Sa sang xerra, diu Antònia Vicens

L’escriptura d’Antònia Vicens no és fàcil. El lector, per entrar-hi, ha de vèncer la resistència que li generen unes històries tancades, repetitives, centrades en episodis de violència física, psicològica i sexual. Aquesta resistència, però, no es deu només a la temàtica (i a la crue­sa amb què s’expressa), sinó també al llenguatge de l’autora i als nombrosos salts (en el temps i en les veus) que es produeixen al llarg del relat. Els personatges hi parlen mig al·lucinats, barrejant passat i present, i expressant amb metàfores el món esbucat, ple de guerra i postguerra, que viuen. En fer-ho, construeixen imatges torrencials, circulars i obsessives, sovint associades a la por: “quan jo tenc por tremolen se fuies des arbres que es vent vol arrabassar, ets aucells de damunt es fils elèctrics que moriran electrocutats, ses dones que estan a punt de parir i no saben què fer amb sos seus nadons”.

Aquestes característiques apareixen en l’obra amb què Antònia Vicens retorna a la novel·la després de catorze anys dedicats a la poesia. Crideu la mort errant, digueu-me on va és protagonitzada per Elisenda, un personatge que ens recorda, en molts aspectes, l’adolescent de La santa (1980). Una noia que viu aïllada al camp, a Mallorca, que abandona aviat els estudis i que, desprotegida pels pares, es convertirà en víctima de diversos abusos, en l’entorn familiar i laboral. Una de les imatges recurrents amb què s’expressa la seva angoixa afecta les mirades: mentre Elisenda té les nines blaves “travades per aguies imperdibles”; Marcello, quan l’assetja, té “serps” a dins els ulls, movent-se a gran velocitat. També hi surten ulls “com de mosca de cucs” i d’altres que semblen bales o es converteixen en eriçons.

La història s’explica a través de dues veus: la del dietari de la noia, escrit en dos moments, 1965 i 1971, i la d’un narrador que relata la rutina i els records de diversos personatges: Elisenda, un modista, la padrina de la protagonista, una amant de la seva mare i la vigilant de les costureres. El lector ha d’anar recomponent les peces de l’argument, tot lligant entre si la família protagonista amb la resta de personatges i integrant-hi, en la seva història, fets que ocorren en moments i llocs diferents. En el relat hi ressonen diversos esdeveniments traumàtics de l’illa, associats a l’ocupació franquista i a la violència imposada pel nou règim. Adoptant una vida a la vegada rebel i passiva, Elisenda, un personatge molt vicensià, recorre a una imaginació desaforada, visionària, per sobreviure. Com la seva padrina, que afirma que “sa sang xerra”, veu una “dona amb camisa blanca i llavis vermells” que li calma la ràbia cega.

La novel·la inclou diversos personatges femenins, desclassats i marginals, que s’expliquen abruptament, “de ferida a ferida”. Com en les tres citacions de Djuna Barnes, parlen des del dolor i des d’una memòria que “té músculs”. A través dels seus diàlegs, brevíssims, el lector pot intuir no només el que els va passar sinó també quins sentiments, sovint autodestructius, experimenten. Un paisatge de bellesa desemparada, filtrat a través de la mirada plena d’imperdibles d’Elisenda, intensifica la càrrega emocional que vehiculen aquestes relacions i en dramatitza les reaccions, tot fregant, en alguns punts, el melodrama.

El llenguatge de Vicens, tanmateix, frena els possibles excessos sentimentals (presents en els personatges de l’amant de la mare o la vigilant) a través dels escenaris. Uns escenaris ascètics, plens d’imatges estranyes que romanen, com espantalls, en la ment del lector. És difícil, per exemple, oblidar els cels de lleixiu, les llunes en forma de coma, la figura humana penjada a una pala de molí, la nena solitària balancejant-se en una engronsadora o la dona ballant amb els braços alçats damunt les roques. Totes aquestes imatges s’associen a un desig ple de vida, que busca en la paraula la possibilitat de salvar-se d’uns cossos i una terra explotats, traïts i ensangonats. Aquesta temàtica no és nova —Miquel Àngel Riera, per exemple, li dedicà el magnífic cicle novel·lístic Morir quan cal, L’endemà de mai i Panorama amb dona, publicat entre 1974 i 1983. La forma, fragmentària i llampegant, només podia ser, però, de Vicens. És una forma que vol punxar i cremar. Sang que xerra, en definitiva.