Laia Viñas retrata la generació de la Ruta del Bakalao a ‘Aquí Baix’

Les primeres set o vuit pàgines d’Aquí baix són meravelloses: el lector assisteix al clímax (“el bombo que va ficant-se dins i s’acobla al cor i ja no tinc batecs, tinc ritme, tinc els ulls grossos, tinc les cames dures i la mandíbula ballarina”) i les posteriors acaballes d’una nit de bauxa boja, quan toca sortir a la llum del sol i caminar cansats i menjar carbohidrats, i aquí els moviments dels protagonistes adquireixen la lleugeresa paradoxalment pesant dels records vívids, en una atmosfera que podria recordar el final de La dolce vita de Fellini però en versió poligonera, quasi desèrtica, incloent un contrast tan sobtat com natural amb la vida que segueix allà afora (una nena tendríssima, al film; una tradició popular de dones que recorden els morts, a la novel·la). Tot i que el llibre no aconseguirà sostenir gaire més temps l’impacte inicial, i que al conjunt no li manquen irregularitats, una arrencada tan intensa i una prosa tant d’al·luvió permeten fer-se una idea sòlida del que pretén Laia Viñas i gaudir dels encerts.

La protagonista de la novel·la té 24 anys i en els moments més eufòrics és capaç de confessar que “voldria ser colossal”. Després, el dia a dia li dona prou motius per sospitar que no serà fàcil aconseguir-ho (emancipar-se és difícil, la tragèdia de les morts sobtades ja mostra la seva cara, el futur és incert i l’amor, inestable, etc.), però per sort existeix aquell “aquí baix” del títol, és a dir, el mapa de la Ruta del Bakalao, un territori fet de pàrquings i naus industrials, de cigarrets i pastilles i ratlles compartides, de cossos que s’estiren o es violenten o ballen, suen, vomiten, i també d’un català de frontera que no se sap si pertany al sud del Principat o al nord valencià, impur i xalest. El grup d’amics que ens presenta Viñas fan la Ruta com qui combrega a una missa perillosa i exuberant, i la prosa de l’autora fa l’impossible per reproduir aquella intensitat hedonista dels noranta. No és fàcil, però se’n surt amb una vivesa notable.

A risc de caure en l’error del crític que demana a un llibre que sigui el que ell voldria i no allò que és, el meu problema amb Aquí baix comença quan la novel·la s’allunya de les llums estroboscòpiques i els pitis compartits per endinsar-se en la quotidianitat més convencional dels seus personatges, dibuixar-ne l’entorn familiar o les rutines d’entre setmana, fer explícits els elements contextuals que expliquen el seu entusiasme entre innocent i nihilista per la festa i les drogues. En aquests passatges, que no són precisament escassos, res no està malament, però tampoc res ens apassiona prou per sentir-nos-hi plenament submergits; crec que el resultat hauria estat millor si Aquí baix, que amb tota probabilitat es promocionarà com una “novel·la sobre la Ruta”, s’hagués animat a ser, efectivament, una novel·la sobre i només sobre la Ruta. Al cap i a la fi, en el desplegament de gestos, accions, sons i mirades que ens ofereixen les pàgines ambientades a les discoteques o les voravies ja s’intueix de sobres tot el que Viñas ens explica més serenament (però no millor) a la resta del llibre, és a dir: els ecos d’aquell temps de crisi en el present no menys ferotge; la reivindicació d’una gent, els bakaladeros, que foren jutjats en el seu moment com a mers irresponsables fins que els hem entès com a integrants d’una cultura complexa i arrelada en la rea­litat sociològica de l’època; i l’amor autobiogràfic que l’autora sent per uns personatges similars als seus pares.