Els millors discos de l’any: Tarta Relena, Mushkaa, Guillem Gisbert, Xarim Aresté i Ferran Palau

Tarta Relena. És pregunta

Latency

La seva proposta sembla un entrecreuament entre la música sacra i la música popular, entre la puresa de la música a cappella i la tecnologia digital que ve amb mostres, percussions digitals o tractaments de veu, que recorden que el temps és una continuïtat cosida per la voluntat humana de no viure’l com un abans i un després, un ahir i un avui distants. Marta Torrella i Helena Ros (lingüista de formació) aconsegueixen amb aquest, el seu segon elapé, aquesta hibridació gens forçada d’idiomes (català, castellà, italià, judeocastellà i llatí) i de formes musicals actuals (han actuat al Sónar) amb altres que arriben de l’edat mitjana, com és el cas de ‘Beata Viscera’, una cançó de Nadal del segle XIII, o de la seva imaginació, com ‘Odniramat’ (tamarindo al revés). Aquesta fusió entre minimalisme i tradició, entre gravetat espiritual i brancatge folk i pop, ja ressona a l’exterior: han gravat amb un segell francès, Latency, i han estat el primer grup català (cinquè de l’Estat espanyol) a gravar les prestigioses sessions Tiny Desk de la NPR (la ràdio pública dels Estats Units). La seva proposta, amb un poderós imaginari femení de rerefons, és tan naturalment híbrida, gens forçada, que pot imaginar-se tant en espais sacres on ressoni la música antiga que elles evoquen, com en sales convencionals, que quedaran xopes d’un misticisme laic fruit de l’espiritua­lisme de dues dones joves que sense cap lligam, ni por, fan de la veu l’element central. Ni que sigui per imitar la pujada des les temperatures de l’aigua a la Mediterrània, ‘Ganelismós’. Un disc diferent per a una època on l’exclusió, humana, social i cultural, rema en contra del sentit integrador del temps, fent necessària la panoràmica mirada de Tarta Relena.

Mushkaa. SexySensible

Dale Play

Un aparició fulgurant que es va iniciar el 2023 amb diverses actuacions a la sala Sidecar (ara Club Sauvage), més tard a la Mercè, i ja aquest any a l’Apolo. No és la germana de Bad Gyal, és Mushkaa, Irma Farelo, una artista amb personalitat i discurs estructurat que ja permet intuir-la, però no com una joguina de la indústria i dels mitjans. En poc temps ha fet la seva adaptació al que s’ha anomenat músiques urbanes, en realitat un políedre de múltiples estils que va més enllà de l’ús del vocoder, per una altra banda bastant estès. En aquesta primera obra llarga de Mushkaa conviuen el reggaetón (‘Señal de respeto’, interpretada amb la seva germana Greta), funk (‘El disfraz’), balades pop (‘Entre el fum’), el rhythm and blues suaument cantat i rimat (‘Imperio’), un altre funk amb aires de favela (‘Xarnega’), on es parla de l’amor entre dues dones, una catalana i una xarnega, una mena de cúmbia a ‘Turra Malvada’ i l’èxit ‘SexySexy’ interpretat amb Bad Gyal. Amb el castellà i el català com a idiomes que condueixen el disc i la col·laboració del productor Roots, l’àlbum, curt i concís (nou composicions, menys de mitja hora), estableix les bases d’enlairament d’aquesta dona lliure que vol determinar el seu destí. De moment ja ha anunciat nou disc per a l’any vinent i ja s’han posat a la venda entrades per a un Sant Jordi Club (21 març). Massa coses i ràpides per a molts artistes joves (té 20 anys), però sembla que Mushkaa està prou preparada i madura per afrontar-les, sense perdre ni la identitat ni la credibilitat que l’estan convertint en un referent dels nostres dies.

Xarim Aresté. Un idioma nou

RGB

No en queden molts, o estan molt ocults. Xarim Aresté (Flix, 1983) és un romàntic, no tant per l’amor al proïsme i el desinterès material, que també, com per l’art, que viu com a músic, la seva faceta principal, i com a escriptor. La seva música, un mar interior de tradició rock i folk amb rerefons de jazz i blues, ha aconseguit la seva màxima expressió als dos darrers discos, Ses entranyes, del 2022, i Un idioma nou, una altra meravella en minúscules plena de sensibilitat que s’obre als mitjos temps. Equilibri acústic (guitarra, contrabaix, piano, fiscorn, trompeta i trombó) i elèctric (guitarra elèctrica i sintetitzador) que es decanta cap a l’acústic, atesa la personalitat de les composicions (totes d’en Xarim), arribant a la màxima expressió amb ‘Les regnes’ (guitarra i veu) o ‘Lo Galatxo’ (instrumental). Ja a Ses entranyes havia inclòs metalls, que ara mantenen un paper igualment seductor, i l’arranjament de ‘Sense eix’ és una carícia vellutada pel fiscorn, mentre que a ‘Diamants’ equilibren la guitarra elèctrica i a ‘Un idioma nou’ i ‘Nassos de paper’ escombren cap al jazz. Una aclucada d’ull a Dylan a ‘Des d’aquí veig ca teu’ i sempre lletres prenyades d’humanitat i d’esperança sobre allò que la música i les paraules poden fer per nosaltres. I una manera de cantar que pot evocar, també musicalment, l’etern Adrià Puntí en peces com ‘La Barca’, que recorda el caminar de composicions de Van Morrison. No falten humor i amor, ‘La cosa més simple’, i un to general de calidesa en un disc de formes clàssiques viscudes avui.

Guillem Gisbert. Balla la masurca

Ceràmiques Guzmán

Podria semblar que tot en aquest disc està fet contra corrent, com intentant agafar tothom a contrapeu. En temps de velocitat creixent, les seves cançons més curtes duren gairebé quatre minuts i el disc, ara que molts no passen de mitja hora, se’n va quasi a l’hora sencera. Si es diu que l’èxit rau en la concreció de les cançons, en una exposició que focalitzi ràpid i sense dificultats l’atenció de l’oient, les onze composicions del disc de debut en solitari de Guillem Gisbert es pleguen, recullen i es tornen a desplegar com fugint de la linealitat, fintant les tornades i així emfatitzar de manera eficient les seves lletres. Per què un cop més, la col·lecció de variades histò­ries que explica Guillem, amb dots de pacient i metòdic pedagog que vol accentuar adequadament cada frase, formen la columna vertebral d’un disc musicalment molt ric que sap trobar la sonoritat dylaniana i acústica a ‘Les aventures del general’ i ‘Lluna’, l’aire de rondalla de carrer per a ‘Estudiantina’, el tacte de pop sintetitzat propi de ‘Balla la masurca’, el batec, també digital, que punteja ‘Waltzing Matilda’, el tractament vocal d’'Hauries hagut de venir’ o l’embolcall de teclats tan present al disc, on no falta corda. El pop pot semblar banal, epidèrmic i senzill, adjectius que no casen amb un disc amb la cal·ligrafia de diversos productors buscant l’arranjament precís i que manifesta, per si calgués, que Guillem Gisbert, com Manel, marquen el seu propi camí escollint destí i el calçat per caminar-lo. Un cantautor contemporani amarat en pop.

Ferran Palau. Plora aquí

Hidden Tracks

Des dels anys d’Anímic era clar que Ferran Palau construiría el seu propi món, tan sonor com conceptual. No és un lloc on es percebi testosterona, més aviat una càlida tendresa que evoca el to amb què, ja al llit, s’acompanya cap al somni les criatures. No hi ha èmfasi, no hi ha una veu que destaqui notablement per sobre de la instrumentació, tot i que aquest disc és on més s’hi sent en primer pla, prima i tímida, projectada amb cura, com a cau d’orella, deixant caure les paraules com gairebé ingràvids floquets de neu. La delicada sonoritat dels discos de Palau s’acosta aquí cap al batec suaument urbà que ha aportat Sr Chen, un productor que arriba del hip-hop i que ha pautat amb una altra mètrica el pop que batega en un disc directe, sense gaires floritures i amb la guitarra de Jordi Matas més continguda però igualment definitòria i precisa. El rerefons conceptual, els monstres, la incomprensió que generen perquè són diferents, pren el cos de Sniff (la criatura ingènua) i Smosly (el recelós), dues formes de vida, monstres, que apareixen al curt que complementa el disc, una mostra de com aquesta societat fa servir la vida i les persones com a material fungible. Però el disc parla majoritàriament d’amor, i ho fa amb peces càlides com ‘120′, amb Jordi Matas lluint la seva guitarra, ‘S’estenen flors’, una balada bàsicament per a baix, guitarra, percussió i veu, o ‘M’encanta’, que incorpora unes veus que semblen de conte infantil. El mateix Ferran Palau s’inventa la llengua de Sniff i Smosly, i se’l sent a ‘Els Llibres’ i a ‘Gush Gush’ parlant-la. Podria haver fet servir aquest idioma incomprensible i el disc seria igualment comprensible.