Benvinguts a Sarnalona: Eduard Olesti, Alba Gómez Gabriel i Cinta Farnós escriuen sobre el malestar a la ciutat

Fa poc més d’un any, a Barcelona va haver-hi una plaga de sarna bastant sonada. És un paràsit que es contagia pel contacte directe amb una pell infectada i que pica molt, i això el deixa en un punt mitjà còmic entre la vergonya d’una malaltia de transmissió sexual i la quotidianitat d’una grip. Se’n feien moltes, de bromes sobre el tema, i a internet Barcelona va quedar substituïda per Sarnalona. El joc de paraules és fàcil, però també símptoma d’una relació displicent dels joves amb la ciutat, de més ganes d’humor intel·ligent que de rebel·lar-se contra res.

S’entén, doncs, que Eduard Olesti hagi fet de la sarna un fil que travessa la seva primera novel·la, i hi viu sota la pell. Es tracta de Gossos dempeus (Club Editor), que arriba a les llibreries el 24 de setembre. És un dels diversos títols que se centren en la vida a la Barcelona actual, que no és postolímpica sinó postturística, postcovid i postprocés. No cal dir que, de mar, muntanya i ciutat, n’hi ha hagut tota la vida, als llibres, però sembla que després d’un temps parlant de ruralia més o menys folkloritzada ens torna a interessar la urbanitat abjecta. Fa un parell d’anys, Andrea Genovart incomodava amb Consum preferent (premi Llibres Anagrama), una novel·la que vomitava el menjar i la ràbia de classe a la ciutat; i en fa un, Eva Baltasar responia entrevistes sobre la precarietat de l’habitatge arran d’Ocàs i fascinació (Club Editor), una història sobre la caiguda en la indigència i el deliri conseqüent. El cas és que, entre les novetats de la represa, hi ha menys terra i més asfalt, paràsits, olor de pixum i desnonaments.

La ciutat d’Olesti és més Sarnalona que Barcelona perquè els personatges que la travessen són joves d’ascendència burgesa amb carreres artístiques i ínfules intel·lectuals insuportables, que escolten “un tecno alemany força eficient” i tenen una relació còmoda amb la cocaïna. La novel·la rebrega amb gràcia perspectives i línies temporals al voltant d’un misteri: resulta que un tal Altort ha tornat amb la intenció de fer una “obra de teatre total”. Descobrir què vol dir això implica jocs metaficcionals, certa violència i molta, molta autoconsciència. A Gossos dempeus cada recurs estilístic té un contrapès que li treu ferro i cada filosofada, una imatge ridícula a l’altura. El tret diferencial és que no perd ni un segon a queixar-se de la misèria a la ciutat, sinó que aquesta és un escenari on jugar amb la veritat i la mentida (el protagonista afirma que en matèria de realitat, és més “contemplatiu que intervencionista”). La idea és que retorçar la paradoxa i no intervenir o fer-ho sàdicament incrementa el caos d’una manera més interessant que dir el que s’ha de fer.

Cinta Farnós sí que diu el que està malament i el que s’ha de fer, i fa gràcia que dues novel·les que tracten sobre la urbanitat duguin una cosa tan natural com animals al títol: als gossos dempeus d’Olesti, Farnós hi afegeix voltors, perquè veu una ciutat més amenaçadora que domesticable. A Quan ataquen els voltors (La Magrana, a llibreries el 19 de setembre), la metàfora carronyaire és òbvia: la protagonista, la Vidal, viu amb angoixa la desfeta del somni barceloní en una ciutat que sembla que l’observi ofegar-se. Ve del poble a estudiar i enamorar-se, “adrenalina i xibeques”, però acaba amb algú que no la tria mai del tot, una feina corporativa humiliant i nostàlgia d’una amistat i una llibertat perdudes. I com una mena de Vivian Gornick, deambula per la ciutat per sentir la solitud compartida.

Sovint la novel·la enfarfega per redundant (hi abunden sentències de l’estil de “Barcelona tenia la capacitat de fer-te sentir nouvinguda cada cop que hi havies de tornar a començar” o “la ciutat era un aparador nou i nosaltres només la miràvem”), però també és l’única que no obvia moments convulsos concrets com l’1 d’octubre. També és l’única que juga amb el dualisme ruralitat-urbanitat, però salva la natura del clixé redemptor quan admet que la sensació de perill no depèn del paisatge.

Com si fos impossible imaginar una altra cosa que una olla de grills, Alba Gómez Gabriel —com Farnós, barcelonina d’adopció— debuta amb una novel·la sobre la ciutat a moltes veus. A Jo soc l’última Plaça (Edicions 62, premi BBVA Sant Joan de literatura catalana), el nucli és un espai concret, la plaça del Sol de Gràcia, i dona veu a la sèrie de personatges que l’habiten i, en un gest de posthumanisme urbà, també a la mateixa plaça. Utilitza explícitament l’imaginari de La finestra indiscreta, i una dona sensesostre que viu en un hotel en construcció observa amb els prismàtics els veïns de la finca groga del davant. Junts formen un mosaic de vulnerabilitats reconeixibles: el dol d’un jubilat que ha estimat sense gaire ambició, una noia que intenta distreure’s amb sexe sòrdid d’un fals enamorament amb el professor universitari, un pare de família a l’atur en una espiral depressiva, una filla que vol deixar anar llast familiar. Més explícitament que a les altres, en aquesta novel·la el tema és el lloc, però no ho és tant la ciutat com la llar i la seva fragilitat.

Un problema de vendre’s les ciutats és que totes s’acaben assemblant massa, en la realitat i en la ficció, i fa pensar fins a quin punt la gentrificació i la precarietat es converteixen en un decorat reconeixible. Probablement per això un dels trets més interessants, per locals, d’aquestes novel·les és la creativitat amb què solucionen el que ja és un tòpic: les interferències lingüístiques. A Jo soc l’última Plaça, un catedràtic de filologia catalana veu com el seu món s’ensorra, i a Gossos dempeus un guiri politoxicòman exclama “follar!” quan les coses li surten malament i diu que “una ratlla al dia manté el doctor allunyat”. I, com el nom de Sarnalona, sap greu però també fa bastànta gràcia.