Esquerra a la teranyina convergent

El nou president del Parlament, Roger Torrent, va voler iniciar la legislatura aquest dimecres amb una crida a “cosir la societat catalana” després de molts mesos de creixent fractura social pel procés que el seu partit, Esquerra Republicana, ha coliderat. Tard, encara que millor que mai, un responsable independentista sembla que vol contribuir a la normalització de la vida institucional perquè ...

El nou president del Parlament, Roger Torrent, va voler iniciar la legislatura aquest dimecres amb una crida a “cosir la societat catalana” després de molts mesos de creixent fractura social pel procés que el seu partit, Esquerra Republicana, ha coliderat. Tard, encara que millor que mai, un responsable independentista sembla que vol contribuir a la normalització de la vida institucional perquè el Parlament serveixi per a un diàleg constructiu i amb respecte a les minories i no només per passar el corró. Però encara que l'actitud inicial de Torrent pugui resultar elogiable, caldrà molt més que bones paraules perquè el clima polític torni a ser respirable a Catalunya.

Tres són els elements que segueixen generant dubtes sobre la voluntat real de l'independentisme de rectificar, si no en el fons, com a mínim en les formes. Les paraules d’Ernest Maragall aprofitant el seu breu pas per l'òrgan de govern de la Cambra com a president de la Mesa d'edat van demostrar que segueix havent-hi un sector gens menyspreable de l'independentisme que viu instal·lat en planetes llunyans. Maragall, lluny del to protocol·lari esperable, va assegurar que l’Estat “només sap humiliar i castigar” i va expressar la seva “indignació” per l'absència de Carles Puigdemont, que segueix considerant l'únic president legítim. Costa trobar en aquestes paraules cap mena de voluntat de recosir la societat catalana.

A les files de Junts per Catalunya els seus responsables segueixen apostant per investir president de la Generalitat Carles Puigdemont sigui com sigui i no dubten a amenaçar els seus socis d'Esquerra Republicana, molt afeblits des del 21-D, a forçar noves eleccions si no es dobleguen davant de les seves exigències. Amb això els hereus de Convergència pretenen insistir que ells i només ells estan capacitats per governar Catalunya per més que ja no siguin el partit més votat i hagin d'apel·lar a un dubtós i vaporós “mandat democràtic” per aconseguir-ho.

A Esquerra Republicana tampoc estan gaire més fins per més que en les últimes setmanes hagin donat alguns senyals de voler frenar la deriva en la qual van entrar en els últims mesos del procés independentista. Encara estem esperant que els seus responsables diguin clarament si seguiran o no el dictamen dels lletrats del Parlament que alerta contra la investidura telemàtica de Carles Puigdemont. Inicialment van assegurar que sí que ho farien, però un cop els lletrats han emès la seva opinió el silenci ha impregnat ERC. Els republicans ja van caure presoners de l’antiga Convergència en la darrera legislatura i ho segueixen estant després dels seus mals resultats el passat 21 de desembre.

En les properes setmanes caldrà veure si ERC és capaç de desfer-se de la teranyina convergent i decidir lliurement a qui donen suport com a president de la Generalitat. Si només segueixen la inèrcia de suposats però falsos “mandats democràtics” un nou desastre està garantit.