Sobre Krasznahorkai, el Nobel de literatura

L’escriptor hongarès László Krasznahorkai va rebre el mes d’octubre el premi Nobel de literatura d’enguany per a sorpresa dels amics de les hipòtesis, que havien elevat a la candidatura del guardó molts escriptors importants, però no ell. Krasznahorkai ja era conegut a molts llocs i traduït a un grapat de llengües, inclòs el català, però el seu nom no sonava. Això es deu, possiblement, al fet que, en aquesta mena de travesses, s’hi barregen factors d’una índole molt heterogènia, a part l’extrínseca qualitat literària d’una obra —un element que de vegades no existeix, com va passar amb el Nobel a Jacinto Benavente.

Els Nobel de literatura dels últims anys demostren a bastament això que hem dit: ara li toca el premi a un africà, ara li toca a un oriental, ara a una dona, ara a un que ja no viurà gaire, ara toca a la llengua àrab, mai no li toca a la llengua catalana, caldria donar-li a tal o tal, i mentrestant passen els anys i aquest tal traspassa, com els va passar a Borges, Joyce, Proust o Kafka: la nòmina dels oblidats sempre ha fet caure la sospita, o la vergonya, damunt la comissió corresponent. (I un ara té la sensació que els premis Princesa d’Astúries estan, en termes generals, més ben concedits que els Nobel de les lletres. Girona hauria pogut avançar-se a una iniciativa tan important: al capdavall, ja no hi ha prínceps o reis de la Corona d’Aragó, però hi ha un principat amb el nom d’una capital catalana.)

Quan l’any passat van donar-li a Krasznahorkai el premi Formentor, el jurat va escriure una justificació tan banal com ho són totes les que s’adrecen a un llorejat, però va guanyar el premi ben merescudament. Li va ser atorgat “per sostenir la potència narrativa que envolta, revela, oculta i transforma la realitat del món, per convocar la vigorosa lectura d’una complexa fabulació i construir els laberints fascinants de la imaginació literària”.

“Sostenir la potència narrativa” és del tot veritat en el seu cas: la prosa de frase tan llarga, amb escassos punts i seguit, i menys encara punts i a part, és un mèrit de l’autor, molt en el deixant de novel·listes de la tradició centreeuropea com Thomas Mann o Robert Musil. Que aquesta potència narrativa “transformi la realitat del món” ja és dir massa, perquè només es coneixen dos o tres llibres que han transformat el món a l’engròs: la Bíblia, El príncep, de Maquiavel, i El capital, de Marx. La resta de llibres han transformat en alguns casos, i ja és molt, la vida d’una persona o la seva concepció del món. Sigui com sigui, Krasznahorkai presenta d’una manera molt singular la “realitat del món”, i més a fons que molts dels seus contemporanis. Per això és del tot veritat l’argument que seguia: l’autor ha aconseguit “dilatar la versió novel·lesca de l’enigmàtica existència humana”. “Complexa fabulació”, sens dubte; només cal acostar-se, amb la paciència i l’esforç que demanen els grans llibres, a la seva Melancolia de la resistència, de 1989, en què el contínuum de la història (o de l’argument) que s’hi llegeix mou el lector a situar-se obligadament com a corresponsable del temps històric, més enllà del sempre anònim discurs de la Història: una cosa que sempre ha semblat que s’edifica tota sola. Una altra veritat indubtable és que l’autor ha construït “laberints fascinants” gràcies a la imaginació literària. En aquest cas, Krasznahorkai ha retut, com passa amb altres llibres seus, un homenatge a Kafka: no és el cas d’Al Nord la muntanya... —una rara i estupenda chinoiserie contemporània—, però sí de Tango satànic, que de moment és l’única novel·la de l’autor que tenim en llengua catalana (traducció de Carles Dachs, Edicions del Cràter; les traduccions al castellà són totes extraordinàries, a càrrec d’Adan Kovacsis, d’ascendència hongaresa, a Acantilado).

Quan, al seu torn, el jurat del Nobel va explicar que li atorgaven el premi per “una obra convincent i visionària que, enmig del terror apocalíptic, reafirma el poder de l’art”, també l’encertava, però no del tot: l’obra de Krasznahorkai no sempre és visionària, com ho és quasi sempre la de Kafka; això d’“enmig del terror apocalíptic” potser anava per Trump i les guerres de Gaza i Ucraïna, però el nostre autor d’avui tira més aviat a tot el contrari de l’apocalipsi, que vol dir “revelació”: és una obra densa, molt densa, que, com ja hem dit —és el seu mèrit més gran—, obliga el lector a pensar dues coses: que la literatura (escriure o llegir) és per ella mateixa l’única forma vàlida d’existència (talment pensaven Proust i Kafka, i molts més), i que la Història posseirà sempre un substrat, quasi invisible, que és la vida de qualsevol ésser humà. Fer distint i clar aquest diàleg entre l’element recòndit de l’existència i la suposada “visibilitat” del món és la tasca que espera a tot lector de Krasznahorkai.