“En traducció, podem viure amb normalitat en català”: Sis testimonis que ens acosten els clàssics

Arnau Barios (Térmens, la Noguera, 1989) ha traduït el bo i millor de la literatura russa, que comença amb Puixin al segle XIX. Només li falta Dostoievski, de qui sí que va revisar una traducció antiga que Joan Sales havia fet a partir del francès. L’últim llibre que ha traduït és la biografia que Andrei Zorin va fer de Tolstoi (Eclecta), però la seva traducció magna és la primera: Eugeni Oneguin de Puixkin en vers (Club Editor). Va començar pel seu compte fins que es va convertir en l’encàrrec que més ha patit i gaudit. Tanmateix, cap traducció no és mai prou bona per a l’Arnau. M’ha permès dir-vos que en una ocasió va cremar un dels exemplars de l’Oneguin: “Per mi, l’ideal seria fondre’m completament, que desaparegui la barrera i que soni en català igual que sona en rus”. Com més li agrada un poema, diu, més li costa de traduir-lo: és massa conscient de l’abisme entre l’original i el que ell fa.

L’obra Arnau, d’Adrià Targa, és en part un homenatge a Barios, ja que dialoga amb la traducció en vers d’Eugeni Oneguin: si els llegiu de costat veureu la semblança en el to. Targa ha arribat a dir que l’autor de debò és Barios, el geni sense obra. Però per a Barios la traducció és un procés creatiu en si mateix. Diu que potser algun dia escriurà “alguna novel·leta sense substància”, però en última instància tant és: si Barios es morís demà ja hauria fet molt per la literatura catalana. Subterràniament, com es fan les coses ben fetes. No només perquè les seves traduccions animen a escriure millor en català —Barios és un filòleg per instint, i com a tal rebusca totes les expressions que pot, i això resulta en una llengua genuïna i viva, planera sense ser banal ni caure en la diglòssia—, sinó també per la seva personalitat.

Per traduir Gogol va fer servir el català de Ruyra i de Víctor Català, i per traduir Sebastópol de Tolstoi va llegir Els records de la darrera carlinada de Vayreda, perquè és el més semblant a una prosa de guerra d’aquella època: “No podia fer servir textos de la Guerra Civil, comparativament massa recent, havia de ser llenguatge de les guerres carlines. I vaig trobar-hi alguna paraula que vaig posar directament: ‘quan va començar la brega’. Brega en lloc de batalla —brega ressona més a llengua del XIX que no pas batalla”. Li pregunto què li agradaria traduir, què té pendent: “Ósssip Mandelstam, i Tsvetàieva. Però potser no venen mai.. La gràcia és anar-los freqüentant, anar-los llegint, intentar-ho. Traduir és secundari, el primer és llegir-los en rus i passar-t’ho bé. Al capdavall vaig aprendre rus no pas per traduir, sinó per llegir”.

Pau Sabaté (Barcelona, 1989) va estudiar filologia clàssica a la Universitat de Barcelona. Va fer una assignatura de grec modern i un curs d’estiu a Atenes. Tenia curiositat per saber què se n’havia fet, del grec antic. En total van ser cinc o sis mesos d’estudi: la resta li va venir per immersió lingüística. Va viure quatre anys a Grècia, els dos últims a Creta. Hi va anar de visita per amor a la llengua i s’hi va quedar per una dona. Sabaté tradueix del grec antic, del llatí i del grec modern, i la seva gran gesta ha estat la traducció de la Ilíada (La Casa dels Clàssics). Em diu que és la feina que ha gaudit i patit més. Ara viu a Tarragona, i està content: li agrada veure arquitectura romana tothora i viure al costat del mar. Li pregunto si ja sap què se n’ha fet, del grec antic: “Moltes excepcions del grec modern venen de l’antic. Se’n mantenen les declinacions, i moltes paraules. Si saps grec antic és fàcil entendre el grec modern, les estructures sintàctiques es mantenen”. A més, és clar, el grec antic abasta una temporalitat molt àmplia: “No és el mateix el grec de la Ilíada que el de Sòfocles. Varia segons l’època, segons l’autor, segons el dialecte. El grec del Nou Testament és més proper al grec actual que al grec d’Homer, per exemple”.

La Ilíada són entre 15.000 i 16.000 versos. El repte més gran, diu, va ser trobar el to, la mena de llengua que volia fer servir: “No sé si me’n vaig acabar de sortir. No volia que fos massa arcaica, però tampoc volia que fos deixatada. Que fos poètica però alhora que toqués de peus a terra, que fos sòlida i material, perquè la Ilíada no és una poesia etèria. El resultat m’agrada prou, però a hores d’ara encara el canviaria una mica. No torno gaire a les meves traduccions”.

Li agrada més traduir poesia que prosa, perquè la poesia es pot traduir mentre passeges: “És un esforç més concentrat”. Tot i això, de concentració no n’hi falta: viu sense WhatsApp i es dedica gairebé íntegrament a la traducció literària, que combina amb algunes classes a la Universitat Rovira i Virgili. En general Sabaté és més d’escoltar: es fixa en com parla la gent, sobretot els vells. El seu primer encàrrec de traducció del grec antic va ser L’enemic de la barba de l’emperador romà Julià, dit l’Apòstata, un personatge molt curiós: era parent de Constantí. M’explica que Julià va intentar fer marxa enrere i tornar al paganisme filosòfic, neoplatònic. No li va sortir bé, només va regnar dos anys i els seus successors van tornar a ser cristians, com Constantí.

Sabaté també ha traduït una novel·la del grec modern de Nikos Kazantzakis, L’última temptació de Crist, i va revisar El crist de nou crucificat, del mateix Kazantzakis (totes dues a Club Editor): “Estava traduïda a partir de diverses llengües i editada per Joan Sales, i en aquelles traduccions feien el que volien, s’havien saltat paràgrafs sencers i havien afegit trossos que no eren a l’original”. Sales ho va fer bé, em diu: els culpables eren els antics traductors del francès. “És com si ara tradueixes una novel·la de Sally Rooney i treus escenes o canvies la personalitat de tal o tal altre personatge. Ara és més fàcil que si fas això t’enxampin, i està molt mal vist. Les traduccions indirectes es feien per necessitat, i ara hi ha més traductors i menys necessitat de fer-ho”.

Ferran Ràfols (Blanes, 1987) va estudiar per enginyer industrial. Mentre feia la carrera ja va veure que allò no era el que volia, però la va acabar. Volia dedicar-se al món de la cultura, i va tenir la fase d’escriure un parell de llibres de poemes i alguna col·laboració anònima o en grup. I així li va sorgir la possibilitat de traduir. Vaig entrar en contacte amb Ràfols fa una pila d’anys, i va ser la primera vegada que vaig fixar-me en una traducció. El llibre es diu Ciutat de Bohanne, de Kevin Barry. L’hi comento i em diu que no hi ha gaire gent que tingui present aquesta traducció: “L’autor s’inventava paraules, en recuperava d’antigues i ultralocalismes, i vaig mirar de fer el mateix en català: va ser molt iniciàtic”.

La traducció que l’ha fet patir més és de Henry James, i la que ha gaudit més, L’escombra del sistema, de David Foster Wallace: “La meva dona em deia: amb aquest llibre no et queixes! I tenia raó, estava tan còmode allà dins! Jo tinc la sensació molt forta de ser dins del cap de l’autor, de com miren i pensen, sobretot amb els autors que repeteixo. Això m’agrada molt de la traducció, i costa de compartir”.

D’entrada, els editors catalans no s’atrevien a publicar l’obra de Foster Wallace, perquè els semblava que el mercat no era prou ampli, fins que Alniol Rafel, de Periscopi, va demostrar el contrari. En aquest sentit, Ràfols va viure de ple l’auge de les editorials independents en català: tot d’una el client ja no era només Edicions 62, i a principis de 2010 van sorgir tot d’iniciatives amb apostes literàries diferents.

Durant uns anys Ràfols va combinar la feina de professor de matemàtiques amb la traducció literària, que feia els caps de setmana, fins que va tenir tants encàrrecs que va deixar de fer classes i des d’aleshores viu de traduir, a Barcelona i amb una criatura a càrrec. Ràfols creia que podria escriure i traduir, que una cosa portaria l’altra, però no va anar així: “Una cosa que et passa quan tradueixes moltíssim i estils molt diferents és que trobes que moltes de les coses que volies escriure eren redundants i ja s’han fet”.

El bagatge li ha ensenyat que no és tan qüestió de trobar una solució tècnicament difícil o de tenir una idea feliç que et resolgui un paràgraf: “Sovint es tracta de triar què sacrifiques i què subratlles; mai no pots ser fidel del tot”. La tria és obligatòria, i fer-se gran és saber triar millor. “Em sento molt continuador de la tradició d’acostar la literatura universal al català. Vull que el català no sigui una llengua menor a la qual has de renunciar per llegir un autor. En l’àmbit de la traducció, podem viure en català com si fos una llengua normal”.

Marina Laboreo (Blanes, 1987) tradueix del francès i de l’italià i viu entre Itàlia i Catalunya. Va anar d’Erasmus a Florència quan estudiava periodisme i s’ho va fer venir bé per canviar les assignatures de comunicació per les de lletres. Eren temps convulsos, perquè a tot el continent es tramitava la implementació del pla Bolonya, i hi havia manifestacions contràries a totes les ciutats. Els detalls insignificants poden ser la clau que canvia la trajectòria de tota una vida, i aquest va ser el seu cas: la facultat de lletres era més viva que la de comunicació. Va començar a traduir pel seu compte el principi d’Un, ningú i cent mil de Luigi Pirandello, i es va presentar per correu a l’Oriol Ponsatí Murlà, aleshores al capdavant de l’editorial Ela Geminada. L’editor just en tenia un exemplar damunt la taula: havia pensat traduir-lo ell mateix, però el que li enviava Laboreo li va agradar.

Ha traduït assajos de Pasolini, i acaba de publicar La història d’Elsa Morante, de gairebé mil pàgines. Ho va proposar ella mateixa a Quaderns Crema: “Morante és del grup de Moravia, Pavese, Ginzburg. Com que amb Ginzburg hi va haver boom editorial, vaig pensar que al lector català podia interessar-li; hi veig fins i tot una mica de Mercè Rodoreda, en ella”. Em diu que La història l’ha canviada, i que això passa molt poc. “Traduir t’obliga a estar molt present, és una feina obsessiva. Després tinc malsons, de vegades”. El que més l’ha feta patir és Pasolini: no està mai segura de si l’ha entès prou. Els malsons amb paraules que no havia entès eren recurrents. Morante i Pasolini eren amics, i la novel·la els va separar: “La història va ser molt criticada per l’esquerra proletària del moment, l’acusaven de lacrimògena i populista. Pasolini en va fer una lectura molt crítica, i després el van matar i no van poder reconciliar-se”.

Parlem de l’apropiació recent de Pasolini per part de la dreta italiana de Fratelli d’Italia: “Pasolini és controvertit, estava al marge del partit comunista, de l’acadèmia. Ara fins i tot se l’ha intentat apropiar l’extrema dreta italiana. És una lluita per l’hegemonia cultural, i potser la dreta no ha tingut tants referents; per això reinterpreten Pasolini o Gramsci, clarament d’esquerres. Sí que és cert que Pasolini tenia un punt conservador en el sentit de l’amor per la tradició, i aquí s’agafen”.

Marina Laboreo també ha viscut un temps a París, on va aprendre la llengua. Li pregunto per la diferència entre traduir del francès i traduir de l’italià i em diu que el problema és calcar estructures literals al català. El 2022 va guanyar el premi de traducció Vidal Alcover, que permet als traductors de cobrar per traduir el que vulguin. Va optar per traduir del francès una sèrie d’obres de teatre que tenen el protagonista d’Ubú rei, obsessionat amb el poder. El resultat és Ubú rei. Tot el teatre i altres textos (Edicions de 1984). “És interessant, perquè després de convertir-se en rei, Ubú es vol convertir en esclau. Alfred Jarry és un autor que agradava molt als surrealistes: el van pintar Miró i Picasso, va coincidir amb els anys del franquisme”. Ara tradueix Sade, em diu, i es pregunta si podrà seguir amb la traducció o si haurà de buscar-se una alternativa laboral més prosaica.

La traducció és una feina precària, i Laboreo ha fet l’aposta de deixar el pis de Barcelona. És editora i treballa amb l’editorial Comanegra, amb textos teatrals. També fa feines de comunicació en remot.

Eloi Creus (Castellar del Vallès, 1992) es va enamorar de l’Odissea traduïda per Carles Riba i va optar per estudiar filologia clàssica. Però hi havia un problema: “La immensa majoria de traduccions del grec clàssic no m’emocionaven com se suposava que m’havien d’emocionar. Són llengües molt allunyades que no sabem ni com sonaven. Jo vaig voler traduir del grec i el llatí, però literàriament. Com va fer Riba o com va fer amb Tucídides Jaume Berenguer Amenós. No podia llegir els grecs antics com llegia Kafka o Puixkin”.

El premi Vidal Alcover li va permetre traduir Els núvols d’Aristòfanes (Edicions de 1984), i em parla de la dificultat més gran: costa entendre les bromes. Amb l’erotisme li va resultar menys difícil: va guanyar el premi Rafel Jaume de traducció poètica als XL Premis Cavall Verd amb I desitjo i cremo de Safo (Proa). Abans d’ell, les traduccions fragmentàries de Safo les va fer un capellà als anys seixanta, amb el que implica deixar l’erotisme en aquestes mans i sota el nacionalcatolicisme: es desdibuixava la sexualitat de Safo. Premi a banda, Creus va estar especialment de sort: el 2014 es van trobar noves poesies de la poeta.

Creus també ha traduït de l’italià Sandro Penna, un poeta homosexual i líric com Safo, de la qual el separen la llengua i milers d’anys. Si Pau Sabaté va encuriosir-se pel grec modern, Creus va fer igual amb l’equivalent modern del llatí: l’italià. “Vaig topar amb la traducció que Josep Maria de Sagarra havia fet de la Divina Comèdia i vaig decidir que, quan se’m presentés l’ocasió, aniria a viure a Itàlia. I l’ocasió es va presentar”. També va passar un temps a Nova York, però no li va agradar gens: “Soc massa mediterrani”. Bolonya és un reducte esquerranós, i els amics furlans que va fer a Bolonya van fer-li conèixer la poesia de Pasolini en aquesta llengua, que és la pròpia de la seva regió. El furlà no el parla, com el llatí i el grec. “Si saps català, llatí, occità, italià.. és una llengua fàcil. Però l’he traduït amb el diccionari a la mà: és curiós, perquè algunes de les traduccions que es va fer Pasolini mateix canvien molt el significat original en furlà”.

“M’agradaria traduir tots els lírics grecs arcaics, en castellà estan traduïts, però en català no. També traduir l’obra completa d’Aristòfanes. Per mi està al nivell de Shakespeare”. Era associat a la UB i traduïa i malvivia de la traducció. Ara és a la Universitat de València com a investigador, i com que té poc temps tradueix molt menys que abans. O dit d’una altra manera: “Ara traduiré només el que vulgui”.

Anna Casassas es va formar com a advocada però ben aviat va canviar d’idea. Nascuda a Barcelona el 1958, filla de pare i mare químics, filla i germana de poetes, Casassas és una de les grans traductores al català: “Quan dic que soc sènior no faig broma. Quan vaig acabar COU encara no existia la facultat de traducció; no se m’havia acudit ni que existia aquest ofici”. L’últim que li he llegit és la traducció del clàssic francès Germinal de Balzac (La Casa dels Clàssics).

Es va posar a traduir a la trentena, als anys noranta. Se’n va anar de Barcelona quan tenia disset anys i no hi ha viscut mai més; l’advocacia tampoc li va durar gaire, “no em va agradar gota: volia defensar els treballadors i les dones, però a l’hora de la veritat, sobretot sent de províncies, el que fas és defensar un senyor que s’ha barallat amb el seu veí per un metro de pati. Fer cues i cues als jutjats, i als notaris, i fer paperots. M’agradava estar al despatx i escriure les demandes, remenar papers i escriure: igual que ara”. Va anar cap a la correcció primer i cap a la traducció després.

Va estudiar una mica de català a l’escola. Era un centre especial, tenien Núria Albó de professora de català i feien classe els dissabtes al matí. Va aprendre bé català amb els cursos d’Òmnium, que “eren molt desorganitzats però estaven molt bé”. Va aprendre italià i francès pel seu compte: en realitat, el que va estudiar acadèmicament va ser l’anglès, però no l’ha practicat mai. Ràfols diu que fer-se gran ajuda a traduir millor, i Casassas el ratifica: “Quan tradueixes necessites cultura general. L’edat ajuda en referències, haver sentit cançons, haver llegit, haver anat pel món. Si surt una referència a la Bíblia, a Shakespeare o a la Divina Comèdia —les tres referències més habituals en les novel·les—, ho has de detectar”.

Igual que Laboreo, Casassas tradueix de l’italià i del francès. Li pregunto si creu que les dues llengües es comporten diferent, si alguna cosa de l’idioma transcendeix l’estil. “Sí que es comporten diferent, però la qüestió no és tant la llengua com la personalitat de l’autor. No sé si és un tema d’estils que es puguin descriure amb paraules o si són personalitats amb qui t’entens i personalitats amb qui no. Els dos autors que més m’agrada traduir són Claudio Magris i Wadji Mouajad, i un escriu en italià i l’altre en francès. La traducció pot ser més o menys difícil, però quan escriuen bé i saben molt bé què escriuen, pots veure quin autor hi ha darrere, què pensa, què sent. Quan no escriuen bé, tot és boirós i costa molt de traduir”.