Jordi Galli escriu retalls d’un viatge per l’antiga ruta 66

A l’est de Santa Fe, a poques milles de Los Alamos, hi ha el Bandelier National Monument, un parc natural que, a més de la flora i la fauna, preserva les restes dels assentaments i la cultura dels natius pueblo que hi van viure. Jordi Galli (Barcelona, 1965), en el capítol que li dedica a La ruta invisible, la crònica del viatge que va fer entre el juliol i l’agost de 2016, juntament amb la seva parella, seguint el rastre de l’antiga Ruta 66, que travessava els Estats Units des de Chicago fins a Santa Monica, escriu el següent: “Durant el recorregut pel parc veiem que els arbres d’algunes zones, principalment pins i roures, tenen rastres de foc a les esquerdes de l’escorça, però tret d’aquest esgrafiat orgànic no hi ha res que ens faci pensar en cap incendi recent, i fins i tot amb els rigors d’aquest primer d’agost es respira una vida atapeï­da que comença a la gelosia que fan les capçades de branques i fulles, que sembla que es vulguin quedar tota la claror, va baixant pels troncs, anima els arbustos i cau fins a terra convertida en el moviment incessant que formigueja als nostres peus sota l’entapissat de les fulles de les tardors passades: daurades i seques les que cruixen quan les trepitgem; marrons i humides, a sota, les que ens estoven les passes”. Vet aquí com de sobte, i una vegada més, perquè La ruta invisible va pleníssim d’instants eternament bells gràcies a l’equilibri mesurat de la seva prosa, que Jordi Galli fa el màxim afalac que es pot fer a la realitat —segons diu Rodrigo Fresán a la cita que encapçala el llibre—: convertir-la en una ficció, com si posseís el mateix calibre d’una bona novel·la d’aventures.

I és així com viatgem al llarg dels Estats Units de la mà i la mirada que Jordi Galli s’inventa —sobretot gràcies a la invenció d’una veu plural que virtuosament ens acull, ens calma i conforta, ben lluny del nerviosisme apressat del turisme i ben a la vora de la força de la curiositat, de l’afany gratuït de saber i de relacionar perquè sí el sentit ocult entre les coses del paisatge que es va obrint davant dels seus ulls. L’autor visita el Ghost Ranch, per exemple, un lloc on la pintora Georgia O’Keeffe es va acabar instal·lant, atreta més pels colors del desert —els traços del vermell i el groc del sol— que no pas pel pintoresquisme tan celebrat pels regionalistes. I aleshores es fa inevitable —o necessari— que l’autor relacioni l’esperit dels seus quadres amb l’art fotogràfic tal com l’entenia el seu marit, Alfred Stieglitz, que vinculi per oposició la seva pintura amb la dels impressionistes francesos, i que acabi citant una frase d’ella que ve a resumir el que Jordi Galli fa amb La ruta invisible: “No hi ha res menys real que el realisme. Els detalls confonen”. I aquesta és precisament una de les virtuts que fan que el llibre funcioni tan bé, la seva voluntària renúncia a convertir-se en una guia de viatge, com si Galli també es proposés, amb un èxit evident, dur a la pràctica de l’escriptura el que Georgia O’Keeffe fa en la seva obra del desert: ampliar la imatge fins al punt que sovint les pintures ja no emmarquen un paisatge o un objecte, sinó que en retallen un fragment i ens el presenten en unes dimensions molt més grans que les reals, principalment en els seus quadres de flors: “Vaig pensar que si pintés aquella flor, només aquella flor, de la mida que té en realitat ningú ni tan sols la miraria; però si la flor m’agrada i decideixo pintar-la, la pintaré ben gran perquè per força l’hagin de mirar”. Com passa amb les fotografies que Alfred Stieglitz li fa a ella al llarg dels anys, que de ser retrats de cos sencer de mica en mica s’acaben centrant en fragments del seu cos nu, així actua també Jordi Galli en presentar-nos la història, la idiosincràsia i la manera de ser d’uns Estats Units que potser es corresponen més al caràcter de la seva mirada i a l’eficàcia de la seva prosa que no pas a la versemblança rutinària d’una crònica de sempre.

La ruta invisible és un d’aquells llibres que tan de favor fan, i agraden també tant, als lectors sedentaris, satisfets de viatjar sense moure’s de lloc gràcies als esforços tenaços contra les incomoditats de sortir de casa i la vitalitat plena d’entusiasme de gent com V. S. Pritchett o Ces Noteboom, una raça d’escriptors a la qual el lector, sens dubte, hi afegirà el nom de Jordi Galli.