Joseph Roth, jueu de l’est

‘Jueus errants’ i ‘Gabinet de curiositats’ ens donen dues lectures complementàries sobre l’escriptor alemany

L'escriptor alemany Joseph Roth el 1926.IanDagnall Computing / Alamy Sto

Joseph Roth (1894-1939) és un autor en llengua alemanya que ha obtingut al nostre país una certa audiència, o legència, per dir-ho bé. Els primers lectors editorials, editors o traductors que van incorporar els seus títols a la bibliografia hispànica degueren ser Juan José del Solar —que als anys 1980 va traduir diversos títols de Roth per a Bruguera, entre ells la imprescindible Marxa Radetzky, ara reeditada en català per L’Avenç, 2024—, Carlos Barral —que podria haver estat el promotor de l’edició a Anagrama de La leyenda del Santo Bebedor (et pour cause, 1981) i de la traducció de Tarabas (1983) a la seva editorial—, i poc després Jaume Vallcorba, que va començar a editar textos del mateix Roth, una mica més endavant i continuadament, a Acantilado, fins avui.

L’home Joseph Roth i la seva literatura formen part de la mateixa constel·lació que Kafka, Stefan Zweig, Bruno Schulz, Alfred Polgar, Franz Werfel, Arthur ­Schnitzler, Robert Musil i una colla més. Són autors quasi tots d’expressió alemanya, jueus també quasi tots, i ciutadans d’un estat tan vast com indeterminat, l’imperi austríac, en què van néixer cap a l’últim quart del segle XIX. La majoria van veure com aquest imperi —un monstre geogràfic, polític, lingüístic i religiós— desapareixia després de la Guerra Gran. Uns quants, com Zweig, el van sobreviure per tornar a omplir-se de vergonya arran de la Segona Guerra Mundial. No es pot dir que en un estat com aquell, amb les tensions de tota mena que vivia, també les de llei nacionalista, un escriptor se sentís gomboldat per cap religió ni per cap ideologia. Una altra cosa va ser la relativa seguretat que a un escriptor com Thomas Mann podia oferir-li l’estat prussià, o l’alemany, molt més compacte i segur del seu poder i de les seves fronteres, com es va demostrar al llarg de la primera meitat del segle XX.

Joseph Roth havia nascut a Brody, una població pròspera temps enrere, llavors depauperada, al si d’una de les regions “peculiars” més extenses de l’imperi, la Galítsia, disputada històricament per diverses potències veïnes, avui parcialment territori a l’oest d’Ucraïna. La regió estava poblada per una gran quantitat de jueus que en part havien pogut fundar un negoci en una ciutat, per minso que fos, però que en moltes ocasions van romandre als shtetl, els llogarrets de naixement, on malvivien. Roth va tenir un oncle protector, va fer estudis, i amb el temps va poder córrer món: a més de les novel·les, que va publicar amb dificultats, Roth va dedicar-se al periodisme amb molt d’èxit, i va arribar a ser més considerat, en aquest ofici, que molts dels seus col·legues. Quan hauria pogut “tornar al born”, va emigrar a París, on va morir l’any 1939.

Aquesta vida erràtica de Joseph Roth —la de Kafka també ho va ser, però d’una manera “introspectiva”, sense deixar mai el domicili fix a Praga— és el que el lector llegirà en una preciosa novetat en llengua catalana: Jueus errants, traducció de Pilar Estelrich (Martorell, Adesiara, 2024). Tant en aquest llibre com en un altre també novetat, Gabinete de curiosidades, edició i traducció de Berta Vias Mahou (Madrid, Ladera Norte, 2024), el lector descobrirà un dels trets més característics del món literari de Roth: el desig de donar vida a petiteses de la vida quotidiana, l’amor a la circumstància menuda i intranscendent, i la curiositat més viva per detalls que passen inadvertits a quasi tothom. Les coses rares i curioses —dues paraules que van juntes sovint— no ho són, en realitat, per elles mateixes, sinó pel fet que una mirada molt encuriosida s’hi fica a dins amb una generositat extrema, convertint-les, per aquesta mirada, en una cosa excepcional. (La poètica de la literatura de Vila-Matas és exactament la mateixa: li diuen que li passen, o que topa amb coses molt estranyes, i per això pot forjar i definir el seu món particular; però no és així: es troba en la mateixa “disponibilitat” que un Joseph Roth davant qualssevol fenòmens: observa a fons una bagatel·la, l’eleva a una consideració absolutament respectuosa, i després en neix una pàgina de literatura “estranya” com la cosa més natural del món.)

Per això, a voltes, qui llegeix l’obra de Joseph Roth la troba no molt allunyada de la de l’últim Walter Benjamin, per molt que a l’autor austríac no li agradessin —diu la prologuista— els Denkkünstler, els “artistes pensadors”. (Fins i tot un llibre retrospectiu de Benjamin com Infància a Berlín cap al 1900 té molt a veure amb l’elevació del minúscul que agradava tant a Roth.)

A Jueus errants descobrirem que l’autor no es planyia de pertànyer a una nissaga antiga que peregrinava des de feia molts segles per tot el continent; quasi s’alegrava de trobar-se en una situació marginal, excèntrica o tangencial. Al Gabinet de curiositats descobrirem que aquest errar va portar Roth a aturar-se, a cada moment, davant uns accidents de l’existència humana que, ben contemplats, donaven més seguretat que una pàtria. Així la figura de l’Ostjüde, el jueu de l’est, se’ns presenta en el cas generalitzable de Joseph Roth com el contrari no solament del burgès alemany perfectament instal·lat en ell mateix i en una òrbita social i política segura (Thomas Mann, altra vegada), sinó també com l’opòsit de la burgesia jueva liberal del seu temps, assimilada o integrada. Dues lectures complementàries, doncs.


Más información

Arxivat A