Europa com a oportunitat

El 12 de setembre al matí, un Parlament Europeu ple votava, amb 448 vots a favor, 197 en contra i 48 abstencions posar en marxa l'article 7 per sancionar el govern d’Hongria, liderat per Viktor Orbán i, potencialment, suspendre’l, encara que fos temporalment, dels processos de decisió de la Unió. Les acusacions que han portat al vot, no són menors: corrupció; falta de respecte dels drets humans; conculcació de la llibertat de premsa i d'ensenyament universitari; greu desatenció dels casos de violència masclista. Aquests són alguns dels motius esgrimits en l'informe redactat per Judith Sargenti...

El 12 de setembre al matí, un Parlament Europeu ple votava, amb 448 vots a favor, 197 en contra i 48 abstencions posar en marxa l'article 7 per sancionar el govern d’Hongria, liderat per Viktor Orbán i, potencialment, suspendre’l, encara que fos temporalment, dels processos de decisió de la Unió. Les acusacions que han portat al vot, no són menors: corrupció; falta de respecte dels drets humans; conculcació de la llibertat de premsa i d'ensenyament universitari; greu desatenció dels casos de violència masclista. Aquests són alguns dels motius esgrimits en l'informe redactat per Judith Sargentini, del Grup Parlamentari dels Verds, i secundat en bloc pel seu grup parlamentari i amb comptades excepcions pels socialdemòcrates, els liberals i l'esquerra. Al Grup Popular (del qual forma part Fidesz, el partit d’Orbán), els partits del centre i de l'Est d’Europa han votat en contra juntament amb els grups nacionalistes, xenòfobs i d'extrema dreta. Els populars espanyols –sota el nou lideratge de Pablo Casado- s'han abstingut ominosament. Val la pena ressenyar també que els democratacristians alemanys (el partit d’Angela Merkel), amb Manfred Weber –que aspira a liderar la pròxima Comissió, al capdavant han votat la sanció favorablement.

Queda per saber si els complicats mecanismes de decisió de la UE aconseguiran donar continuïtat al pas fet aquesta setmana: la suspensió es farà efectiva només si la decisió del Parlament serà ratificada pel Consell –i aquí seria important que el govern de Pedro Sánchez fes un senyal en el camí de la continuïtat de la mesura–, i, en aquest cas, per unanimitat.

No obstant això, però, el vot de fa uns pocs dies deixa algunes qüestions importants sobre la taula.

La primera, potser més important és que el projecte europeu ofereix un marc polític i legal que permet combatre les polítiques xenòfobes, sexistes i autoritàries en alguns estats membres. En el context actual, no és poc.

La segona té a veure amb el debat que ocupa el món, Europa, Espanya i també Catalunya i concerneix el trillat concepte de sobirania i, més concretament de sobirania nacional o estatal. Orbán va guanyar les eleccions a Hongria. No obstant això, això no el faculta –a la pràctica, a no ser que el seu govern decideixi sortir de la UE–, a emprendre polítiques contràries als principis democràtics i humanitaris que estan a la base del projecte europeu. Així, es mostren les limitacions de la “sobirania” nacional i fins i tot estatal. Això pot tenir lectures diverses però n’hi ha una que es fa evident: Europa pot i ha de ser un mecanisme de garantia de les llibertats democràtiques del conjunt de la seva ciutadania, independentment de la seva procedència.

La tercera és que la decantació del vot en un sentit o en un altre es va ressentir de les especificitats dels diferents estats només en el cas del Grup Popular on s'entreveu un debat encès en els pròxims mesos. Les divisions han estat de tipus ideològic, almenys entre les forces que no tenen entre els seus objectius dinamitar la UE. Ha estat el vot més d'un Parlament tal com el coneixem habitualment que el d'un òrgan d'un simple club d'estats.

Tot arreglat, doncs? Evidentment, no. Les raons que expliquen el creixement de les opcions autoritàries i euroescèptiques com les d’Orbán (així com de les temptacions d'una part marginal de l'esquerra en aquest últim sentit), tenen a veure amb les moltíssimes vegades en què la UE no va ser mecanisme de garantia d'altres drets i llibertats, iguals o més importants de les que es van defensar amb èxit aquesta setmana, com són els drets econòmics i socials. Al contrari, amb les polítiques d'austeritat, Europa ha estat visualitzada com la culpable de la reculada econòmica i de drets –real i no simplement visualitzat– de sectors molt amplis de la població.

Per això, la convocatòria de les pròximes europees serà extremadament important. Tenim per davant un doble repte clarament interconnectat.

D'una banda, el de l'aprofundiment decidit dels mecanismes de cooperació política, d'enfortiment de la redistribució econòmica i de transformació en sentit democràtic de les institucions de la Unió. Davant de l'embat de les moltes forces que volen fer anar a can Pistraus l'experiència europea, no es tracta que aquesta simplement sobrevisqui, sinó que pugui avançar políticament.

Però per l'altra, i dins del conjunt de les forces que aposten per la Unió –i per molt que els pugui pesar als que en aquests anys han impulsat polítiques d’austeritat– hi ha el repte inajornable d'una aposta decidida per a polítiques expansives i redistributives de conjunt. Europa pot i ha de ser garantia de drets socials. I aquesta és la seva oportunitat.