Per anar a Mallorca no vaig enlloc
Pugen les temperatures, i la forma en què lluitem per suportar-les correspon a un imaginari reservat als privilegiats de la ficció audiovisual
Per anar a Mallorca no vaig enlloc”, va sentenciar la meva amiga després de fer un glop al vermut. Érem en una terrassa d’un xamfrà de l’Eixample fa dos dissabtes, mentre m’explicava què volia fer a l’estiu i, en conseqüència, la discussió que havia tingut amb la parella. Ella, que es dedica a un àmbit professional molt més ben pagat que el sector cultural, no concebia gaudir de les vacances “a menys de tres hores en avió”; en canvi, el seu xicot, per motius que no venen al cas, només podia escapar-se una setmana i a un lloc no gaire lluny.
A l’antologia d’articles La ciudad de Dios (Altamarea), Pasolini descriu l’estiu com l’únic període en què es llança “a la vida con un irrazonable temor a perderla”. Sens dubte, una descripció molt més romàntica i embellida del que seria la realitat d’aquesta angoixa moderna que, a l’hora de projectar-nos en els pròxims mesos assolellats, ens esclavitza sota anhels de vivències espremudes fins a l’última gota. Ja no ens és suficient gaudir del merescut descans de l’any laboral amb becaines de tres hores al sofà de casa l’àvia, al poble, sinó que hem de marxar a recórrer la punta més remota de l’esfera terrestre. Pugen les temperatures, i la forma en què lluitem per suportar-les correspon a un imaginari reservat als privilegiats de la ficció audiovisual: volem la plàcida Toscana de Call me by your name, l’aventura de Moonrise Kingdom, el luxe de The White Lotus o els banys en el blau de la Grècia de Mamma Mia.
Resulta curiós que, en una època en què tendim a mitificar el passat i, de retruc, a ancorar-nos en un sentiment de nostàlgia per uns anys de senzillesa i austeritat, tinguem ideals de viatge i de vacances vinculats a una intensitat sofisticada. Amb unes condicions socioeconòmiques que ens fan estrényer el cinturó dia si i dia també, el mandat incessant de la productivitat i un pronòstic del planeta apocalíptic, hauríem de voler passar les tardes jugant a cartes, mentre fem temps per sopar la rutinària amanida de tomàquet i cogombre. Però això últim seria tornar-nos animals de costums, com bé ens recorda La Vuelta ciclista de cada agost, i si hi ha algun adreçador pel qual no estem disposats a passar és pel de la monotonia i l’avorriment. Per molt que ens lamentem per la potencial deshumanització, ja no volem ser aquell nen de Verano azul que es retroba amb el seu primer amor: som al·lèrgics a la repetició, i l’estiu ens permet fantasiejar amb unes vides plenes d’exotisme.
És comprensible que, davant del poc marge de llibertat que ens deixa el capitalisme, quan podem decidir sobre el nostre temps lliure ho fem de la manera més atractiva possible. Però aquesta és la trampa del sistema consumista: creure en l’equivalència del plaer amb exhuberància. El repte, suposo, està a fer caure el prejudici que l’experiència serà més fructífera com més insòlita. I en acceptar que, per molt que des de la distància tot ens resulti més desitjable, un sempre torna a casa havent descobert el miratge.