L’ofici més noble

El d’avui és un llibre que parla de l’ensenyament, la professió més noble que un pugui afigurar-se: James Hilton, Passi-ho bé, senyor Chips, traducció de Miquel Desclot, Barcelona, Viena, 2012. Ara que la feina de professor està quasi del tot desacreditada; ara que l’educació agafa un tomb neoliberal en què les humanitats tindran cada vegada un lloc més prim; ara que el senyor Wert (paraula que en alemany vol dir, paradoxalment, “valor”) desitja arruïnar el model educatiu català, en què les llengües catalana i castellana han conviscut durant més de 30 anys sense cap problema en benefi...

El d’avui és un llibre que parla de l’ensenyament, la professió més noble que un pugui afigurar-se: James Hilton, Passi-ho bé, senyor Chips, traducció de Miquel Desclot, Barcelona, Viena, 2012. Ara que la feina de professor està quasi del tot desacreditada; ara que l’educació agafa un tomb neoliberal en què les humanitats tindran cada vegada un lloc més prim; ara que el senyor Wert (paraula que en alemany vol dir, paradoxalment, “valor”) desitja arruïnar el model educatiu català, en què les llengües catalana i castellana han conviscut durant més de 30 anys sense cap problema en benefici de la bella entesa entre tothom, ara és un bon moment per agafar aquest llibret que es llegeix en una mica més d’una hora, i gaudir-ne.

La història és molt senzilla, i està escrita pel fill d’un professor que va exercir —així, almenys, al llibre— al lloc de Brookfield, Anglaterra, durant tota la seva vida, com a docent de llengües i literatures clàssiques a secundària, a final el segle XIX i començament del XX. Aquest és el primer senyal al qual convé parar atenció: el professor Chips —que, de fet, té un nom una mica més llarg— no ensenya ni ciències naturals, ni matemàtiques, ni gimnàstica, i menys encara tècniques informàtiques, que no existien en aquell temps: ensenya grec i llatí. (Les facultats de Lletres són plenes de nois i noies que estudien això, i no hi ha dubte que s’anguniegen pel seu futur laboral, però tenen prou armes i intel·ligència per saber que, si hi ha cap col·lectiu en una casa de Lletres que pot arribar a ensenyar qualsevol cosa amb eficàcia, i, també, que pot suportar amb estoïcisme —ni que fos amb escepticisme, àdhuc amb cinisme—, la situació que li espera, aquest col·lectiu està representat pels estudiants d’Homer i de Virgili, de Píndar i Horaci, de Sòfocles, Tucídides i Livi. Quasi tota la resta dels estudis que es fan actualment a les facultats lletrades són absurds, tan políticament correctes com idiotes, acadèmics, avorrits, infructuosos i banals: hi ha excepcions. Però els estudis clàssics, puntal com van ser de tota l’educació europea fins fa quatre dies com qui diu —¿qui no recorda que Arthur Rimbaud va ser premi extraordinari de composició llatina al lycée on estudiava?—, garantia bàsica per entendre, al costat del cristianisme, els orígens de la nostra cultura continental, aquests estudis, dèiem, han caigut en un desprestigi ignominiós, contraproduent i malèfic: passi el temps i ja es veurà.)

El cas, doncs, és que Chips és un home de natural bonhomiós —no pas un professor “engrescador” a la manera d’aquella caricatura perversa del professor “modern” que sortia a la pel·lícula El club dels poetes morts, que va fer més mal que bé—, amable, cordial, que sembla haver nascut només per ensenyar als joves: amor i saviesa es confonen en aquest bon jan discret, sense afany de lucre, i que, per sort, mai de la vida no ha hagut de redactar un paper (“péiper”) per obtenir una promoció, sempre humiliant, a la carrera acadèmica. De fet, no li agrada manar, i només arriba a fer de director accidental de la seva escola, quan ja estava jubilat, el dia que l’escola queda inesperadament sense guia.

Subtilment, Hilton apunta allò que era essencial en la pedagogia encara al temps que el seu pare degué ensenyar: res de ginys tecnològics, amor a la paraula, desconfiança en el progrés material i econòmic, amor als estudiants i lluita contra tota forma de mendacitat i vilesa. Catalunya encara és plena d’aquesta mena de mestres i professors, especialment a secundària: la universitat està gairebé acabada del tot, exhausta i desencaminada. Al contrari del que desitjava Nietzsche, res o quasi res del que s’ensenya a les aules d’humanitats té a veure amb la vida, amb la formació del bon ciutadà i amb la polis. Té a veure amb títols, graduacions pomposes, crèdits, passatemps i publicacions abominables.

Mestres del meu país: agafeu aquest llibret magnífic i, contra la devastació dels nostres dies en matèria d’educació, somriureu tot recordant un món que ja no hi és, bo i trobant consol, encara que serà efímer, a les vostres desventures.