Polimorfisme voraç

Ja podia passar, que ens hi trobéssim, de fet la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans és tan generosa amb la variació que per alguna banda havien de patir les costures. Comença a ser significativa la tendència d’alguns autors i traductors de prescindir de la preposició per a en qualsevol context, i per tant d’emprar sempre per. Ja es considerava una solució estimable per al drama de triar per o per a davant d’infinitiu mercès a la proposta Coromines-Solà de fer-hi senyorejar sempre per, però ara t’ho pots trobar fàcilment també davant de sintagma i de pronom. Tot d’una, mentre corregeixe...

Ja podia passar, que ens hi trobéssim, de fet la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans és tan generosa amb la variació que per alguna banda havien de patir les costures. Comença a ser significativa la tendència d’alguns autors i traductors de prescindir de la preposició per a en qualsevol context, i per tant d’emprar sempre per. Ja es considerava una solució estimable per al drama de triar per o per a davant d’infinitiu mercès a la proposta Coromines-Solà de fer-hi senyorejar sempre per, però ara t’ho pots trobar fàcilment també davant de sintagma i de pronom. Tot d’una, mentre corregeixes una novel·la, ensopegues amb un personatge que ha comprat un regal per l’àvia.

Aquesta tendència, deia al principi, s’ha vist clarament atiada per la nova gramàtica, que ha bandejat els conceptes de normativitat i correcció tot accentuant la descripció i el polimorfisme dels diversos fenòmens que integren la llengua. Així, com diu Teresa Cabré al pròleg de la gramàtica, “la condició normativa es presenta a través de la descripció dels usos i de llur posició en un espectre de possibilitats generals i restringides”. I afegeix, i d’aquí plora la criatura: “Una nova manera de llegir la norma que requereix dels usuaris de la gramàtica una certa destresa interpretativa”.

Ja hem dit algun altre cop que aquesta manera d’entendre la norma ha resultat en l’eclosió, recentment, d’una llengua molt més rica en l’àmbit de la literatura, on tot d’autors i traductors estan excel·lint en la formulació d’un informal escrit que ha trobat l’aval precisament en la gramàtica de l’IEC. Com també ens estem acostumant a uns nivells més alts de variació geogràfica, amb l’exposició de trets dialectals sota la coartada de determinats personatges o de la procedència de l’autor. Els recursos posats en joc són tan amplis, que obres traduï­des que abans haurien estat aplanades sota el corró de la llengua estàndard ara presenten prou diversitat de registres i variants respecte del text original.

Quin és, però, el límit de l’expressió de la variació, si és que n’hi ha? Deia en començar que ens trobem, ara, amb la reducció de les preposicions per i per a, amb l’argument que, en bona part del domini lingüístic, la a no es pronuncia. Diu la gramàtica: “I en els altres parlars (català septentrional i central, parlars baleàrics i alguerès) es fa servir per d’una manera general”. I afegeix que “en els registres formals es diferencia l’ús de totes dues preposicions”, cosa que equival a dir que en els informals la diferencia­ció és prescindible. Vet aquí, doncs, que hem sotmès també els usos preposicionals a la lògica de la variant geo­gràfica (es fa per a la majoria del domini) i del registre utilitzat (i basta que la preposició aparegui en un dià­leg o en un text en primera persona per justificar la tria).

El mateix fenomen el trobem en altres casos. En un fil recent de Twitter, usuaris d’aquesta xarxa lamentaven l’expansió que estan experimentant algunes combinacions pronominals abundants en català central, sobretot aquelles que comporten l’elisió de consonants en el verb: digue-li que vull coneixe’l, per exemple; no era fàcil deduir quin era el parlar de cadascú, però era obvi que es tractava de parlants que rebien aquestes formes amb estranyesa, tal com deuen rebre amb estranyesa l’omissió de la a a la frase ha comprat un regal per a l’àvia. És evident que el greuge és pitjor per al parlant d’occidental al qual es força a llegir una preposició contra natura que no pas al d’oriental que, quan la troba escrita, la processa sense més fent-ne la reducció.

És legítim que des del català central s’estenguin fórmules pròpies com a expressió de la variació? Per descomptat, en cas contrari el central quedaria com a variant no marcada i la variació només resultaria en un pintoresquisme dels parlars no centrals. Però l’abús d’aquestes estratègies pot acabar soscavant un dels trets definidors del model de llengua escrita, la composicionalitat, basada en la idea que les diverses variants han de compartir elements que permetin la construcció d’un model unitari. Tal vegada, més enllà de pressuposar en els usuaris de la gramàtica una certa destresa interpretativa (que no sigui allò que cadascú per on l’enfila), convindria delimitar quins trets són susceptibles de variació i quins convé preservar dins la composició. Altrament, el polimorfisme se’ns menjarà.