Això tan català de tocar la pera

Si és que en relació amb la llengua no es pot fer mai vacances, et despistes una mica i salta un cas de discriminació perquè és al Regne d’Espanya que vius i se suposa que això t’ha de fer parlar castellà pels colzes. Sí, parlarem del gelater argentí catalanohostil, que sembla ignorar que la Constitució del Regne d’Espanya, justament, garanteix que puguem parlar català allà on ens sembli i que no tenim cap deure d’emprar el castellà. La polèmica ha saltat un oceà i tot, i les protestes davant l’establiment (pintades i adhesius, bàsicament) han servit per presentar tot un discriminador com a víctima de discriminació. El món ben bé al revés.

Encara ara sembla que alguns tenen el visor desenfocat per veure que darrere les pretensions de fer canviar de llengua un client o un usuari d’un servei s’hi amaga el privilegi del qui té el monolingüisme garantit per la legalitat i pel mercat. Al gelater argentí catalanohostil li importa un rave el que parli el client, és evident que no comparteix el tòpic que el client sempre té raó, i la llengua constitueix el terreny idoni per expressar la mena de discriminació que ja no troba combustible en el color de pell, l’orientació sexual o les característiques físiques. No ens l’imaginem (ni ell tampoc s’imagina) essent reticent a servir persones obeses, racialitzades o del col·lectiu LGTBI, però en canvi amb la llengua no hi ha manies ni cap mena de pudor.

Ja ha passat en altres casos, com el metge que es nega a mirar-te la tos o el repartidor que no et lliura el paquet, en què els teus drets queden suspesos en funció d’un condicionant més aviat capriciós, que és la suposada incomprensió de l’altre quan parles en català i la necessitat que convergeixis en la llengua comuna perquè resulta que això és Espanya. És una opció d’allò més còmoda per al discriminador, ja que en el fons et culpa a tu i a la teva intransigència en no voler fer servir la llengua que ens uneix i et trasllada la decisió de no acabar rebent aquell bé que has adquirit o aquell servei a què tens tot el dret. Si no surts de la gelateria llepant el cucurutxo que volies ha estat per decisió teva, perquè en el fons el racista ets tu.

Hi ha hagut un canvi, però, i és que la gent no està per orgues. Cada cop hi ha més queixes a les universitats per canvis de llengua a les aules, com també més denúncies per discriminacions lingüístiques (tal com recollia el darrer informe de l’Ajuntament de Barcelona), i si abans s’evitava el conflicte amb l’emporuguiment propi de l’anorreat, ara cada cop hi ha més ganes de tornar-s’hi. Sembla que, d’alguna manera inopinada, s’ha esvaït la por al conflicte, la qual cosa situa la qüestió del bilingüisme nostrat en un terreny força nou. Com era d’esperar, ja ha sortit el govern a criticar tot això de les protestes contra la gelateria i a lamentar qualsevol mena de boicot, suposo que és d’aquelles coses que cap govern no aplaudiria. Però convé recordar que mai ni enlloc no s’han aconseguit drets sense conflicte.

Potser, això sí, caldria explorar noves vies de garantir la conflictivitat sense les reticències ètiques i estètiques que comporta embrutar aparadors o inundar les xarxes amb missatges ferrenys. A mi, personalment, m’han vingut moltes ganes d’anar a la gelateria aquesta i, és clar, demanar el gelat en català. No vols caldo, doncs dues tasses. Potser es podria practicar alguna mena de boicot actiu, pel qual tot de catalanoparlants anessin a la gelateria per exemple a una hora convinguda, i fessin cua civilitzadament tot fent la comanda en català, per descomptat fent l’orni si per ventura se’ls instava al canvi de llengua. Seria allò tan català de tocar la pera. El gelater argentí catalanohostil es veuria de seguida en la disjuntiva de fer caixa o bé d’imposar el castellà a tota una colla de gent que l’únic que vol és assaborir les seves creacions, i és fàcil saber quina opció triaria. Ara bé, s’han d’escollir molt bé les paraules, evitar els gelats de nata, coco, xocolata i vainilla per la semblança entre totes dues llengües i optar per exemple pels de préssec, festuc i maduixa. I aviam quina cara li queda quan tots plegats li demanem sistemàticament un gelat d’almívar de llet per referir-nos a l’argentiníssim dulce de leche.