Guimerà, el gran constructor d’emocions

La relació de Guimerà amb la narrativa fou anecdòtica i circumstancial. A diferència dels seus coetanis modernistes, que trobaren en la prosa un camí fèrtil i suggestiu, Guimerà fou, per sobre de tot, dramaturg. És a través del teatre que es projectà públicament i que assolí una celebritat (aquí i a fora) inaudita. És gràcies al teatre, també, que es configurà la seva imatge i fou reconegut com l’home escardalenc, d’espatlles carregades i aire despistat que es movia entre els carrers de Petritxol i Xuclà del cor de Barcelona, entre un estol d’admiradors que l’aturaven i el saludaven.

L’any 1947 Josep M. de Sagarra recordava Guimerà com un gran inadaptat, entre sorrut i tímid, que feia brollar passions romàntiques d’entre les runes i les bullangues anarquistes. Un “gran constructor d’emocions”, que creà un tipus emblemàtic: Manelic, un personatge a la vegada rústic i càndid, que actua amb una bona fe terrible. La lectura dels contes “Lo gos de casa”, “Lo nen jueu” i “Rosa de Lima”, que, en una edició de Neus Oliveras Samitier, ha donat a conèixer Adesiara en ple Any Guimerà, ens fa pensar en la justesa de les observacions sagarrianes.

Aparegudes el 1889, “Lo gos de casa” i “Lo nen jueu” anuncien, en part, alguns dels temes del teatre de la dècada dels noranta, com l’empatia per les figures humils, víctimes d’injustícies o estigmes que els obliguen a desafiar les convencions socials. Plantejada com un record del narrador, la primera explica l’estreta relació que mantingué amb un gos, que fou trencada per una doble crueltat: l’animal fou mossegat per un ca rabiós i el pare l’hagué d’executar. La segona es focalitza en la història d’un marginat social: un nen orfe, que, malgrat la seva bonesa, no és acceptat per la comunitat per la seva condició de jueu. Més enllà del plantejament costumista (en el primer) i melodramàtic (en el segon), sorprèn la cruesa amb què el narrador descriu els cossos dels dos protagonistes, que, un cop morts, provoquen compassió i horror. Mentre el gos “carnesqueixat” entendreix el cor de la vella criada de la casa, una dona “malamorosa” i eixuta, el Nen jueu avança espitregat com una “fantàstica aparició”, amb el “brunzit rogallós” de la sang que s’escola, en un final carregat de dramatisme que apunta directament, amb la mort, a la responsabilitat col·lectiva.

Publicat en una col·lecció de novel·la popular (“La Novel·la Popular”), “Rosa de Lima” (1923) recorda, en la segona part, el conte de Víctor Català “Conversió” (Contrallums, 1930). Totes dues històries utilitzen el motiu de la Setmana Tràgica (1909) per explicar un procés de reconeixement i redempció. Guimerà parla d’un noi de bona fe, Hipòlit, que ha crescut en un casalot aïllat, sota la tutela d’una mare que el considera un ximple. Més endavant, quan ja és adult i viu a Barcelona, s’esbrava, instat per malintencionats, fent la revolució. Tot i la gravetat dels fets, que Guimerà visqué amb consternació, el dramaturg els edulcora amb elements melodramàtics. En el seu posicionament podem veure-hi, seguint Sagarra, el “llevat de l’anarquisme” sentimental o espiritual de l’escriptor, més orientat, en aquest cas, a explicar la força irreductible d’un nou Manelic, que no pas a sancionar la gravetat del que està passant al carrer. La ficció utilitza l’enorme espectacularitat del tema revolucionari per destacar la importància d’allò humil i sincer: un Hipòlit rústic i càndid, l’acció del qual s’imposa als “mars de tempesta” de la revolta.

L’edició dels contes guimeranians ens fa pensar en la importància que té la irradiació del romanticisme ―el moviment que inaugura l’edat de les revolucions― en la literatura catalana. Un romanticisme que aquí s’expressa en el poder omnímode de la passió per part d’uns éssers menyspreats, l’estigma dels quals esdevé un revulsiu dramàtic. Amb finals efectistes i rotunds, l’ús de diàlegs emotius i una ambientació eficaç, plena de clarobscurs i de sons, els contes ens ajuden a completar l’imaginari guimerià, que inclou moltes peces encara poc conegudes. Més enllà de l’interès pels desvalguts i els entorns hostils, aquestes ficcions ens retornen a un univers d’emocions primàries, mig ingènues, mig bèsties, d’uns personatges que, com diu Sagarra, exploten en tota la sang, la virior, la tendresa o la magnanimitat.