La força d’Irene Polo, la periodista que es va suicidar als 32 anys

El suïcidi de la periodista Irene Polo a l’edat de 32 anys havia tenyit de foscúria i commiseració una trajectòria professional fulgurant i brillantíssima. Quan el 2004 les investigadores Glòria Santa-Maria i Pilar Tur en publiquen una primera antologia d’articles i cròniques (La fascinació del periodisme), llancen a la palestra un nom indispensable del periodisme català. Autodidacta, agosarada, amant de trepitjar carrer i de furetejar tots els racons, en anys extrems com els trenta 62 anys desp...

El suïcidi de la periodista Irene Polo a l’edat de 32 anys havia tenyit de foscúria i commiseració una trajectòria professional fulgurant i brillantíssima. Quan el 2004 les investigadores Glòria Santa-Maria i Pilar Tur en publiquen una primera antologia d’articles i cròniques (La fascinació del periodisme), llancen a la palestra un nom indispensable del periodisme català. Autodidacta, agosarada, amant de trepitjar carrer i de furetejar tots els racons, en anys extrems com els trenta 62 anys després de la seva mort teníem a l’abast uns articles que destacaven per la contundència irònica i expressiva. Segurament el tabú de la mort per suïcidi i l’exili hi havien afegit paletades d’oblit i silenci.

Ara, a Els anys americans d’Irene Polo, les investigadores il·luminen la seva última etapa. La tesi és clara: demostrar que la periodista —lesbiana— no es va suïcidar per l’amor no correspost amb Margarida Xir­gu, que és el que va córrer durant dècades com un joc del telèfon desagradable. Per això se serveixen de material fins ara no publicat i d’una traçuda reconstrucció, a partir de testimonis orals i altres rastres documentals, dels sis anys, entre 1936 i 1942, que Polo va estar al continent americà.

Tinguem al cap la precocitat d’Irene Polo i la rapidesa amb què crema etapes. Nascuda el 1909, amb 17 anys escriu els primers textos periodístics i quan passa la vintena ja és una firma habitual de les principals capçaleres catalanes. En una carrera accelerada de sis anys, es converteix en una figura periodística de primer ordre, al rovell de l’ou de la somoguda societat dels anys trenta.

Què passa a partir del 1936? Fins ara se’n sabia que, amb només 26 anys, s’havia enrolat en la companyia de Margarida Xirgu per a la seva gira americana, per fer les funcions de secretària (funcions àmplies, com es detalla en un postfaci generós), que la va portar per Mèxic, Cuba, Colòmbia, l’Argentina, el Perú, Xile i l’Uruguai, durant tres anys. En aquest període entra en contacte amb cercles intel·lectuals de l’Argentina i fa una conferència sobre Joan Salvat-Papasseit al Casal Català de Buenos Aires. A la conferència, recollida també en el volum junt amb un article sobre la icona Xirgu i sobre el seu amic pintor Miquel Villà, s’hi reconeix el mateix esperit juganer, viu i despert, que gastava en els articles. És un to que es repeteix en part de les 17 cartes que envia a Villà, que permeten resseguir els dos anys finals de la seva vida. Amb la dissolució de la companyia de la Xirgu, Polo fa traduccions i entra a treballar a les perfumeries Dana, per a un empresari català amb qui trava bona relació. De la feina, n’està contenta. L’afany de tirar endavant i de col·locar quadres de l’amic pintor —també exiliat— tenyeixen unes cartes on a partir de 1941 apareix el desànim i el malestar, un estat depressiu del qual ella és la primera sorpresa. Es tracta mèdicament, però se l’acaba empassant. S’hi barreja l’enorme neguit per l’avenç dels nazis en la Segona Guerra Mundial i la sensació inexorable d’”un canvi d’era”. Entre les cartes s’escola un nom enigmàtic, el de Judith, que les investigadores des­entrellen: una diplomàtica mexicana amb qui va viure però que l’acabarà deixant i marxant a Nova York.

El 21 d’abril de 1941 Irene Polo escriu: “Tal com va la guerra, la nazificació d’Amèrica fins al canal de Panamà o immediacions és un joc de poques taules”. I pronostica que “la guerra no trigarà ni un any a traslladar-se a aquest continent”. Abans d’un any, se suï­cida. En la penúltima carta a Villà, el 23 de febrer de 1942, li diu: “Aquesta Amèrica, per viure-hi, és matadora. [...] Ja has vist que el pobre Zweig s’ha matat amb la dona al Brasil, també tip d’Amèrica, segurament. [...] Guilla, creu-me. Jo guillaria, també de bona gana, si fos sola”. El llibre posa en context un còctel de raons depressives, l’angoixa derivada d’uns anys que també es van empassar Virginia Woolf . Tot i així, el tabú del suïcidi encara taca la mirada sobre la trajectòria de l’escriptora i de la periodista. I en canvi, a l’escriptor l’encimbella com un intel·lectual preocupat pel seu temps —ja ens entenem—. Només de llegir-la, s’entén que la força d’Irene Polo va molt més enllà de com va morir.