Ànimes i ombres en l’obra narrativa de Carme Riera
‘Una ombra blanca’ posa damunt la taula temes recurrents de l’autora, com l’ambigüitat dels orígens, la importància del passat en el present i el joc amb la creació i la llengua
L’última novel·la de Carme Riera, Una ombra blanca (2024), posa damunt la taula alguns temes recurrents en la seva literatura: l’ambigüitat dels orígens, la importància del passat en el present i el joc amb la creació i la llengua. També hi trobem elements del thriller i la novel·la gòtica, que faran les delícies dels seus lectors més fidels perquè els recordaran les trames de L’estiu de l’anglès (2006), Natura quasi morta (2011) i Venjaré la teva mort (2018), tres novel·les que exploren la literatura de gènere i que, sens dubte, han ampliat la gamma de registres amb què s’ha identificat l’obra de l’autora.
Com a La meitat de l’ànima (2003), la història d’Una ombra blanca es desplega a partir del dubte sobre la identitat de la protagonista, Barb Simpson. En tots dos llibres, els personatges s’interroguen, en el present, sobre uns episodis passats que afecten els seus orígens. Això els obliga a viatjar al lloc on es van produir aquests episodis (París i Mallorca, respectivament), on obtindran explicacions contradictòries. El punt de vista varia segons l’obra: mentre que a La meitat de l’ànima la veu narrativa era la d’una escriptora en crisi, a Una ombra blanca trobem dues narradores: la secretària de Barb, Rosa Barnes, i Carme Riera (un cameo de l’autora), que en redacta alguns capítols.
Hi ha dues narradores: la secretària Rosa Barnes i Carme Riera, un cameo de l’autora, que redacta alguns capítols
El paper de la memòria en la construcció del present i la seva reivindicació com a deure col·lectiu és el tema amb el qual s’ha identificat de manera més evident la literatura rierana. La fortuna crítica que han tingut les novel·les històriques Dins el darrer blau (1994) i Cap al cel obert (2000), inevitablement, hi ha contribuït. Totes dues aborden fets relacionats amb la identitat mallorquina: parlen del tractament vexatori que van rebre, a l’illa, els jueus conversos dels segles XVII i XIX, respectivament. A través de la recuperació literària de la seva història, es vol reparar una injustícia. Aquest plantejament, que sintonitza amb una part de la novel·la de la memòria històrica de principis del XXI, es concreta, en Riera, en l’assumpció de la defensa d’una minoria —una minoria perseguida per motius religiosos (els jueus) o ètnics (la soprano afroamericana protagonista d’Una ombra blanca).
En aquesta darrera obra, la història de la soprano ens arriba explicada per un secundari: Rosa Barnes. El joc amb la construcció biogràfica per part d’algú proper, que manté una relació complexa amb la protagonista, s’assembla molt al punt de vista de Confeti (2024), de Jordi Puntí, una novel·la que, com la de Riera, és relatada per un periodista. Totes dues obres comparteixen també protagonistes que es dediquen professionalment a la música, i en tots dos casos els biografiats poden ser vistos com a víctimes de la seva imatge pública. Riera, a més, seguint una estratègia ja utilitzada en moltes obres anteriors, inclou diferents formats textuals (dietaris, transcripcions, informes, etc.) que li permeten posar en evidència la parcialitat del text, la veritat del qual depèn de qui l’expliqui. Aquest recurs, juntament amb la creació de la veu ingènua (tan rodorediana) a Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), l’exploració del llenguatge eròtic i els estereotips de gènere a Epitelis tendríssims (1981), o la sàtira del món cultural i polític català a Contra l’amor en companyia i altres relats (1991) i Amb ulls americans (2009), mostren la versatilitat literària de l’escriptora.
Una ombra blanca
Edicions 62
320 pàgines. 21,90 euros