Un capellà envoltat de preguntes, com Pier Paolo Pasolini

“És intel·ligent, i no és com els altres capellans: qui sap, potser ell té els seus dubtes... I estic segur que a l’església no fa mai política”. Qui parla és Renato, un dels personatges principals de Romàns, nouvelle de Pier Paolo Pasolini que es publica per primer cop en català gràcies a Lleonard Muntaner, que està fent una extraordinària feina de recuperació del poeta, novel·lista i cineasta italià mort assassinat el 2 de novembre de 1975. Les paraules de Renato, intel·lectual comunista, fan referència a Paolo, el jove sacerdot de Romàns, un petit poble dins de San Pietro, a la regió del Friül. Es conegueren en “un compartiment del tren Venècia-Udine”, en un viatge durant el qual Renato manté una discussió amb un comerciant que viatja en el mateix compartiment, i que titlla els comunistes de “gentola, delinqüents que han perdut tot el respecte...”. Les paraules del comerciant no queden sense resposta, sinó que són rebatudes per Renato, l’eloqüència del qual sorprèn el jove sacerdot, en el qual coven uns dubtes que s’aniran enfortint en la mesura que avança la trama: “Quina cosa més estranya. És ell qui fa el sermó. El seminari no m’ha preparat per a aquestes coses... Les idees poden fer viure, és veritat... Però nosaltres vivim de sentiments, que tenim ben amagats. I jo, en canvi, he après a predicar només les idees. Qui és aquest davant el qual no puc predicar? (...) Aquest jove, però, ha fos sentiments i idees, ha donat vida a la seva idea... No sé com combatre’l”, pensa Paolo, mentre sent parlar Renato.

Pasolini escriví Romàns entre 1948 i 1949. En un principi, havia de ser una subtrama per incloure en la seva novel·la Il sogno di una cosa. Al final, l’autor preferí guardar en un calaix aquesta nouvelle que no veié la llum fins al 2015, quan el poe­ta i novel·lista Nico Naldini el rescatà i el publicà juntament amb altres dues nouvelles, Un articolo per il “Progresso”, escrita en aquells mateixos anys, i Operetta marina, de 1950. Són tres obres juvenils en les quals trobem moltes de les preocupacions que acabaran definint l’obra literària i cinematogràfica de Pasolini, que situa la trama de Romàns al Friül, la terra on nasqué i visqué la seva infància i primera joventut. Darrere de Romàns s’amaga Borgo Runcis, i darrere de San Pietro, trobem San Giovanni, petita localitat de la qual Pasolini fou secretari de la secció comunista.

En aquest llibre hi ha el seu discurs poc complaent, que no s’ajustava a l’ideari de cap partit, ni proclama ni institució

Paolo és un sacerdot que dubta, és un personatge que, com assenyala la professora Rebeca Martín en un article, pot recordar el protagonista de San Manuel bueno mártir, novel·la de Miguel de Unamuno, un personatge tràgic, un capellà envoltat de preguntes que vol creure i no pot creure. Els dubtes també persegueixen Paolo i es fan especialment forts després de conèixer Cesare, un adolescent pel qual sent una atracció que ell intenta negar, tot i que, com es veu en les anotacions del seu dia­ri, aflora quasi inconscientment. Desitjós de formar part de la comunitat de Romàns, Paolo decideix obrir una escola per a tots aquells joves com Cesare, que han deixat massa aviat les aules per treballar. Cesare ens remet a aquells nois de la vida, i la seva relació amb Paolo no es pot deslligar del tot de les reflexions de Pasolini sobre aquells joves abandonats per la societat, però que representaven la innocència i la humanitat en estat pur, joves on emmirallar-se, però que també calia salvar. En el seu diari, Paolo reflexio­na sobre el paper de l’educació i d’ell mateix com a mestre, s’interroga sobre la importància o no de l’educació religiosa, interrogació plena de dubtes lligats no només a la dolorosa presa de consciència de la falta de respostes que dona la religió per entendre la realitat, sinó també a la seva atracció homoeròtica cap a Cesare, una atracció i unes pulsions frustrades i reprimides que desperten en ell un sentiment de culpa.

Si bé en Paolo veiem reflectit Pasolini —els dubtes sobre la religió, l’homosexualitat viscuda entre la culpa (fou expulsat del PCI per la seva condició d’homosexual) i la reivindicació, el paper de l’educació—, a l’autor el trobem també en les paraules de Renato, l’intel·lectual comunista que estableix un diàleg entre els seus ideals polítics i uns valors cristians que han sigut traïts per la institució eclesiàstica: “Vostès, els capellans, no entenen quina missió tenen, avui, al món. Com explicar-vos que Crist quan deia: visita i atén els malalts, dona de menjar al qui té fam, etc., per a nosaltres, els del nostre temps, volia dir: Feu reformes estructurals?”. Les seves paraules són l’origen de la lectura marxista de la figura de Crist que proposarà anys després Pasolini a L’Evangeli segons sant Mateu. Pasolini escollí l’evangeli menys especulatiu, aquell que ens presenta Crist des d’una perspectiva més humana, perquè precisament volia retratar el Crist home, que plora, s’enfada, crida, dubta..., i, alhora, mostrar el vessant polític dels valors propugnats per Crist: “Vostès sembla que no creguin en la universalitat de la paraula de Crist i en el seu valor etern: si Déu s’ha fet home, ha entrat en el temps, vol dir que ha acceptat la temporalitat, és a dir, la història”, afegeix Renato, les paraules del qual funcionen com a postil·les de la pel·lícula que Pasolini rodarà quasi vint anys després.

Text juvenil, però d’extraordinària maduresa, Romàns resulta de gran interès per entendre l’evolució i, sobretot, la coherència del pensament pasolinià. A Romàns hi és tot: amb la seva lectura, entenem amb més profunditat les obres posteriors i també l’origen de les preocupacions, dels dubtes, de les pors i de les culpes que van afligir Pier Paolo Pasolini. Alhora, observem com totes aquestes tribulacions fonamenten el seu discurs polític, inconformista i crític, un discurs poc complaent que no s’ajustava a l’ideari de cap partit, de cap proclama ni de cap institució.