L’últim pujolista

Potser en política no és adequat l'adagi de Petrarca segons el qual “un bel morir tutta una vita onora”.

Però cal reconèixer-li a Artur Mas l'estil sobri (distant), l'argumentari (retorçat de presumptes èxits que marquen el fracàs d'un declivi estrepitós) i la convicció (metàl·lica) en el seu adeu a la política. Sobretot si es compara amb l'aclaparadora absència de tot això entre els seus iguals, el seu successor i els seus acòlits. Amb l'excepció dels joves dirigents del seu partit, els voluntariosos Marta Pascal i David Bonvehí, i algunes desenes d'alcaldes apreciables. Aquests que to...

Potser en política no és adequat l'adagi de Petrarca segons el qual “un bel morir tutta una vita onora”.

Però cal reconèixer-li a Artur Mas l'estil sobri (distant), l'argumentari (retorçat de presumptes èxits que marquen el fracàs d'un declivi estrepitós) i la convicció (metàl·lica) en el seu adeu a la política. Sobretot si es compara amb l'aclaparadora absència de tot això entre els seus iguals, el seu successor i els seus acòlits. Amb l'excepció dels joves dirigents del seu partit, els voluntariosos Marta Pascal i David Bonvehí, i algunes desenes d'alcaldes apreciables. Aquests que tornaran al primer pla quan s'esgotin les maniobres circenses de pròfugs i escolans de ridícules investidures telemàtiques.

Als militants els interessarà l'embolcall i les coartades, és clar. Als transeünts, un sol missatge, que l'últim pujolista dinàstic dirigeix a tothom: renuncieu a la independència unilateral i exprés. O dit en el seu peculiar argot: “No podem accelerar la implementació de la independència”. És a dir, obrim una legislatura amb voluntat que duri quatre anys i no de consumir-se en inútils gesticulacions pseudoheroiques i efímeres; intentem governar; donem-nos temps; ampliem la nostra base... encara que fins ara en cada bugada hàgim perdut un llençol.

Mas es basa en el fet que, malgrat tant de presumpte èxit, el secessionisme ha quedat novament per sota (i encara més avall que fa dos anys, en el 47,5%) del “50% del vot popular”. És un argument inapel·lable.

Ho haurien de ser també els seus corol·laris: la renúncia a la unilateralitat, el retorn a l'actuació dins de l'ordre estatutari. I no amaga en això les seves “discrepàncies” —encara que mai formulades “en públic”— amb el seu hereu Carles Puigdemont, actualment de viatge intergalàctic.

Se'n va de la política el polític que ha encapçalat el moviment pujolista en els últims quinze anys, i reconeix per fi, a desgana, que està cremat, per la “vinculació al passat que representa Convergència”. És un triple comiat:

Al moviment que va ser un catch-all party decisiu: integrador de democristians, liberals, conservadors i reformistes socials. I que es va desintegrar sota el seu mandat.

Al mètode pujolista de permanència en el poder: el d'encarnar el mal menor, que semblava protegir les classes mitjanes dels radicals (ja no); l'espanyolisme del separatisme (ja tampoc) i el catalanista del rival ancestral (ja res).

I a una classe dirigent de la menestral-burgesia, òrfena de la Lliga i d'Esquerra, submisa/incòmoda amb Franco, llunyana en la Transició, desorientada amb la globalització i humiliada per la Gran Recessió.

Adeu.