El joc de la creació

El joc metalingüístic de Sexo fácil, películas tristes és una mena de disfressa amb la qual s'intenta explicar la història de sempre aparentment d'una altra manera, un juganer artifici amb el qual s'admet caure en l'estereotip tot i que fent-li un homenatge en la seva fase de creació. Alejo Flah, argentí, ha escrit una pel·lícula sobre un guionista que ha d'escriure una altra pel·lícula, centrada en els clixés de la manera de representar la comèdia romàntica, i emparada pels esquematismes i les obligacions de preproducció d'un treball cofinançat entre l'Argentina i Espanya. Un exercic...

El joc metalingüístic de Sexo fácil, películas tristes és una mena de disfressa amb la qual s'intenta explicar la història de sempre aparentment d'una altra manera, un juganer artifici amb el qual s'admet caure en l'estereotip tot i que fent-li un homenatge en la seva fase de creació. Alejo Flah, argentí, ha escrit una pel·lícula sobre un guionista que ha d'escriure una altra pel·lícula, centrada en els clixés de la manera de representar la comèdia romàntica, i emparada pels esquematismes i les obligacions de preproducció d'un treball cofinançat entre l'Argentina i Espanya. Un exercici d'autenticitat al voltant del lloc comú, amb el qual es configura una curiosa obra amb tres nivells de representació.

En el primer, Ernesto Alterio (magnífic, com tots els intèrprets) és un novel·lista de gran èxit en la seva joventut que ara, en la mitjana edat i en crisi creativa i afectiva, ha d'escriure una típica comèdia romàntica. És a dir, clixé sobre clixé, però que, tot i així, funciona. El segon nivell el compon la pel·lícula que està escrivint el guionista, tan agradable, senzilla i esquemàtica com (gairebé) totes, protagonitzada per la relació amorosa entre Quim Gutiérrez i Marta Etura. I en el tercer esglaó, gairebé un gest de complicitat cinèfil, la pel·lícula en qüestió, Sexo fácil, películas tristes com a ens, que, com la pel·lícula que s'està fabricant dins, també és una coproducció entre l'Argentina i Espanya, en la qual s'han de ficar professionals dels dos països, i a la qual cal aplicar una escena a França perquè també hi ha un coproductor francès.

Millor en la part narrativa i en els seus diàlegs que no pas en el vessant tècnic i la posada en escena (la direcció de Flah amb prou feines té cap detall, i la fotografia i l'empaquetatge visual no destaquen especialment), aquest peculiar entreteniment romàntic té com a principal virtut un detall d'engranatge inicial que a poc a poc es va revelant i que, a l'hora del desenllaç, la fa virar cap a un to interior diferent i més insòlit que no pas el de l'aparent final feliç: que la història de l'elaboració del guió, la d'Alterio i la seva dona, podria ser una projecció del relat de ficció central, el de Gutiérrez i Etura, on els personatges (amic gras inclòs) podrien ser els mateixos 15 anys després. El que porta al fet que, aquesta vegada sí, s'allunyi de l'estereotip amb el seu esperit ambivalent.