‘Polonesa’, de Vicenç Villatoro: una novel·la d’espionatge que no acaba d’assolir el ritme del gènere

Fill petit d’un matrimoni jueu, el protagonista i narrador de Polonesa, l’última novel·la de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1937), va néixer a Varsòvia l’any 1937, però quan l’exèrcit nazi hi va entrar, els seus pares van tenir la bona pensada d’enviar-lo a una zona rural del nord del país i pagar uns pagesos perquè l’adoptessin. No és fins als vint anys que pot més o menys recompondre les peces del seu passat, i aleshores fuig cap a Israel, adopta el nom de Saul Shalev, passa per l’exèrcit i es casa, i la casualitat intriga per convertir-lo en un agent del servei d’espionatge israelià. Quan comencem Polonesa ja està jubilat, és vidu, viu “envoltat de llibres” a Rehavia —aquell barri de Jerusalem que Thomas Sparr biografia amb tant de poder narratiu a Grunewald en Oriente— i “de tant en tant ensenyo literatura a la Universitat Hebrea i voldria escriure un assaig sobre la figura de l’espia en la narrativa israeliana contemporània i potser un altre sobre el mite de l’espia israelià en altres literatures”, un projecte que malauradament no pot dur a la pràctica perquè els seus superiors del Mossad l’obliguen a tornar al seu ofici encarregant-li una nova missió.

Som a principis del 1992, la ruptura de la Unió Soviètica ha generat neguits i paradoxes geopolítiques, els enemics canvien de cara i l’instint de supervivència russa s’apodera dels antics membres del KGB, venent al millor postor l’arsenal armamentístic al seu abast. És en aquest escenari perillós on ha d’actuar el protagonista de Polonesa, un espia mig funcionari mig intel·lectual —una mica trist i inútil, també— que viatja fins al lloc on se l’ha citat, que resulta ser la seva Varsòvia natal. Com sol passar sovint, els retorns van plens de sorpreses, però les dues que ha de suportar el protagonista les silenciarem per si els lectors volen descobrir-les per si mateixos.

Ens conformarem a dir que bona part de Polonesa consisteix en la trobada que el narrador manté amb un conegut seu, un agent secret rus, en un hotel de Varsòvia que va sobreviure als bombardejos de la guerra —com si fos el símbol d’alguna cosa?—; farem notar que Chopin i la seva música hi adquireixen un paper rellevant, tot i que podria haver sigut qualsevol altre compositor; remarcarem que el ball de màscares i identitats falses que proliferen al llarg de la novel·la és el que s’espera d’una novel·la emmarcada dins les lleis del gènere literari triat aquí; i lamentarem que Vicenç Villatoro, segurament, es prodigui massa en explicacions didàctiques sobre les característiques peculiars que marquen la personalitat de la gent dedicada a l’ofici d’espiar, una manera com qualsevol altra de desequilibrar el que pensem que estem llegint, una novel·la que no acaba mai d’assolir el ritme d’una novel·la, a causa, en bona part, de la falta de veritat ambiental, de la mania de subratllar els fets amb frases pretensio­ses, i d’una prosa que va avançant com si coixegés o fos la víctima innocent de la grafomania. Com que el narrador i el seu col·lega rus són dos espècimens d’antiquari segons els nous paràmetres que es van apropiant de l’ofici, no són poques les pàgines invertides a especular amb un desànim invencible sobre el canvi dels temps, tot i que també podria ser que el que hi bategués al darrere fos la profunda tristesa derivada de l’evidència que, més enllà dels desassossecs polítics, l’únic que han fet individualment és envellir i constatar que l’espionatge no és un joc divertit.