El grau zero de Puigdemont

Quan el catalanisme va passar del folklore a l’acció política començava la seva lenta fase d’institucionalització. A inicis del segle passat, el primer esglaó va ser la Mancomunitat de Catalunya –a partir d’un llarguíssim debat al Congrés dels Diputats–, que compassava les quatre diputacions catalanes, una obstinació en la qual el Prat de la Riba pragmàtic va ser més positiu que el Prat de la Riba ideològic. Allò sí que va ser, en molts aspectes, un Govern dels millors: pilotaven l’acció cultural dues personalitats tan potents com Eugeni d’Ors i Josep Pijoan, després allunyats de Catalunya. Am...

Quan el catalanisme va passar del folklore a l’acció política començava la seva lenta fase d’institucionalització. A inicis del segle passat, el primer esglaó va ser la Mancomunitat de Catalunya –a partir d’un llarguíssim debat al Congrés dels Diputats–, que compassava les quatre diputacions catalanes, una obstinació en la qual el Prat de la Riba pragmàtic va ser més positiu que el Prat de la Riba ideològic. Allò sí que va ser, en molts aspectes, un Govern dels millors: pilotaven l’acció cultural dues personalitats tan potents com Eugeni d’Ors i Josep Pijoan, després allunyats de Catalunya. Amb la República, Esquerra Republicana va tenir altres prioritats, no sempre constructives. Passen dècades, primer una terrible Guerra Civil i després la llarga dictadura, fins que tot recomença amb la Llei per a la reforma política, el retorn de Tarradellas, la Constitució de la qual dimana l’Estatut d’autonomia, i així fins avui. Totes dues fases eren un assoliment del catalanisme autonomista en el context de l’Estat i no de l’estampida maximalista que ara ha acabat representant Carles Puigdemont.

En realitat, Puigdemont ha posat fi al catalanisme. El catalanisme potser no ha mort definitivament, però és molt improbable que torni a la centralitat, que torni a ser el “pal de paller” que fins i tot fa que hi hagi qui enyori Jordi Pujol. El catalanisme ha estat, paradoxalment, víctima dels mantres i les ficcions del secessionisme. Així acaba la institucionalització del catalanisme i comença una altra cosa. Si ho hem de jutjar per les actituds de l’actual president del Parlament, Roger Torrent, el que recomença és la institucionalització del biaix i la liquidació de la neutralitat deguda. Convertit en líder accidental del poc que queda del procés, Torrent confon el seu rol presidencial amb un escó de l’independentisme.

L’enfonsament pujolista, l’aparició de Ciutadans i la radicalització de l’independentisme activada per la CUP, a més de l’aparició de la política digital i mutacions socials que encara no es reflecteixen del tot en vots, difícilment permeten preveure què pot passar en dies o ni tan sols en hores. Mentrestant, els brots de desordre i violència de baixa intensitat inquieten molts ciutadans que voten com els sembla oportú, però no volen veure Catalunya als titulars de televisió amb imatges de contenidors en flames.

Des del sovint ambigu “fer país” de Jordi Pujol fins a la proclamació fugaç de la república catalana, s’ha produït un desviament estratègic: en lloc d’enfortir Catalunya, les energies s’han concentrat inútilment en el “Delenda est Hispania”, secundat amb poca fortuna pels girs d’Ada Colau. Els intents d’internacionalització de les injustícies comeses per la vella Castella contra la nova Catalunya il·lustren el pas del catalanisme, que va tenir els seus moments constructius, a l’etapa Puigdemont, que s’ha caracteritzat pels seus extrems de victimisme a la recerca de titulars moldaus o flamencs: això és, una demonització d’Espanya que ha acabat sent autodestructiva per al nacionalisme català. A la llarga, insistir tant en les maldats d’Espanya ha estat un error de càlcul o una excusa per no veure que el nacionalisme no tenia majories indestructibles i que l’objectiu real, des de la voluntat independentista, hauria d’haver estat seduir aquesta meitat llarga de la societat catalana que no vol quedar-se sense l’empara constitucional. El tour gastronòmic-victimista al qual es convidava nombrosos periodistes estrangers va eludir presentar la complexitat social de Catalunya per concentrar-se en les maldats de l’Estat espanyol. Després, constatar que la Unió Europea no ensenyava la targeta vermella a Espanya ni obria els braços a Puigdemont, ha portat, de manera totalment descontrolada, a una reacció contra Europa que Puigdemont va atiar rústicament des de Brussel·les abans de ser detingut en una gasolinera de l’Alemanya reunificada.

Als anys cinquanta, Roland Barthes va parlar del grau zero de l’escriptura com “un estil de l’absència que és gairebé com una absència ideal de l’estil”. Certament, es fa impossible parlar de Puigdemont en termes d’estilística, però la seva absència i la seva personificació de l’absència tenen molt de grau zero. La institucionalització independentista ha estat un desfer el que s’ha fet al llarg de dècades de voluntat i transacció. Entestats a governar només per a una part de la societat catalana, els socis polítics del front independentista han acabat per no governar per a ningú. Grau zero: és a dir, desgovern.