Dels rats penats: de Víctor Català als escuts

Rats penats, igual que rates penades o rates pinyades (que són noms que hi ha qui els escriu enganxats, d’altres que els uneixen o separen amb un guió, i d’altres que els deixen separats), vol dir rates alades; també se’n diuen muricecs, que vol dir ratolins cecs. Com diu Emili Tarré al llibret Les rates-pinyades (1911), a les nostres latituds n’hi ha moltes espècies diferents: la petita ferradura, la peluda, l’orelluda, la rogeta o rata pinyada de paret, la boqueruda… Són mamíferes d’allò més futuristes, i són les úniques, a part de les mones i les humanes, que tenen les mamelles a la regió toràcica i no a la zona abdominal.

Quan em dedicava, jo, a fer traduccions per a les edicions de Tres i Quatre, vaig tenir força relació amb un dels que hi treballaven, Emili Payà, que vivia a la ciutat de València i un dia em va contar que al seu pis, a la caixa on s’enrotlla la persiana de fusta damunt de la finestra, se li havien instaŀlat unes rates penades, i li voletejaven per casa. Me n’he recordat al llegir, del filòsof Thomas Nagel, l’article Què se sent sent un rat penat? (1974). L’amic Emili devia experimentar això que diu Nagel: “Fins i tot sense els avantatges de la reflexió filosòfica, qualsevol que hagi passat un temps en un lloc tancat amb un rat penat excitat sap què és trobar-se amb una forma de vida fonamentalment alie­na”. A l’escrit de Thomas Nagel hi he anat a parar gràcies a Elvira Prado-­Fabregat, que l’esmenta a Natura fosca (Barcino), un llibre grandiós sobre les relacions de Solitud, de Víctor Català, amb la literatura no catalana, amb les nostres maneres de veure i viure la natura i amb moltes altres coses. No cal dir que aquest Nagel, després d’enfondir-se filosòficament en el tema de com és ser un rat penat, arriba a la conclusió que no en tenim ni idea.

El contista, noveŀlista i compositor E. T. A. Hoffmann té un conte, La casa deserta (de 1816) on, després d’establir les diferències entre el que només és estrany i el que ja és meravellós, posa en boca d’un dels personatges una cosa que aleshores devia ser nova o bastant nova: “que els homes que tenen el do profètic d’intuir allò que és meravellós em fan l’efecte d’aquells rats-penats als quals el savi anatomista Spallanzani descobrí un sisè sentit no solament substitut, més murri, de tots els altres, sinó fins i tot més ben afinat que els restants sentits presos en conjunt”. Un altre narrador germànic, especialista en misteris esotèrics sobrenaturals, Gustav Meyrink (1868-1932), al conte L’home en la garrafa hi fa sortir una princesa, en un ball de màscares d’una cort oriental, disfressada de rat penat penjat de cap per avall, que em costa molt d’imaginar com devia ser la disfressa i quin efecte devia fer. Meyrink té un recull de contes que es diu Ratpenats, però no l’he llegit.

Als nostres països els rats penats, els muricecs i les rates pinyades hi són molt presents. En una mena de poema de prosa rítmica de Víctor Català (desenterrat per Narcís Garolera al llibre Al peu de la lletra, Viena) hi surten “els rat-penats, desembolcant-se de resolis d’ombra per solcar els espais, silenciosos i erradívols, a trenc d’hora foscant, entre dos llustres”. En un poema inèdit del meu pare, d’un llibre del 1942 que es diu Crani i que un dia d’aquests mirarem de publicar-lo, hi ha aquests dos versos: “El rètol lluminós fa l’ullet a les rates pinyades / i el vigilant marca el compàs del temps que no passa”.

El muricec més impressionant és el de ‘Creació del poema’, de Carner, que sembla que descrigui el primer paisatge del món

Al llibre Domini màgic de Vinyoli hi ha el poema ‘Campanes al vespre’, en què no són els muricecs els que aletegen dintre de la nit, és que és la nit, tota ella, o sigui, el tot, qui fa aquest voleteig: “Puja una veu a l’hora del capvespre / comunicant la mort. — Eh! De la vida, / respon algú? — La nit és una falda? / Feresa fa: tot voleteja, ràpid / muricec gris; sols tinc ja les engrunes / de pa mullat dels mots; que se les mengin / els coloms del silenci per si poden fer-ne / parrups a les cornises de la llum/ del dia nou. — Campanes / branden llavors, quietes. — Mor el temps”.

El muricec més impressionant que conec, emperò, és el de ‘Creació del poema’ de Carner, que sembla que descrigui el primer paisatge del món, ens fa reviure el dia que s’originà la vida, ens porta a sentir la natura experimentant la sensació metafísica de néixer, i gairebé ens fa creure que el primer animal de tots fou ell, el muricec. “Era el començament que començava”, diu, just abans del final, que no el penso explicar; si poseu “Creació del poema” al cercador, el trobareu de seguida.

Fent contrast amb aquest poema carnerià del néixer, al Llibre de la mort (1898) de Marian Aguiló hi ha la desbridada exaltació mortífera de ‘La vesprada de tots sants’, poe­ma en prosa apoteòsic i més bèstia que el triomf de la mort de Brueghel, i a més, segons ho afirma al final l’autor, premonitori de desgràcies. A mitjan poema, quan el món és una estesa d’esquelets “més atapeïts i espessos” que una plaga de llagostes: “Ningú tocava a terra. La Mort cavalcava l’ossamenta d’un cavall amb ales de rat-penat”.

També hi ha la ‘Poesia feta a propòsit d’haver intervingut en el turment de tirar al foc una rata-pinyada’, que és un dels Romancets del Dragolí de Joan Brossa: “Molts diuen que, la seva ombra, / el diable la serrà”.

El muricec per nosaltres no té connotacions vampíriques (menja mosques); els meus amics i jo els considerem animals de bon averany, presents per exemple a la Gitana Roc de Dolors Miquel, a la meva Plaça Raspall o al primer poema del Llibrot de Jordi Pope, on comparteix els honors amb un altre animal totèmic de la nostra cultura, la garota; el poe­ma es diu ‘Ous’ i amb l’estil gairebé anacolútic de Pope diu: “El moc sucós de la clara d’ou passat a través de les fines agulles de les garotes, entre llàgrimes dels muricecs somniadors, formen l’entramat de la nostra consciència. / Ens perforen amb els prolongats moviments de llurs punxes, a petites dosis, l’arrelam de la memòria. / Els muricecs ens fan la truita. L’oli és fred”.

I els tenim als escuts, ja ho diu Llorens i Jordana: “La nostra àguila imperial és el rat-penat”.