Yuval Noah Harari et vol ajudar

Yuval Noah Harari duu els cabells rapats, es vegà i cada dia practica entre una i dues hores de meditació Vipassana, una tècnica antiga arrelada a la tradició budista que fa èmfasi en la introspecció i l’observació per tal de veure les coses tal com són realment sense judici ni afecció. Cada any des d’en fa vint, Harai se’n va a retirs de silenci que duren entre trenta i seixanta dies.

Amb tot això vull dir que els llibres de Harari són, naturalment, llibres d’auto­ajuda. No és cap etiqueta estrictament pejorativa, perquè també ho són grans clàssics de la filosofia i la religió. Però si intentem respondre la pregunta sobre l’èxit estratosfèric que aquest historiador israelià ha tingut arreu del món fixant-nos en el contingut aparent dels seus volums, podem concloure que la humanitat sent una passió desfermada per aprendre fets i lògiques del passat. I si bé és cert que la gran quantitat d’informació que podem extreure de l’obra de Harari és ideal per protagonitzar un moment estel·lar a les sobretaules, llegir-lo s’assembla molt més a una sessió de ioga que a una classe magistral. Fent saltar mil·lennis endavant i enrere a cada frase, Harari ens fa veure l’espècie des de fora i des de lluny, i les nostres crisis queden reduïdes a una escala insignificant en relació amb el gran oceà del temps. Ajuda a respirar més lent.

Això no és tan obvi si tenim en compte que no hi ha cap dels llibres de Harari que no discuteixi detalladament alguna via plausible per a la nostra autodestrucció. A Sapiens, el seu gran èxit, Harari considerava el col·lapse ecològic, la guerra nuclear o fins i tot l’entropia a escala còsmica. A Nexus, acabat de publicar, el gran perill per a la gent és la intel·ligència artifical. Tot i que la formació acadèmica de Harari és en història militar medieval i moderna, la publicació d’Homo Deus, que analitza escenaris de futur en comptes de passat centrant-se en els perills de la tecnologia, van guanyar-li la reputació d’expert en intel·ligència artificial, que li ha servit per tenir contacte directe amb les bambolines d’aquest món. Harari enlluerna els experts dels xips perquè la perspectiva històrica li permet fer analogies entre el vell i el nou; trobar patrons en el caos de la política i la tecnologia contemporànies. Per explicar la diferència entre informació i soroll, una anècdota d’espies israelians a Palestina. Per entendre com Sillicon Valley ens vol vendre la infalibilitat de la IA, el procés de canonització de la Bíblia. Si la IA fa mandra, barrejada amb guerres i religió a cada pàgina és tota una altra cosa.

Nexus és una evolució molt simple i convincent del gran patró de la humanitat que Harari va definir amb Sapiens i al qual sempre acaba tornant. La idea és que el més distintiu de la nostra espècie és la capacitat per crear històries i després creure’ns-les a gran escala. Els neandertals eren més forts i tenien el cervell més gros, però no podien cooperar en grups tan grans, i la resta és història. Això s’ha mantingut estable al llarg dels mil·lennis, però la IA suposa una novetat radical: és la primera tecnologia capaç de crear històries i de prendre decisions per ella mateixa. La lògica elemental diu que, per primera vegada, hi ha un poder amb el potencial per destruir-nos que no depèn del que passi pel cap i el cor d’un sapiens.

El secret de Harari és la terrenalitat de les propostes i la manera de transmetre esperança. Amb una prosa buida de moralismes i afectacions, ens diu que no cal inventar solucions, només actualitzar les que la història ens diu que han funcionat en el passat, això és, la democràcia liberal quan funcionava bé. I amb un terme mitjà inexpugnable entre l’optimisme i el pessimisme, Harari sempre repeteix que l’única constant de la història és el canvi i que res està determinat.

Que tot flueix i que la sobreexcitació és dolenta és, no cal dir-ho, el missatge del budisme. I, igual que el budisme (o l’estoicisme, tampoc ens posarem antiorientals), l’obra de Harari és de gran ajuda per a l’esperit individual en temps d’incertesa, però no gaire bona a l’hora de sortir al carrer al costat dels altres. Nexus obre un espai de lucidesa i contemplació que dona molta pau, però els perills que tan bé diagnostica potser necessiten una certa guerra, i potser les respostes no es troben en el passat, sinó en una forma d’organitzar la xarxa humana radicalment nova que no surt als llibres d’història.