Cassandra Fedele, una dona humanista

Humanitàries, les dones ho són quasi totes per llei de natura; humanistes, només unes quantes. Poques, certament, si ens referim al període daurat de les lletres humaniores, és a dir, de mitjan segle XIV al segle XVI; però això és degut a l’accés gairebé impossible de les dones als estudis superiors durant molts segles de la història d’Europa. Cassandra Fedele (Venècia, 1465-1558) va ser una d’aquelles poques dones que, amb un sòlid coneixement de la llengua llatina —que ja només sabien els clergues i els savis—, va poder discursejar en tres ocasions, molt excepcionalment, a la Universitat de Pàdua, institució en què, també de manera excepcional, es va doctorar en Humanitats el 1678 Elena Cornaro Piscopia, primera dona a aconseguir-ho segons els historiadors.

Dones insignes que van poder dedicar-se a les lletres sempre n’hi ha hagut, malgrat totes les dificultats que sabem: Safo és un, o una, dels gran poetes de qualssevol temps; l’alexandrina Hipatia va destacar en les matemàtiques i l’astronomia al segle V; l’edat mitjana va conèixer les també rares trobairitz (trobadores), i fins i tot hi va haver un papa-mama (la papessa Joana, potser llegenda); Louise Labé és una enorme poetessa del Seizième francès; Madame de Châtelet sabia més matemàtiques i física que Voltaire, el seu amant; Madame de Sévigné va escriure a la seva filla un dels epistolaris més intel·ligents i cultes que mai vagin escriure éssers humans; el segle XIX anglès va donar tres o quatre dels seus millors novel·listes —Jane Austen, les tres germanes Brontë, George Eliot—, i així, de mica en mica, de fet molt lentament en altres professions, les dones van destacar en els mateixos camps que els homes.

Arribats als nostres dies, tanmateix, s’ha produït una certa desproporció, en el terreny de la literatura, entre la qualitat de les obres que escriuen les dones i el mèrit o el valor que se’ls atorga: com va passar sempre amb els homes, hi ha escriptores d’enorme qualitat (Caterina Albert) i n’hi ha que assoleixen un èxit molt superior al valor del que han escrit (Mercè Rodoreda, Irene Solà; tot són gustos). També va ser molt llegida Ayn Rand als anys 1940-1960 —quatre milions d’exemplars venuts en pocs anys als Estats Units; diverses edicions en castellà, abans i ara fa poc— i no ha interessat mai als lectors culturalitzats, llevat de Harold Bloom; però encara és lectura preferida de gent com Alan Greenspan, Elon Musk, Steve Jobs i Javier Milei. En parlarem en un altre article. Hi ha moltes causes que expliquen que un llibre sigui un èxit, i molt sovint no són estrictament literàries.

A causa de la dificultat que van tenir les dones sàvies, erudites o curioses per fer-se conèixer, és difícil trobar, en els registres de la història literària, dones que escriguessin malament o que discursegessin amb ignorància —fenomen molt freqüent en la literatura escrita per homes. Aquest no és el cas de la dona i del llibre que ens ocupen: Cassandra Fedele, Discurs en lloança de les lletres i altres escrits humanístics, edició bilingüe llatí-català, traducció impecable de M. Isabel Segarra (Martorell, Adesiara, 2024).

El primer dels discursos que el lector trobarà en aquest llibre apunta a una qüestió que avui posseeix encara més vigència que al segle XV: “Hauria estat ben poca cosa haver nascut a Venècia, centre de comerç tan concorregut per tots els pobles, si no s’hi afegís l’educació, tan important com la devoció i la fe religiosa ... És veritat que jo no he considerat mai que els diners, els palaus luxosos, les riqueses i tot allò que habitualment ens atreu hagi de ser comptat entre els plaers sans. Per Pòl·lux, la fam de la cobejança mai no s’apaga, mai no se sadolla! ... És així: els homes [en llatí declinat, homines, suma d’homes i dones], precisament perquè disposen de la paraula, són superiors a les bèsties. ... ¿Què és més digne, més honestament desitjable o més escaient a l’esplendor de les ciutats que els estudis de filosofia?”. Com era d’esperar, el lector trobarà en els discursos, després en les cartes de la “divina” Cassandra, els tòpics neoplatònics i alguns de peripatètics, la lloança de l’eloqüència ciceroniana i l’elogi del governant-filòsof que van escaure a les lletres de tot el període humanístic.

També és propi del seu temps —encara Cervantes va mostrar opinions d’aquesta llei a la primera part del seu llibre, no a la segona— deixar anar alguna mostra d’islamofòbia i d’antisemitisme, com en una carta de Cassandra a la reina Isabel de Castella, que desitjava allotjar la humanista veneciana a la seva cort: “Tothom està d’acord a afirmar que vós [la reina Isabel] heu vingut del cel per apaivagar aquestes revoltes i per reprimir els enemics de la fe cristiana ... Vós heu estat l’única que, amb el vostre guiatge i amb les tropes al vostre servei, heu dirigit un exèrcit a combatre contra el monstruós poble dels infidels”. No cal amoï­nar-se: al seu moment això formava part del que ara anomenem el “políticament correcte”.