El turisme només n’és part
A Barcelona neix la turismofòbia institucional i el turivandalisme de carrer, com a efectes indirectes de la saturació
Atacar un bus turístic, rebre als visitants amb pintades de “go home”, punxar bicicletes urbanes no són una guerra nuclear, però potser sí una poc fausta borrokita. Part dels analistes que minimitzen aquests fets ho fan perquè els protagonitzen diferents branques de l'antisistema CUP.
Són benvolents cap a aquests desordres de baixa intensitat (però d'efectes econòmics tan incalculats com inquietants) perquè els activistes (o petits vàndals, cadascú que triï el qualificatiu) form...
Atacar un bus turístic, rebre als visitants amb pintades de “go home”, punxar bicicletes urbanes no són una guerra nuclear, però potser sí una poc fausta borrokita. Part dels analistes que minimitzen aquests fets ho fan perquè els protagonitzen diferents branques de l'antisistema CUP.
Són benvolents cap a aquests desordres de baixa intensitat (però d'efectes econòmics tan incalculats com inquietants) perquè els activistes (o petits vàndals, cadascú que triï el qualificatiu) formen amb el pujolisme i Esquerra el bloc secessionista català. Tenen tot el dret de fer anar l'aigua de les exageracions alienes al molí del seu catecisme inamovible i infrangible. Però els falten més arguments.
Un altre segment d'escriptors d'estar per casa branda una explicació amb la qual es pot debatre. El turisme, amb els seus salaris baixos i el seu escàs valor afegit, exhibeix, com la construcció, una productivitat escassa. Una generació més gran de producte és base d'una economia competitiva i de noves ocupacions duradores.
Però no agafin el rave per les fulles. Vegem l'exemple de Barcelona, on neixen la turismofòbia institucional (que planteja reformes i límits, uns de raonables i uns altres menys) i el turivandalisme de carrer, com a (diferents) efectes indirectes de la saturació (i de l'oportunitat política).
El turisme vacacional a gran escala sorgeix a la capital catalana com a resultat de la revolució pacífica dels Jocs de 1992. I és només un fragment de la seva magna operació d'obertura. Duta a terme mitjançant la interconnexió exterior (infraestructures com l'aeroport, les rondes o la recuperació del front marítim), el pla d'hotels (amb prou feines n'hi havia “de qualitat” i l'oligopoli del sector va procurar boicotejar-lo) i la conversió de la metròpoli en un tòtem cultural global.
Aquesta obertura va comportar la capitalitat olímpica, l'assentament d'universitats campiones, el desplegament de les indústries de la salut, l'hegemonia biotech, l'imperi espanyol de les startups i de l'exportació tecnològica, la tornada al turisme de negocis/congressos (Mobile)... En suma: competitivitat. El turisme vacacional és clau (més d'un 12% del PIB, respecte al no-res anterior), però només part de l'èxit (i dels seus efectes menys gloriosos). Tancar-se (a un sector) comporta el perill de tancar-se (del tot).