La decadència de la dependència

L’etiqueta aquella de decadència amb què s’havia qualificat la cultura catalana que va del final del mil cinc-cents a mitjan segle XIX no ens acabava d’agradar i alguns estudiosos reclamaren que de l’època barroca se’n digués època barroca, que és que això de decadència sembla denigrant o gairebé insultant, com si ens hagués agafat, als països de cultura catalana, alguna mena de malaltia vergonyosa de la qual no ens haguéssim refet fins a la famosa Renaixença, quan semblava que de cop tot ressuscités d’una mena de mort, o d’hibernació, i amb aquest “tot” ens referim a tot: a la literatura popular i a la literatura elevada, i a la cultura universitària, i al teatre a tots els nivells (de la comèdia popular a l’òpera italiana), i a la música d’orquestra i a la música de cobla, i a la indústria cultural (revistes, editorials), i a l’excursionisme, i fins i tot als negocis i a la política i a la vida social en general, com si abans no hi fóssim i ara de cop fóssim a tot arreu, com si de cop fóssim un poble de meteoròlegs, geòlegs, historiadors, comediògrafs, folkloristes, poetes, ideòlegs, escenògrafs... i tots actius, activíssims.

Però hi havia hagut una decadència, abans d’aquesta exaltació? El panorama dels anys mil quatre-cents i mil cinc-cents era riquíssim, a tots els països (el gironí Francesc de la Via, el barceloní Bernat Metge, l’aŀlucinat i aŀlucinant mallorquí Turmeda...) i sobretot a València, que s’hauria acabat convertint en una insignificança dialectal i provinciana just després d’haver sigut la ciutat més rica i més gran de la península Ibèrica, i una de les més actives de la Mediterrània, i, sense cap dubte, la ciutat més divertida del món, com es veu en aquest passatge de les Novelle (noveŀletes) de Matteo Bandello, publicades el 1554: “València, aquella d’Espanya, dic, és considerada una ciutat gentil i nobilíssima on, tal com molts cops ho he sentit dir als mercaders genovesos, hi ha dones bellíssimes i apassionades, les quals tan graciosament saben encaterinar els homes que en tot Catalunya no hi ha una ciutat més lasciva i amorosa. I si per cas hi apareix un jove no gaire expert, elles de tal manera l’afaiten que les sicilianes no són millors ni més espavilades barberes”.

Era la València d’Ausiàs March, el més gran poeta europeu i el més atrevit i original, que es va publicar entre el 1539 i el 1555

Era la València d’obres eròtiques burlesques com El procés de les olives (escrit entre sis autors diferents) o la seva continuació en el magnífic Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gassull, que també va escriure una vida de santa Magdalena (la bella enamorada de Jesús) en vers. O el llarg poema anònim anomenat Coŀloqui de dames, que no és pornogràfic pels... pèls. Era també la València on s’escrivia el Tirant lo Blanc, on Jaume Roig feia aquell monument alhora misogin i revolucionari que és l’Espill, vulgarment anomenat Llibre de les dones, la València de poetes com Jordi de Sant Jordi i tants altres, que anaven i venien de Nàpols (quan hi havia la cort d’Alfons el Magnànim, rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Sicília i de Nàpols, i comte de Barcelona), la València per on corrien els manuscrits de la primera traducció de la Comèdia de Dant a un altre idioma, feta per Andreu Febrer, la València on Roís de Corella elaborava una mena de poemes en prosa de temes ovidians amb aquell seu català tan castigat, a més d’escriure-hi uns versos hipertensos i supervirulents on es transparenta l’admiració que sentia per Ausiàs March. Era la València d’Ausiàs March, el més gran poeta europeu, i el més atrevit i original que hi ha hagut: els seus poemes es van publicar, amb aquella novetat que era aleshores la impremta, a València (1539), a Barcelona (1543), de nou a Barcelona (1545), a Valladolid (1555, edició bilingüe) i a Barcelona (1560), però després d’això ja no es van tornar a imprimir fins ben entrat el segle XIX, un cop superada la que es va anomenar la decadència, però que, com diu el savi medievalista italià Costanzo di Girolamo, després d’un moment gloriós, espectacular, d’èxit, de la poesia de March, en pocs decennis, per “vicissituds que tenen a veure amb la història de la península Ibèrica, i no amb la qualitat de la producció literària”... la cultura catalana va quedar reduïda a una cosa tancada en les seves fronteres i que era com si no existís. Per als altres espanyols, per als francesos, per als italians, havíem desaparegut del mapa.

I perquè es reconegui que existim, i perquè nosaltres mateixos ens ho reconeguem, va caldre la “renaixença”, l’esforç entusiasta de totes les classes, des dels industrials que ompliren les vores del Ter i del Llobregat de colònies fabrils i que subvencionaven publicacions i iniciatives diverses, fins a l’exaltació popular reflectida en el teatre declaradament revolucionari dels Robreño i companyia.

Però entremig què passava, què havia passat? Ausiàs March al segle XVII no es va reeditar, però el poeta Francesc Vicent Garcia, l’anomenat Rector de Vallfogona, sí que el cita en un dels seus poemes, i el cita bé, demostrant que sap què deia o què havia dit Ausiàs. El Rector, per cert, també esmenta en un dels poemes el mallorquí Turmeda (mort el 1423). Tota aquesta època barroca del Rector de Vallfogona i de Fontanella i d’altres poetes, la majoria dels quals devien circular manuscrits i no arribaren a les impremtes, per mi no s’hauria de dir decadència (com si ens haguéssim posat malalts) sinó dependència (víctimes d’una opressió): els cercles del poder i els centres del diner eren castellans, i els que hi orbitaven al voltant ho havien de fer en castellà, o això o... o fer-se bandolers, com el bandoler que don Quixot, o Cuixot, es troba als afores de Barcelona, el famós Roca Guinarda (Perot lo lladre), a la segona part del llibre, al capítol 60, que és quan un dels bandolers de la colla d’en Roca diu l’única paraula catalana que surt al Quijote: lladres... i ho diu un bandoler referint-se als senyors. I ja que estem arribant a Barcelona amb Cervantes, hem de dir, com recordava Rodolf Llorens i Jordana, que don Quixot a Barcelona hi va veure dues coses que no havia vist mai: el mar i una impremta.