Narrar la història com Guy de la Bédoyère

La narració de tot el que succeeix o ha succeït — allò que anomenem “història”— s’ha fet de diverses maneres al llarg del temps: vegeu Guy Martin, Las escuelas históricas (Akal, 1992). Només a Grècia, hi ha una diferència molt clara entre la manera com narren els fets Heròdot —sembla més un mitògraf que un historiador— i Tucídides, molt més pròxim a l’explicació “realista” de les coses que explica. Tanmateix, potser per influència de la dignitat d’ordre teocràtic que s’atorgava als monarques, els papes i els grans homes, allò que predominava, fins no fa gaire, era la presentació de les gestes, les virtuts i les glòries de reis, eclesiàstics, exèrcits i prohoms.

L’auge de la sociologia, la dessacralització del món i altres factors van determinar que, al segon terç del segle XX, amb l’Escola dels Annals, la història es comencés a presentar d’acord amb paràmetres molt més extensos que les grans dades, fites i esdeveniments: va començar a ser matèria d’història l’economia, en primeríssim lloc, la geografia humana, l’estat de les classes socials, els costums de cada dia, les relacions de parentiu i tota una sèrie d’aspectes que no havien estat contemplats, o escassament, en la manera tradicional d’escriure “història”. Si s’analitza a fons el vell procediment, un s’adona que els dos grans terrenys del que entenem ara per “cultura” i “civilització” a penes eren presents en la historiografia. Sabíem que la burgesia va protagonitzar una revolució a França a final del segle XVIII, però no ens preguntàvem quants diners espoliava la monarquia a la classe burgesa per pagar les seves actuacions militars, en especial a la guerra d’Amèrica.

Moltes d’aquestes coses ocupen ara els historiadors, i, per posar un exemple, el llibre de Donald Sassoon, Cultura. El patrimoni comú dels europeus (Crítica, 2006), té capítols dedicats a coses tan invisibles temps enrere com ara l’evolució de les llengües, les publicacions periòdiques, les novel·les per entregues, el triomf de l’òpera o l’explosió de la música pop. Tirant enrere, els llibres de Mary Beard —com ara SPQR. Una història de l’antiga Roma (Crítica, 2016) —, que han tingut un èxit clamorós a molts països, parlen de l’oratòria de Ciceró, dels codis legals de la República i de l’Imperi, de la vida matrimonial i domèstica, també de les disbauxes dels emperadors i companyia.

En aquesta línia es troba el llibre que s’acaba de publicar de Guy de la Bédoyère, historia­dor anglès, Populus. Vivir y morir en el humo, el lujo y el estrépito de la Antigua Roma (traducció de Marc Figueras, Barcelona, Pasado & Presente, 2024). L’autor, que és especialista en Roma i l’Imperi, repassa en aquest llibre tota la història d’aquell període sense explicar una sola guerra o un sol assassinat (molt freqüents). Ho va fer en altres llibres, i potser es va adonar que si volíem entendre què passava de debò, a casa i al carrer, a les festes i al circ, als palaus i a les cabanes de Roma, no seria sobrer, sinó tot el contrari, fer un llibre sobre allò que hem acabat anomenant la petite histoire, la història menuda, i els faits divers.

Sabrem, per exemple, que després de l’incendi de l’any 64 Neró va promulgar noves lleis sobre l’alçada màxima dels edificis, la distància que s’havia de respectar entre les cases i l’amplada dels carrers, per facilitar la feina dels bombers, si mai tornava a haver-hi foc; sabrem les normes de decòrum que presidien les relacions entre homes i dones a la via pública; per què era inacceptable el transvestiment fora de determinades celebracions, com les festes saturnals; sabrem que als nens que anaven a estudi, molt pocs i rics, se’ls ensenyava bàsicament literatura i oratòria, només més tard astronomia i filosofia; que el pedagog, com a Grècia, només tenia la missió de portar els nens a l’escola i vigilar que no es dediquessin, en sortir, a ocupacions indignes —com ara enganxar-se a l’smartphone—; que els amos assotaven amb la mateixa brutalitat els esclaus i la muller; que el procònsol Asini Céler va pagar 8.000 sestercis (més de vint mil euros) per un roger, per demostrar que era ric i gourmet; que a Pompeia i Herculà —això no es veu a les ruïnes de Roma— hi havia tantes tavernes i “bars” com a les ciutats dels nostres dies, també serveis de càtering; que al final de la República una setena part de l’any estava dedicada a la gresca i els espectacles, però cap al segle IV dC aquests ludi romani ja ocupaven la meitat de l’any. Així van acabar.

Les fonts originals de què ha partit La Bédoyère són exhaustives: d’aquestes mateixes fonts en pot sortir una història de conquestes i regnats, però també la història menuda, que ofereix una visió molt més viva de què feien els romans lliures o esclaus, de dia i de nit, a casa i a l’“estranger”, al palau i al temple.