Entre llibres independents i falòrnies turístiques a Besalú

La vila de Besalú (Garrotxa) va celebrar el cap de setmana passat la fira Liberisliber, protagonitzada per editors independents del país, en sentit ampli. Desenes d’editors menuts hi van presentar les novetats i les antiguitats, i l’esdeveniment va comptar amb conferències, debats i una sensata xerinola. Bars i restaurants annexos a la plaça de la Llibertat oferien als editors i als visitants refrescos, àpats i bocinades.

Aquesta activitat, que s’aguanta perfectament, amb molt de passavolants i compradors, assenyala tanmateix un contrast brutal amb allò que salta a la vista a qualsevol persona que entri a la vila pel pont medieval tan admirat: el primer que trobarà, passat el riu, seran dos o tres carrers plens a vessar d’allò que en francès s’anomena souvenirs, menudeses que solen comprar els turistes per recordar-se a si mateixos i a les generacions futures que un dia van estar unes hores en aquest poble. (Generalment, els souvenirs, que quasi sempre són tan inútils com de mal gust, són la primera cosa que llencen els hereus del pis dels avis després que aquests hagin traspassat. Succeeix el mateix amb les fotos que fan els turistes amb el mòbil: potser sobreviuran als que les han fetes, però llavors ja resultaran incomprensibles, estrambòtiques, per als supervivents.)

Bibelots, records, ninots de cartró, cendrers inservibles, pintures tenebroses, artefactes impossibles, fòtils i baluernes aniran a parar a cases ignotes i llunyanes, molts dalt una lleixa, fins que n’hi haurà tants i els viatges i les compres s’hauran multiplicat de tal manera, que moriran a la llar de foc o a les escombraries. Si van a parar al carrer el dia que toca la recollida de trastos vells, sempre hi haurà algú, beneït sia, que se n’enamorarà i els portarà a casa seva sense arribar mai a saber quina feble il·lusió va fer portar aquells objectes, des d’un lloc que no podran endevinar fins a una casa que potser es troba a l’altre cap del món. És la vida dels souvenirs, insignificant quan es compara amb el carret de fils de Kafka (Odradek), figura mòbil de la immortalitat i la ubicuïtat.

La fira Liberisliber significa tot el contrari, i per això hem parlat de la “dualitat” que es fa present una setmana l’any a la vila de la Garrotxa. Hi van editors que fan la viu-viu, cap no es fa ric —sobretot perquè no ho pretén, no pas perquè sàpiguen que la indústria del llibre és avui escassament rendible—, i presenten llibres que obeeixen sempre a una sòlida vocació de l’editor i dels seus col·laboradors. Un es delia trobant antics alumnes de la universitat (Marc Romera, de LaBreu Edicions, que acaba de treure Records d’egotisme, de Stendhal; Antoni Clapés, que treu a Jardins de Samarcanda el poemari de Biel Mesquida, Carpe momentum); noies sol·licitades temps enrere, amigues dels llibres, la tinta, el paper i l’art de la tipografia (Marta Lorés, Núria Mirabet; les dues em regalen); amics que no solament editen molt bé sinó que fan que escriptures malgirbades arribin amb decòrum a les llibreries (Jordi Raventós, d’Adesiara); editorials arribades d’altres punts d’Espanya (Automática, Báltica —aquesta només edita llibres escrits a Centreeuropa—; Edicions del Buc, de València; Barrett, de Seviila; Jekyll and Jill, de Saragossa; Nórdica, de Madrid), tots editors de llibres selectes (un poemari d’Emily Dickinson!, un llibre d’entrevistes amb Pierre Michon!), i un munt d’editors catalans, barcelonins pocs, la majoria d’altres comarques, com reblant la idea que “a pagès” hi ha gent cultíssima i editors amb una flaire delicada per la literatura de patent —la “nostra” i la d’on sigui—, capaços de destriar una bona prosa d’un nyap escrit en dialecte metropolità. Vegeu d’on havien vingut: Martorell, Calonge, Manresa, Palafrugell, Figueres, Vilanova i la Geltrú, Sant Vicenç de Castellet, Vilablareix, Cassà de la Selva, Lleida, Sant Cugat del Vallès, el Masnou, la Bisbal d’Empordà, Alella, Sant Celoni o Argentona.

Oh paradoxa! Barcelona és la seu de grups editorials que no sempre l’encerten amb la qualitat dels llibres que publiquen, i els promouen amb un gran aparat de màrqueting que col·loca als lectors llibres que poden ser pellerofa tenaç —un editor potent va dir fa poc que “editaven llibres imbècils per a lectors imbècils”: negoci segur—, mentre les comarques de la resta de Catalunya veuen com emergeixen editorials amb pocs recursos, poca difusió i menys guanys, però amb una vocació literària que les honora i uns coneixements de literatura universal, inclosa la nostra, que no sempre manifesten les grans editorials: com si a Catalunya ja n’hi hagués prou amb els “llibres d’estar per casa”. No s’hi veien obres elitistes o esteticistes, però tampoc no s’hi trobaven bagatel·les.

Persevera, Besalú! Limiteu, si és possible, les botiguetes de falòrnies turístiques, i doneu el màxim suport a uns editors que fan tot el possible per salvar la qualitat i la consistència del nostre panorama literari.