La importància de saber anglès

En la meva època i al meu barri, a ningú el preocupava si sabies anglès o no. Amb prou feines sabíem que Neil Sedaka o The Players cantaven aquelles balades tan enganxoses en una llengua que no era el castellà. Al meu barri a cap pare o mare els passava pel cap enviar-nos a fer activitats extraescolars, com podia ser estudiar anglès. (Tampoc se les coneixia amb aquest concepte, però un dia no fa gaire vaig descobrir aquí a Barcelona que col·legues i paisans meus, de la meva mateixa generació, d’altres barris de Buenos Aires, aleshores sí que feien un equivalent d’aquestes activitats, i que van...

En la meva època i al meu barri, a ningú el preocupava si sabies anglès o no. Amb prou feines sabíem que Neil Sedaka o The Players cantaven aquelles balades tan enganxoses en una llengua que no era el castellà. Al meu barri a cap pare o mare els passava pel cap enviar-nos a fer activitats extraescolars, com podia ser estudiar anglès. (Tampoc se les coneixia amb aquest concepte, però un dia no fa gaire vaig descobrir aquí a Barcelona que col·legues i paisans meus, de la meva mateixa generació, d’altres barris de Buenos Aires, aleshores sí que feien un equivalent d’aquestes activitats, i que van estudiar anglès i el parlaven abans d’entrar al batxillerat). Qui escriu aquestes línies mai va arribar a pensar que li fos imprescindible saber anglès per llegir el seu homònim Hemingway, per citar un autor que tant el va ajudar a entendre les relacions entre literatura i vida. Amb una bona traducció al castellà, va entrar de seguida en el seu voluptuós món d’aventures i amargues desil·lusions matrimonials. (Un dia, molts anys més tard, vaig llegir en anglès un conte seu, els de la sèrie de Nick Adams, i em va sorprendre no haver trobat substancialment res de nou respecte a quan el llegia en castellà).

Tornant al barri. Els nostres pares em sembla que tampoc sabien que existia l’anglès, i amb prou feines el castellà i l’italià. I suposo que tampoc esperaven que algun dia als seus fills els fes cap falta saber-ne. No crec que a cap d’ells se’ls acudís que algun dia seríem presidents de cap govern, ni de cap companyia instal·lada als EUA o a Anglaterra, ni que arribaríem a ser alts executius de cap multinacional. Em sembla que per ascendir a encarregat d’un dipòsit de mercaderies, ells sabien que no es necessitava l’idioma del Doctor Johnson. (Amb el temps vaig saber que Roland Barthes l’únic idioma que coneixia era el francès).

Aquesta digressió, cregui’m, lector, no va contra l’anglès, ni res que s’hi assembli. Tot el contrari. Perquè si és veritat que al meu barri, per sobreviure, l’anglès era absolutament innecessari, sempre he estat convençut que per ser president del Govern és absolutament imprescindible. Mai se m’esborrarà de la ment la mirada de José Luis Rodríguez Zapatero, en una reunió europea, solitària i perduda entre els murmuris dels seus col·legues, enraonant en la llengua que ell ignorava i que tant li hauria servit per palpar de primera mà, sense intermediaris, la indomable força de la crisi econòmica i financera de la qual amb prou feines es va assabentar quan ja estava instal·lada en el seu propi habitatge.

Al costat d’aquesta trista i gairebé diria que quixotesca imatge, brilla ara la d’un Pedro Sánchez estrenant-se com a president del Govern davant d’un mandatari estranger parlant sense intèrpret. Que em perdonin els lectors si és frívola aquesta admiració, però vaig sentir de sobte una sensació de goig. (A més, és clar, de comprovar que Espanya no és una dictadura). El primer president del Govern, des de la Transició (José María Aznar el va aprendre després de ser inquilí de la Moncloa), que parla anglès, em vaig dir. És evident, i amb tota raó, que el que realment els importa als ciutadans és què farà Pedro Sánchez en els propers dos anys que li queden de legislatura i amb només 84 escons a l’hemicicle espanyol. Què ens pot importar el maleït anglès si el flamant president del Govern no es posa de seguida a resoldre el contenciós que Espanya té amb Catalunya des de fa cinc anys (per no dir tres segles). Li servirà d’alguna cosa el seu impecable anglès al mandatari espanyol, si algú no li diu (per exemple, Meritxell Batet), clar i català, que a Catalunya no tots els independentistes ho seguirien sent si algú fes alguna cosa, immediatament, perquè d’una vegada per sempre, quan fora de Catalunya se sentís parlar en català, a molts no se’ls posés cara d’“A por ellos”?

Per llegir Dickens i gaudir-ne, et pot valer una bona traducció, però per deixar-li anar a cau d’orella amb un fil de veu a Trump que deixi de donar pel sac amb la seva política proteccionista, saber anglès és essencial, a més, suposo, d’una passada. Si ets president del Govern, sobretot d’un Govern del sud d’Europa, no li pots dir al teu intèrpret, encara que ja no sigui Jorge Moragas, que li censuri, de part teva, una determinada política al governant que sigui: “Diu el president d’Espanya que així no es fan les coses”. Quan ets cap de govern d’un país del sud d’Europa, és millor saber anglès. Potser així les veus venir a la primera.