Sergio Ramírez dedica el Cervantes als “nicaragüencs assassinats aquests dies per reclamar justícia”

“Escric entre quatre parets, però amb les finestres obertes”, ha dit aquest matí Sergio Ramírez a Alcalá de Henares en el seu discurs de recepció del Premi Cervantes. Per aquestes finestres s'ha colat aquests dies la sagnant repressió a Nicaragua dels qui protesten contra la reforma de la Seguretat Social, decretada –i després derogada– pel Govern de Daniel Ortega. Les actituds dictatorials dels seus excompanys sandinistes –Ramírez va ser vicepre...

“Escric entre quatre parets, però amb les finestres obertes”, ha dit aquest matí Sergio Ramírez a Alcalá de Henares en el seu discurs de recepció del Premi Cervantes. Per aquestes finestres s'ha colat aquests dies la sagnant repressió a Nicaragua dels qui protesten contra la reforma de la Seguretat Social, decretada –i després derogada– pel Govern de Daniel Ortega. Les actituds dictatorials dels seus excompanys sandinistes –Ramírez va ser vicepresident del seu país fins al 1990– han portat el premiat a saltar-se el protocol literari en un acte presidit pels Reis i al qual també han assistit el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, que tornaven a aparèixer junts en públic enmig de la polèmica entorn del màster de Cifuentes.

Amb un llaç negre a la solapa, Ramírez ha pujat parsimoniosament al púlpit del paranimf de la Universitat d'Alcalá, ha obert una carpeta celeste i ha dit: “Permetin-me dedicar aquest premi a la memòria dels nicaragüencs que en els últims dies han estat assassinats als carrers per reclamar justícia i democràcia, i als milers de joves que segueixen lluitant sense més armes que els seus ideals perquè Nicaragua torni a ser república”.

De seguida ho explicaria en el seu discurs: “Com a novel·lista no puc ignorar l'anormalitat constant de les ocurrències de la realitat en què visc, tan desconcertants i volàtils, i no poques vegades tan tràgiques però sempre seductores”. “Tancar els ulls és trair l'ofici”, ha expressat també per reivindicar el paper principal que la literatura reserva als ignorats per la història, aquells que caminen “sense ser advertits, o sense advertir-ho, cap a les goles que els engoleixen, víctimes tantes vegades del poder arbitrari que trastoca les seves vides, el poder demagògic que divideix separa, enfronta, arremet. Aquest poder que no porta en la seva naturalesa ni la compassió ni la justícia i s'imposa, per tant, amb desmesura, cinisme i crueltat”.

Com a novel·lista no puc ignorar l’anormalitat constant de les ocurrències de la realitat en què viu, tan desconcertants i volàtils, i no poques vegades tan tràgiques però sempre seductores

Sense perdre de vista “la realitat”, el gruix de les paraules de Sergio Ramírez ha estat, no obstant això, un cant al vincle transatlàntic de la literatura en espanyol i al mestissatge sobre el qual es construeix Nicaragua, aquest país, ha explicat, fundat no per un general sinó per un poeta: Rubén Darío. El primer li ha servit per recordar que el mateix paper fundacional que van jugar els exemplars del Quixot arribats a Portobelo el 1605 el van jugar els d'Azul, el mític poemari de Darío, arribats a Madrid el 1888 per sacsejar la vella llengua castellana. Quedava inaugurat el modernisme, és a dir, la modernitat. “Tres segles després de Cervantes”, ha apuntat Ramírez, Rubén Darío “va retornar a la Península una llengua que llavors resultava estranya perquè venia nodrida de desafiaments i atreviments, una llengua que era una barreja de veus regirades prop del foc del Carib, d'on jo també vinc, perquè Centreamèrica és el Carib, aquest espai de miracles verbals on els prodigis pertanyen a la realitat enlluernada, i no a la imaginació, a la qual només li toca copiar-los”.

Deute amb el ‘boom’

Si Darío es va autoretratar com un descendent de fills d'encomenderos espanyols, esclaus africans i “superbs” indis, el seu paisà ha recordat que ell va néixer, el 1942, al “petit poble cafetalero” de Masatepe –mazartl-tepetl, terra de cérvols, en llengua nàhuatl– i que la seva escriptura no és més que un nus entre les llengües indígenes, l'oralitat camperola i la literatura del Segle d'Or espanyol que li va ensenyar la seva mare, professora de literatura. Va ser ella qui li va posar el Quixot a les mans. Acompanyat de la seva dona, Tulita, els seus tres fills amb les seves parelles i els seus vuit nets, l'autor de Margarita, está linda la mar ha retut homenatge a la seva família, als seus mestres i als seus amics. “Sento que soc la síntesi dels meus dos avis, el músic i l'ebenista”, ha subratllat abans de recordar Sergio Pitol, premi Cervantes el 2005, que va morir fa tot just unes setmanes, i de reconèixer el seu “deute” amb els seus amics del boom: Carlos Fuentes, García Márquez, Julio Cortázar i Mario Vargas Llosa.

A través dels segles la història s’ha escrit sempre en contra d’algú o a favor d’algú. La novel·la, en canvi, no pren partit, o si ho fa, arruïna la seva tasca

Sergio Ramírez ha obert el seu discurs invocant els noms de paisans seus, com Carlos Martínez Rivas, Ernesto Cardenal, Claribel Alegría i Gioconda Belli –poetes immensos d'un país on “tots som poetes de naixement, excepte si hi ha prova del contrari”– i l'ha tancat agraint el seu treball d'anys a Pilar Reyes, la seva editora a Alfaguara; a Antonio Kerrigan, el seu agent, i a Juan Cruz, periodista d'EL PAÍS, “Juan de Juanes, que va saber armar-me de nou amb les armes de la literatura quan tornava d'altres combats amb la llança trencada”. Un gest a l'editor que el va rescatar per a l'escriptura després que el fervor de la revolució desemboqués en el desencís de la política.

“A través dels segles la història s'ha escrit sempre en contra d'algú o a favor d'algú. La novel·la, en canvi, no pren partit, o si ho fa, arruïna la seva comesa”, havia dit el guardonat poc abans. “Una novel·la és una conspiració permanent contra les veritats absolutes”. Consagrat per sempre a la literatura, Sergio Ramírez s'ha referit avui a la política per denunciar la repressió a Nicaragua. El Rei i el ministre de Cultura han parlat d'“hores difícils”. Però no s'ha oblidat dels caps del narcotràfic ni de l'exili de milers de centreamericans cap a la frontera dels Estats Units empesos “per la marginació i la misèria”, ni de les “fosses clandestines que se segueixen obrint, els abocadors convertits en cementiris”. El cel ha estat gris tot el matí.