Algunes lliçons a partir dels primers poemes de Sebastià Alzamora

La poesia és, bàsicament, forma. Un amàs de frases o paraules pot tenir més o menys valor literari, però en tot cas n’hem de dir prosa. Aquesta és, potser involuntàriament, la primera lliçó del primer llibre de poesia de Sebastià Alzamora. És una construcció formal prèviament decidida: deu capítols de tres poemes cadascun, més un altre de cloenda. Cada poema consta de 25 versos decasíŀlabs; són 775 versos doncs en total. Té una estructura de relat, centrat en la mort d’un amic del poeta, el 1987, essent tots dos adolescents. Cinc anys després escriu aquest llibre que guanya el premi Salvador Espriu per a poetes joves, i tot seguit, el 1994, el publica Edicions 62. Al cap de trenta anys, el reedita Lleonard Muntaner.

La segona lliçó és que, segurament gràcies a haver sabut deixar passar el temps suficient, el to general és d’una fredor i un distanciament que commouen més que no pas ho hauria fet el lament descarnat. L’absència de l’amic es fa present i no condiciona, però sí que influeix en les vides dels qui l’han conegut. El primer capítol està dedicat al funeral i al dol consegüent, i exposa la insuficiència del consol que la religió ofereix. El segon, a la necessitat de superar el trauma, a pesar “de desconèixer ben bé el que ens matares / quan tu morires”. En el tercer es comença a extreure lliçons morals del fet i encarar el creixement a través de nous amics, “que militassin el meu nom com una / pàtria sincera i fecunda”.

Arribats al quart capítol pren protagonisme la nit, que és com dir l’estètica; la nit, que ens vol “drets al llindar de la iŀlusió de ser”. En el següent apareix el sexe, de què “parlàvem cada dia i cada / nit hi pensàvem”. I tot seguit el descobriment del seu complementari, l’amor, “aquell absolut que em venia” i aspira a “l’essencial coneixença de l’altra”. El setè capítol està dedicat a la solitud, tot introduint la radical distinció entre “l’entotsolit” i “el solitari”. En ve després un de dedicat a la racionalitat i al problema “d’accedir a una vida quan tots volen / un mite”. El penúltim tracta del desconcert, el dubte i la inseguretat. I finalment formula l’ambició “de pronunciar una llengua i una vida”, junt amb el temor de no estar a l’altura del seu elevat propòsit —”que no se’m perdi el mot en arts meŀlíflues”.

És una història d’aprenentatge adreçada a l’amic no pas imaginari però sí desaparegut, que es fa dolorosament present al llarg dels anys: “Tenia tota aquella mort de tu / al davant meu, com un llarg panorama…”. En l’antiga religió romana els esperits dels difunts esdevenien els déus Manes. Se’ls retia culte i a canvi vetllaven pels parents vius. Es remarcava la continuïtat de la família i la idea era que ningú caigués en l’oblit. D’una manera semblant, en aquest relat en vers no és tant un dol que no s’acaba de tancar ni una dependència afectiva malaltissa, com una mena de culte privat en què s’expressa a l’absent l’afecte que va merèixer, se li exposa algun fet significatiu del món i la gent que va deixar enrere i se l’invoca com algú encara inspirador.

A Rafel, la rigidesa del marc formal escollit va demostrar ser prou productiva, però Alzamora va assajar altres maneres de fer en posteriors reculls de poemes, alguns també de caire narratiu. Més enllà de l’aniversari de tres dècades d’activitat literària, que inclou sobretot noveŀles considerablement imaginatives, l’oportunitat de reeditar-lo no admet discussió.