Ànimes de carn d’olla, dos llibres de Santiago Rusiñol

El 2023, Dagoll Dagom s’acomiadava dels escenaris amb l’espectacle musical L’alegria que passa, una actualització de la peça teatral que, 125 anys abans, Santiago Rusiñol havia estrenat al Teatre Líric, amb música d’Enric Morera. L’espectacle incidia en la dimensió simbòlica de l’obra i en el potencial revulsiu que els protagonistes ―Joan, el fill de l’alcalde, i Zaira, l’artista del circ ambulant― podien tenir entre un públic jove. Com a Aigües encantades, de Joan Puig i Ferrater, un altre clàssic de les lectures de batxillerat, l’obra permetia la identificació generacional i convertia el tòpic del poble gris, polsós i sense futur en un dels motius a l’entorn dels quals girava l’acció.

Sota els efectes, encara, de la ressaca de L’alegria que passa, aquest 2024 s’han editat dos llibres poc coneguts de Santiago Rusiñol: Ocells de fang, primera publicació de l’editorial Cap de Brot, i Del Born al Plata, un llibre de viatges que acompanya els contes de Joaquim Ruyra i Guy de Maupassant en el catàleg d’Edicions del Cràter. En el primer hi trobem una àmplia gamma de personatges estrambòtics que veuen frustrades les seves ambicions. El segon recull les cròniques que Rusiñol, el 1910, escriví per a L’Esquella de la Torratxa, on explica el viatge fet a l’Argentina amb motiu de l’Exposició Universal de Buenos Aires. Els dos llibres foren publicats, el 1905 i el 1911, per dues plataformes clau del sistema cultural del moment: l’editorial modernista L’Avenç i l’editor-llibreter Antonio López, que es resistí a adoptar l’ortografia fabriana.

Què trobem, de Rusiñol, en aquests dos llibres? Segurament el que ens crida més l’atenció és la mirada, sempre agredolça, que projecta el narrador. Aquesta mirada, tan present, també, en els paisatges de Mallorca i Granada que l’autor pinta a l’època, i que tant d’èxit tingueren entre la comunitat exiliada a l’Argentina, es palesa en la tria dels temes (els arquetípics ocells de fang) i en la fina melangia amb què retrata tot allò condemnat a desaparèixer (un passat que a Europa s’ha evaporat i que a Amèrica és amenaçat per un creixement voraç i sense escrúpols). No és estrany que bona part de la narracions es basin en l’ús d’una paradoxa ben divertida: l’afany per significar-se a través d’un ideal superior és aterrat per una gana omnipresent, sovint expressada en boques i panxes buides. El “símbol s’ha fet carn d’olla”, pensa un inventor mentre somnia.

L’imaginari dels ocells de fang és el propi de l’univers tragicòmic rusiñolià. El mateix autor en forma part: també lluita per una idea, tot i saber que hi fracassarà. Protagonitzades per diversos personatges tipus, les històries d’”el bon policia”, “el descreient”, “l’americano”, “el torero”, “la poetissa” o “l’optimista” concreten diverses variants d’una mateixa desil·lusió. Són ocells de fang, a la vegada distingits i defectuosos, i es neguen a convertir-se en “homes de cria”. En llegir el llibre ens venen al cap altres éssers entranyables del món rusiñolià, com el monologuista de L’escudellòmetro, que vol posar fi a la fam mundial amb un giny absurd, l’anarquista d’El català de la Mancha, que predica la ideia enmig del desert, o la ironia tràgica de La “Niña Gorda”, que és víctima, com el portento de “L’infant prodigi”, dels interessos crematístics d’un espectacle públic.

La prosa de Rusiñol té molta gràcia. Fa riure a través de la llengua recorrent a castellanismes i frases fetes, creant comparacions paradoxals, simplificant idees fins a l’absurd, inventant-se verbs com himnetitzar o pampejar. Bona part de la seva popularitat es deu a aquesta connexió primària, visceral, que provoca la rialla grassa i sense prejudicis. A Del Born al Plata l’humor li serveix per incidir en els estereotips culturals (al transatlàntic, per exemple, es troba amb una inglesa molt inglesa), descriure paisatges patètics (el mar és sèrio perquè és romàntic) o crear contrastos efectius, que atenuen els aspectes desagradables del viatge: les desferres d’europeus que volen fer fortuna a Amèrica, els pobles sense estètica i les ciutats de quadratura, el trasbals humà de l’avinguda de Maig, l’afany de comprar terrenos, la basarda que provoca el buit immens de la pampa o la fúria del vent tampero. Al final, al lector li queda un cert regust de naufragi, d’alegria aigualida.