Llibres prohibits en una democràcia en perill

La iniciativa d’un grapat d’estats, entre els que es diuen Units, de prohibir una sèrie de llibres que fins ara s’havien llegit sense cap impediment a les aules i a casa és una conseqüència més de la crisi de la llibertat d’expressió en aquell país. (Charlie Kirk no s’emparava en aquesta llibertat per dir les bestieses tan fenomenals que deia; s’emparava en una altra cosa: en la complicitat cada cop més gran entre la plebs i les mentides o la ideologia més borda d’ultradreta, que sempre fan més patxoca que un discurs intel·ligent).

Aquesta mesura —Lolita de Nabokov, per exemple, ja ha estat purgada, i cauran molts més llibres, o seran modificats ad usum stultitiae— no té a veure, en realitat, amb una mesura moral. Ho té tot a veure amb una mesura política. Amb independència del que poguessin pensar filòsofs, educadors i pensadors, la mesura deriva directament de la ideologia “políticament correcta”, que fixa els límits de la correcció allà on li sembla bé i d’una manera sempre arbitrària i circumstancial.

Això té una llarga història a Occident. Quan un estudia la democràcia atenenca, no triga a detectar les febleses d’aquest regiment dels afers públics, que, essent el menys dolent de tots, és alhora el més vulnerable. Plató ja va tenir molt clar que la isegoria —que era la capacitat de tot ciutadà lliure de manifestar el seu pensament sense traves: vegeu com Aristòfanes va rebentar Sòcrates a Els núvols, igual com a Roma Catul va criticar el Cèsar— havia de tenir uns límits. Aquella llibertat de pensament tan plena que nosaltres considerem permanent en la història d’Atenes va durar, de fet, molt pocs decennis. La sinceritat absoluta, va entendre Plató a Les Lleis i a La República, podia degenerar a les assemblees públiques en la mera demagògia, i a les escoles —avui en diríem “instituts i universitats”, dues pedres a la sabata de Trump—, en l’exposició de les teories més transformadores. L’anomenat “decret de Diopites” contra afirmacions impietoses (per aquest decret va perdre la vida Sòcrates), és a dir, l’asebeia, va ser prou mesurada fins que va deixar de ser-ho: la integritat de la polis, la formació militar sense reserves dels joves i l’a priori de fidelitat i respecte als déus de Grècia van acabar reclamant, com es llegeix als diàlegs platònics esmentats, una censura inevitable. No des del poder, però sí des de l’opinió, Plató va desviar-se del discurs i el mètode socràtic per caure en una simpatia confessada i clara per un règim autoritari o tirànic.

Això només és un exemple en la història de la relació entre saber i política, però és el més eloqüent de tots, tota vegada que Atenes va ser la fundadora d’un règim que encara s’esmenta com a exemple de democràcia plena —obviant que no els metecs, però sí els esclaus, i en bona mesura les dones, no tenien cap dret a participar en el govern de la ciutat: la majoria.

Amb el pas dels segles —llarga tira de segles en què la democràcia no es va conèixer enlloc—, les idees favorables al govern de tothom, el demos, van obrir-se pas a l’època moderna, però lentament. Francis Bacon hi va aportar quelcom de molt important —el progrés del coneixement (vegeu el seu The Advancement of Learning), fins llavors reprimit o coartat per l’Església—, Spinoza i Bayle encara més, i després aquesta vindicació va ser imparable entre el Contracte social de Rousseau —que malgrat tot conté un capítol dedicat als “perills de la democràcia”—, el Tractat sobre la tolerància, de Voltaire, i tots els il·lustrats, impulsors d’un estat d’opinió que acabaria sent un dels elements (amb no tanta importància com diuen alguns historiadors) que expliquen la implosió de la Revolució Francesa.

Des d’aquell moment disruptiu, els intel·lectuals —els polítics atiant o aprofitant el foc de determinades ­ide­­es— s’han dividit en dues classes: els reaccionaris, que anhelen el retorn a un ordre feudal-aristocràtic-religiós —val a dir el govern dels poderosos, no el dels més savis o millors, que és el que vol dir aquesta paraula—, i els “moderns”, “progressistes” o “resistents per la democràcia (el partit es diria RPD)” —règim, com s’ha dit, d’allò més fràgil.

Als segles XIX a XXI, però ja des de l’inici, la democràcia ha conegut aquest perill: Plató hauria preferit un règim autoritari, com després el van preferir, directament o indirecta, Roma, l’Església, el feudalisme, les monarquies absolutes, Robespierre i finalment els dictadors del segle XX. Aquest vaivé de la història entre tirania i democràcia, entre discurs o partit únic i llibertat d’associació i d’expressió, pot continuar perfectament durant molts segles. Associat al dictador sempre hi haurà —més d’ençà que es va inventar la impremta— la censura dels llibres i el control de l’educació; associats a la democràcia, d’una manera cada dia més agònica, la intel·ligència, el saber, el coneixement i la discussió oberta faran el seu camí amb armes escasses, avui impotents davant una opinió comuna cada cop més embastardida.