Joan Maragall, cos i ànima del primer intel·lectual modern

L’escena no és gaire coneguda. El 20 de desembre de 1911 mor Joan Maragall. Tenia cinquanta-un anys i feia poques setmanes que estava malalt, que agonitzava. Aquella mateixa tarda s’instal·la la capella ardent a la seva torre de Sant Gervasi. Entre la corrua de gent benpensant que vetlla la despulla, hi ha un jove inquiet, filòsof precoç i periodista brillant: és Eugeni d’Ors. En una breu interrupció, Ors abandona el dormitori familiar, s’allunya del cos del poeta, majestuosament estirat entre els ciris, i trenca tota convenció social. Perd el seu desitjat torn per anar a asseure’s en una tauleta en una cambra contigua, plena de llibres. Obre un paquet de papers i es posa febrosament a treballar. Amb tota solemnitat, reconeixent la transcendència simbòlica, secreta i íntima del moment, Ors es disposa a corregir les proves d’impremta de La Ben Plantada amb Maragall de cos present.

No hi ha aquí només el relleu generacional del mestre al deixeble, del poeta sensual i vitalista al narrador intel·lectualista. És molt més que això. Ors subratlla emfàticament la mort d’una època i el naixement d’una altra, el final del segle XIX i l’inici del XX, la liquidació del modernisme i la majoria d’edat del noucentisme. L’endemà de la mort de Maragall, publica l’article més curt de la història del Glosari. Una sola línia: “Jo, d’aquest mort, no en sabria parlar, sinó darrere un silenci molt pur”. I sí, Ors va trigar dècades a poder parlar lliurement sobre Maragall. No li devia resultar fàcil, ni parlar ni callar, potser perquè havia d’admetre que l’anècdota del suposat traspàs de poders culturals no significava tant un relleu sinó un exemple de la Santa Continuïtat orsiana. Perquè ara entenem que sense la poesia de Maragall no existiria la poe­sia de Josep Carner, però tampoc el Glosari d’Ors. Ara sabem que sense el Glosari no existiria tampoc la prosa periodística de Gaziel. I ens adonem que sense Gaziel no existirien les proses literàries de Josep Pla ni de Josep M. de Sagarra.

Costa d’entendre que Joaquim Ruyra proclamés, uns mesos després de la seva mort, que “Maragall era més ànima que cos”. Potser es justifica tan sols perquè Ruyra s’havia quedat amb la paraula poètica i no havia pogut llegir tota la ingent producció de la prosa literària i periodística de Maragall, que ara acaba d’aparèixer a cura dels professors Lluís Quintana Trias i Ignasi Moreta. Aquests tres enormes volums gairebé culminen un dels més grans esforços filològics recents: l’edició crítica de les obres completes de Maragall. El primer volum recollia la poesia i el teatre. Ara, les més de 2.500 pàgines de la seva prosa completa, que comprèn els articles publicats entre 1892 i 1911 i tot un volum sencer d’assaigs, gasetilles, pròlegs, discursos i escrits inèdits, al lector d’avui li apareixen com un bloc compacte de marbre, sòlid, porós, fred i càlid alhora, un veritable monument de la literatura catalana del tombant del segle XIX al XX. És cert que ja abans s’havien pogut llegir les col·laboracions a la premsa de Maragall, per exemple en l’”edició definitiva” dels fills de Maragall als anys trenta, que és on Ors mitifica l’anècdota de la nit de la vetlla. Però ara disposem, per primer cop, d’una edició amb els articles tal com els va publicar Maragall, seguint l’ordre cronològic, tant els que apareixien en els diaris, sobretot al Diario de Barcelona però també a La Veu de Catalunya i a El Poble Català, com a les revistes (Il·lustració Catalana, La Lectura, etc.), respectant l’alternança entre català i castellà i, sobretot, esmenant errors després de consultar els manuscrits, quan es conserven, i resseguint les innombrables variants de l’escriptor produïdes per la transmissió o per la censura.

I l’esforç de lectura val la pena. Posar-se a llegir els articles de Maragall és endinsar-se en el món convuls de la política i la cultura dels últims anys del segle passat no, l’altre. Però sobretot és escoltar una veu d’una enorme capacitat d’observació i anàlisi. És la veu d’un cos que no tan sols existeix, sinó que es mostra ple d’energia, potent, musculat, amb una força, agilitat i ritme sorprenents. Són articles llargs, pensats amb autoritat, gairebé assaigs, molt ideològics, i sempre amb una clara vocació europea. Maragall encara no escriu en primera persona, com els periodistes moderns, però s’eleva com el portaveu de tota una jove generació, la de l’”espíritu moderno”, la de la joventut regeneradora, democràtica, la del sentiment catalanista, iberista, anticentralista i republicà moderat. Maragall llegeix amb passió la premsa de París i Brussel·les, i també el Journal de Genève, s’interessa pels Estats Units i per la crisi política italiana, escriu sobre Andalusia i Sicília, convençut que “en el fondo de la tierra helada se prepara ya el primer estremecimiento de la primavera…, del fondo de la noche oscura va a brotar el primer rayo del nuevo día”.

Som lluny de la imatge tardana del burgès conservador, tan divulgada. És cert que s’hi poden veure precedents en l’articulisme de Clarín o de Larra. Però, per la seva “vis polemica”, fa pensar més en un Léon Daudet i en els cronistes decadents de la França finisecular, Jean Lorrain, Maurice Barrès o, fins i tot, Anatole France, tots ells tocats per l’afer Dreyfus i el naixement de la figura de l’intel·lectual modern, de la qual Maragall és clarament el primer exponent a Catalunya. Aquí hi apareixen els grans noms del moment, encapçalats pel seu admirat Nietzsche, però també autors cabdals com Thomas Carlyle, John Ruskin i Henrik Ibsen, al costat de Goethe i de Wagner, i catalans com Verdaguer i Rusiñol, Prat de la Riba i Clavé, al costat d’Azorín i Unamuno. S’hi parla de les exposicions universals, de noves formes de govern democràtic, de la guerra de Cuba. Hi ha interès per l’anarquisme, pel socialisme, pel nihilisme rus, pel reaccionarisme, per l’idealisme, pel progrés i per l’evolució social.

Però potser el que impressiona més és comprovar com hi cristal·litza el moviment polític que poc temps després s’anomenarà catalanisme. No deixa d’emocionar poder llegir en aquesta edició, un després de l’altre, dos articles mítics del periodisme català: ‘La ciutat del perdó’, últim intent d’evitar l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, un text prohibit per Prat de la Riba, i l’article ‘La independència de Catalunya’, de 1897, que no va arribar a aparèixer en vida de Maragall i que va ser censurat l’any 1947. A tots dos, Maragall hi preconitza l’emancipació europea de Catalunya. En cos i ànima.