El valor del llenguatge

Al discurs que va llegir François Bayrou al Parlament francès amb motiu de la moció de censura a què es va sotmetre, hi havia dues línies excepcionals, amb una declaració que rarament exposen els polítics, cada dia més incultes en termes generals: “El sistema educatiu es troba avui molt degradat, amb una davallada del domini dels fonaments de l’escriptura”. Els fonaments de l’escriptura no poden ser altra cosa que el llenguatge i la seva ordenació sintàctica, un lèxic ben triat i, en el millor dels casos —lliçó ciceroniana—, una eufonia pròpiament musical: aquest element no és cap monopoli de la poesia.

Amb aquestes paraules, Bayrou feia diana, per escreix, en un dels factors de l’actual degradació de la democràcia: si els ciutadans no es situen al si del llenguatge amb una gran sobirania, el discurs d’aquells que divulguen “idees” —polítics, diaris, xarxes— se’ls ficarà immediatament al cos, més que a la ment, i hi deixarà una opinió pràcticament cega, indiscutible. És la manera com es forja l’opinió comuna als nostres dies, que de fet ha estat sempre l’enemiga més temible en el regiment d’una república (res publica). Els mitjans de comunicació massiva com la televisió van fer el mal que encara no havien fet els diaris —que avui llegeix molt poca gent i que, d’altra banda, per conservar uns quants lectors omplen les pàgines de l’edició digital de bagatel·les, trivialitats i gastronomia—, i les xarxes, quasi totes en mans de mentiders i falsaris, han fet la resta i són les màximes responsables de la devastació de què parlava Bayrou. Perquè una cosa era conversar a fons sobre qualsevol matèria o escriure una carta per comunicar a algú una notícia qualsevol —el correu electrònic encara s’hi assemblava una mica—, i una altra fer servir el polze d’una mà per escriure coses breus i amb molt poca substància.

La manca de competència lectora dels escolars i els universitaris del món occidental, més fonda com més va, no és sinó la conseqüència de l’ús de les noves tecnologies per enviar i llegir missatges sense cap complicació gramatical ni semàntica. No us serà difícil trobar també un article publicat recentment en un diari barceloní, que explica fins a quin punt els estudiants de lletres d’una universitat anglesa troben incomprensible —potser també inconcebible— Bleak House, o El casalot (Destino, 2008), de Dickens, que conté passatges de set o vuit línies amb oracions principals i subordinades. I no parlem de les novel·les de Proust o de Thomas Mann. Pel que fa a Catalunya, els ínclits pedagogs s’han entestat molts anys a fer llegir als escolars uns llibres “molt importants” que no tenen res a veure amb la seva experiència del món —i això que n’hi ha de molt bons—, com Els fruits saborosos, de Carner, o uns quants de Rodoreda, i el resultat ha estat que, també per aquesta raó, no llegiran probablement mai més. Afegim-hi l’ús ideològic que s’ha fet de l’ensenyament de la llengua catalana —això no passa en l’ensenyament de l’anglès— i arribarem a la conclusió que, ara com ara, la qüestió és treballosa i té un futur d’allò més problemàtic.

Però el domini de l’art d’escriure, com el de parlar, depèn encara d’un altre factor: allò que el lingüista Roman Jakobson anomenava “funció metalingüística” del llenguatge. En posarem un exemple en castellà, perquè és el que els lectors deuen sentir més d’un cop cada dia. Truca algú per fer-vos migrar d’una companyia elèctrica o d’internet a una altra, i la veu comença dient: “Mi nombre es Jonathan”. Si posseïu capacitat metalingüística o esteu sòlidament plantats dins les llengües que coneixeu, potser direu: “Perdone, pero eso es una traducción del inglés ‘My name is Jonathan’. En castellano [com en català] lo que cabría decir es: ‘Me llamo Jonathan’”. El telefonista no ho entendrà, i llavors us etzibarà: “¿Me escucha?”. Aleshores, en dreta llei, hauríeu de fer una altra postil·la: “Le escucho pero no le oigo. Hable más fuerte, por favor”. L’empleat intempestiu reblarà el clau: “¿Pero me escucha o no?”. Llavors no podeu fer altra cosa que acomiadar-vos educadament i penjar. La interlocució ha començat massa malament per a un amic de la justícia verbal.

Però així va el món. Menystenir la qualitat del Verb tan sovint i amb tanta vehemència —és l’orgull de no saber res, contra tots els consells de Salomó als Proverbis: “Aconsegueix saviesa, procura’t intel·ligència al preu que sigui”— acaba derivant, com devia pressuposar Bayrou, en una tal degradació que, un cop aquesta mal·leabilitat està instal·lada sòlidament, qualsevol moviment polític, sobretot els més fal·laços i desvergonyits, ho té tot a punt per engalipar la gent.