Palagonia i el mal gust

La història del mal gust és tan extensa com la del bon gust, potser més i tot. El bon gust en matèria d’arquitectura, escultura i pintura ha patit durant molts segles la fèrula del gust pròpiament clàssic, grec i romà, que ha determinat i determina, encara avui, les obres que es produeixen en aquests camps. En el camp de l’escultura, sembla clar que el classicisme va perdurar sòlidament fins al segle XVIII, amb menys fermesa al segle XIX, i molt poc entre els contemporanis, llevat, a Catalunya, del període noucentista: Clarà, Llimona o Rebull són escultors “clàssics”.

El cas és que un esbojarrat dit Francesco II Gravina (1722-1788), príncep de Palagonia, lloc a prop de Palerm, va heretar del seu pare una casa d’un relatiu estil barroc, va fer-hi obres importants, i va reblar pour le plaisir la legitimitat del mal gust suprem a Europa: va encarregar una sèrie d’escultures —més de cent, de les quals queda una quarantena, ja que els hereus en van destruir moltes perquè no podien dormir—, com les que es veuen a la imatge, que, des de l’òptica de la gran escultura clàssica —ja grega, ja romana, ja renaixentista, ja neoclàssica— poden ser considerades una de les mostres més òbvies i aparatoses del mal gust. Com que la brama va córrer pertot, Goe­the va visitar aquella propietat l’any 1787, i, com era d’esperar en la seva persona i d’acord amb la seva formació clàssica, en va dir aquestes galanies: “L’actual propietari [Francesco II] ... ha concedit la llibertat més absoluta a la seva apassionada inclinació per les formes extravagants i de mal gust ... Captaires i espanyols [?] d’ambdós sexes, moros, turcs, geperuts, tota mena d’esguerrats, nans ... un cavall amb mans humanes, un cap de cavall en un cos d’home [de manera semblant comença l’Ars poetica d’Horaci], simis desfigurats, molts dracs i serps, tota mena de potes en tota mena de figures, et caetera”. (Viatge a Itàlia, trad. de Rafael M. Bofill, Columna). Goethe se’n va anar per cames, esfereït, havent vist prèviament les magnífiques restes gregues i romanes de Sicília.

Ara el lector disposa del llibre exemplar de Giovanni Macchia, El príncipe de Palagonia en traducció de José Ramón Monreal (Barcelona, Elba, 2024), en què l’assagista italià intenta explicar per diversos biaixos la gran raresa de les monstruositats de la casa famosa del príncep. Per mera discreció, tota vegada que el proverbi llatí de gustibus non est disputandum té avui més vigència que mai —perquè ja no hi ha cànon que valgui en cap de les arts, plàstiques o escrites—, Macchia no s’alinea amb Goethe ni amb tots els que han considerat aquelles rareses com un dels zenits de la barroeria artística. No ho fa pel sol fet que el “mal gust” és una de les derives del concepte de “grotesc”, habitualment definit com una cosa “que fa riure per la seva estranyesa, extrema lletjor, absurditat” (DEC), i que “posseeix com a ingredients indispensables l’horror i l’abjecció” (Encyclopaedia Universalis, Albin Michel); ara ja sabem que tots aquests elements poden ser presents —sense cap objecció per part dels crítics, menys encara dels turistes— a moltes obres d’art.

Ja se’n troben en part a l’Antigor (Aristòfanes), però molt més des de l’edat mitjana fins avui. Són grotesques la majoria de les gàrgoles de les catedrals gòtiques —Notre Dame n’és ple—; Rabelais presenta personatges grotescos de cap a cap dels cinc llibres de Gargantua; són grotescos els gravats del tardorenaixentista Jacques Callot, que van inspirar un gran llibre d’Aloysius Bertrand, Gaspard de la nuit (1842); hi ha grolleria i lletjor a Brueghel i al Bosco; són grotescos els museus d’anatomia patològica i els “gabinets de curiositats”, tan abundants als segles XVI i XVII; ho són molts gravats de Goya; i, per tirar cap als nostres dies, la Sagrada Família és altament grotesca —incloent-hi les escultures de Subirachs i excloent-hi part de l’interior—; és grotesc el mobiliari i els campanars del període “alfonsí” —popularment anomenat “estilo remordimiento”—; ho és la casa de Donald Trump, Mar-a-Lago (essència de l’horror, com ell mateix); és grotesca la ceràmica de la Bisbal que es ven ara —no l’antiga, que posseïa l’habitual cortesia que escau al món artesà—, i ho són la muntanya de Montserrat (que els noucentistes detestaven) o les escultures de Vigeland, en un parc d’Oslo molt visitat.

En suma: la categoria del “grotesc”, com a categoria estètica associada al “mal gust” o al “kitsch”, ja no posseeix vigència. És el que demostra Macchia a l’assaig esmentat: ja no podem apel·lar al “bon gust” o a les categories estètiques del classicisme per analitzar i comentar el “fenomen Palagonia”; hem de recórrer a altres arguments: el context cultural, la psicologia del perpetrador o la sociologia del gust. No sabem què hauria dit Goethe si hagués conviscut, com nosaltres, amb una barreja tan indiscernible del bell i del lleig, del ponderat i del grotesc.