Què espera Esquerra Republicana?

Certament, la llista de Junts per Catalunya, encapçalada pel fugitiu de Brussel·les, va obtenir 10.000 vots i dos diputats més que ERC. Sens dubte, Puigdemont va guanyar; és més, gràcies a la seva audàcia, el PDeCAT no va patir una derrota històrica, però, també sens dubte, va guanyar per poc, per una diferència molt minsa. Aquesta victòria mínima justifica que s’hagi convertit en el manaire indiscutit del bloc independentista i que ERC sigui simplement un acòlit, un dòcil xaiet que només està a l’espera del que ordeni Puigdemont?

Aquesta és la impressió que s’està donant. Des de Brusse...

Certament, la llista de Junts per Catalunya, encapçalada pel fugitiu de Brussel·les, va obtenir 10.000 vots i dos diputats més que ERC. Sens dubte, Puigdemont va guanyar; és més, gràcies a la seva audàcia, el PDeCAT no va patir una derrota històrica, però, també sens dubte, va guanyar per poc, per una diferència molt minsa. Aquesta victòria mínima justifica que s’hagi convertit en el manaire indiscutit del bloc independentista i que ERC sigui simplement un acòlit, un dòcil xaiet que només està a l’espera del que ordeni Puigdemont?

Aquesta és la impressió que s’està donant. Des de Brussel·les, l’expresident mana i mana molt: sense creuar la frontera ha de ser el proper president o ell ha de ser qui el designi. Ningú li ho discuteix, ni tan sols la màxima dirigent del seu partit, Marta Pascal, que s’ha esfumat. Només se li prega a Puigdemont, amb tots els respectes, que no impedeixi la formació d’un Govern viable, el que vulgui, però que no trigui massa a fer la proposta. Més miraments, impossible. Ara bé, ni tan sols així. La seva pírrica victòria davant d’Esquerra mereix tantes contemplacions?

Crec que els dirigents republicans s’estan equivocant. Aquesta sensació que necessiten el permís de Puigdemont per fer qualsevol pas compromet la seva dignitat i la del seu partit. El viatge a Brussel·les del president del Parlament per retre homenatge a l’autoanomenat “president legítim” va ser un gest que rebaixa la dignitat de la institució que presideix. Molt probablement Puigdemont havia de ser cridat a consulta, però Torrent no havia de desplaçar-se a Brussel·les. El vell Tarradellas s’hauria escandalitzat amb un sentit institucional tan escàs.

Tants complexos realcen cada vegada més la figura de qui es refereix a si mateix com a exiliat quan en realitat és un pròfug de la justícia que no vol afrontar les seves responsabilitats. No sé si els republicans s’adonen de la seva feblesa davant de Puigdemont. Els falta determinació, s’han d’alliberar dels seus complexos i fer valer els seus vots i la seva trajectòria històrica. Al cap i a la fi, és l’únic partit, amb l’excepció no comparable de la CUP, que ha sostingut en solitari la independència en temps difícils. No han de demanar permís a ningú si de debò prenen decisions en defensa del que ells creuen que és millor per a Catalunya.

No s’ha d’amagar, malgrat tot, que els republicans corren certs riscos si planten cara a Puigdemont. Aquest pot activar les seves bases, l’ANC, perquè al carrer i a la xarxa mostrin el seu rebuig, els tractin de traïdors per plegar-se a l’article 155 i abandonar el “president legítim”. Al cap i a la fi, és el que va fer Junqueras just el dia que Puigdemont volia convocar eleccions i així eludir que el Govern espanyol activés aquest article. Llavors els republicans estaven just en una posició contrària a l’actual, també Puigdemont i els seus, que pretenien evitar que el conflicte s’intensifiqués.

Ara les tornes han canviat: Puigdemont és l’extremista i Junqueras, el moderat. Però aquest últim no acaba de fer el pas definitiu. Si el fes, és a dir, si ERC prengués la iniciativa de presentar un candidat propi a la Presidència de la Generalitat i Roger Torrent convoqués d’una vegada la sessió d’investidura, sens dubte guanyaria en respectabilitat i es presentaria davant de l’opinió pública com un partit de govern responsable. No sé si seria així en el futur, però aquesta seria la imatge actual. N’hi hauria prou, a més, amb alguns vots discrepants de Junts per Catalunya, que n’hi ha, perquè aquesta iniciativa tingués èxit. Tampoc em queda cap dubte que els comuns hi col·laborarien amb una abstenció i, fins i tot, els mateixos socialistes podrien donar senyals d’acostament. Però la falta de decisió republicana ho impedeix.

A més, és possible que en aquesta lluita s’estigui dirimint una llarga batalla estratègica per l’hegemonia al si de l’independentisme. Pel seu estil, coratge i determinació, “l’exiliat de Brussel·les” s'està convertint en el possible líder d’un futur partit que unifiqui tot l’independentisme, a la manera dels partits nacionalistes del Quebec i Escòcia. És això el que vol ERC, el que pretén amb la seva passivitat l’indecís Junqueras? Si no és així, què espera ERC per presentar un candidat?