d’unes descripcions eloqüents —tant de les invisibles tonalitats anímiques dels personatges com de coses tan físiques com la naturalesa—, l’encantadora delícia del ritme d’una prosa que reverberava pàgina rere pàgina a la manera d’un organisme viu gràcies a la paciència i els instints del sagaç estilista que revelava ser l’autor, talment com si busqués confirmar amb la pràctica de l’escriptura que, en efecte, “la llengua és com la casa que ens protegeix”. És una declaració de principis formulada a Francesca, i que el lector recorda tan bon punt s’endinsa ara a Un lloc en el temps, un relat d’una sentimentalitat, o d’un sentimentalisme, d’alta temperatura lírica, forjat sempre a partir d’uns petits detalls concrets que es van lligant a través de les referències a les circumstàncies de la quotidianitat del protagonista i narrador, com si el romàntic i el real fossin les dues cares d’una mateixa moneda.

El punt de partida de la crònica d’aquesta educació moral que és Un lloc en el temps es troba en un poema anònim que rep el narrador, “escrit a mà amb una tinta que el temps havia esbravat, sobre un paper que groguejava igual que els pètals blancs quan es panseixen” —parla “d’uns nens en l’esplendor de la seva innocència jugant en un jardí frondós”—, i que es converteix en l’estímul necessari per fer ressuscitar el fons amagat que tenia dins d’ell mateix, aquella facultat de donar llum a la foscor i que Proust anomenava la “memòria involuntària”. I aleshores es retrocedeix cap als anys cinquanta, quan el narrador tenia deu anys i, com cada estiu, ell i la seva família marxaven de Girona i s’instal·laven durant un període de temps que anava “de la sega a la verema” en un poble a tocar de Banyoles. De seguida, el lector s’adona que està ingressant en aquella mena de món tan delicat i exquisit, en aquell suau i nostàlgic temps dels adeus, que ja havien explorat Rafael Sánchez Mazas o Julián Ayesta, Alain Fournier o Vladimir Nabokov, o Antoni Marí —al darrere sempre hi ha Tólstoi i la seva infància, adolescència i joventut—. Quim Español no opera de manera menys formidable: el narrador no perd mai de vista les situacions i els ambients, les xafarderies i els costums d’una comunitat agrícola i ramadera, i tot l’entorn i l’horitzó del poble es fan presents sense donar en cap moment la sensació que es busqui l’afany descriptiu o que es persegueixi la plasmació d’algun color local. El narrador, a més, té una cortesia que cal agrair: cada pàgina va fornida d’una infinitud de detalls que, contra la convenció narrativa, no fan que l’acció avanci però sí que, travats els uns amb els altres, l’eixamplen fins esdevenir una segona trama. I és justament aquest aplec d’anècdotes de segon ordre, en un principi innecessàries i que sonen tan naturals, el que avala com un raonament matemàtic la veritat última dels sentiments i la dimensió tràgica de la diminuta —i grandiosa— història del narrador durant aquell estiueig dels anys cinquanta en un poble a prop de Banyoles: al cap i a la fi, el narrador, al llarg d’uns mesos en què superficialment no li passa res de remarcable, s’assabenta d’una veritat constatada posteriorment —davant d’uns fets cruents, els adults també poden plorar com uns nens petits—, coneix les vicissituds del rancor entre dues famílies —provinent del pòsit originat per la Guerra Civil—, sent l’esperó de la imaginació literària —l’artífex és Jules Verne—, i debuta en la vida moral, que prové d’intuir que l’amor no és un afecte natural, com el desig o la crueltat, sinó una mena d’institució cultural i social que demana un aprenentatge. En el fons, és una novel·la d’amor, o una novel·la d’un primer amor, o una novel·la sobre el descobriment de l’amor que Turguénev no hauria desdenyat.

“Aquesta immersió retrospectiva respon a una recerca personal de les alegries, les olors i els temors arcaics que el poema d’autor desconegut em van desvetllar amb una empenta inesperada, i que ara maldo per recuperar perquè intueixo que en aquelles pors i en aquelles flaires —que van de la menta al resclosit, del blat segat al lilà, de la colònia de la barberia a la botiga de la Càndida— s’arrauleix una terra perduda que va bastir part de la meva ànima, i que he trobat a faltar sense adonar-me’n”: no seran pocs els lectors que diran el mateix en acabar de llegir Un lloc en el temps, en veure que havien trobat a faltar, sense adonar-se’n, la flaire de la gran literatura.