Nosaltres, les tietes dels clubs de lectura

A mitjans de maig, es publicava en aquesta casa un article titulat “Por qué no hay hombres en los clubes de lectura” (a la secció de moda, on se suposa que tampoc hi ha homes). La resposta sempre és matisable, però els comentaris a xarxes versaven sobre la realitat que alimenta aquest tòpic: el nombre d’homes inscrits en els 22 clubs de lectura d’adults de les biblioteques de Girona, per exemple, no arriba al 20%. Matiso que la dada és optimista, i que els que acaben assistint-hi assíduament són molts menys. Trenca totes les estadístiques el club de lectura d’assaig de l’Ateneu Coma Cros de Salt, quasi paritari també en edat: la majoria d’assistents són joveníssims i és autofinançat.

Tanmateix, la tònica general no és aquesta. I que potser és veritat, i què: els clubs de lectura són cosa de tietes (aquell ésser en què es converteix una dona que ja no criarà o no pensa fer-ho). Tant en els clubs que dirigeixo a Girona i foranies com en els que hi assisteixo com a autora, la mitjana d’edat supera els cinquanta, i hi abunden caps i barrets de tots colors. No sé quina mena de menyspreu és anomenar tieta a algú, la veritat. Quan ho sento dir, penso en aquella mena de llufes que es claven a la gent pel simple fet d’haver nascut femella: “corres com una nena”, “plores com una nena”. I ara, quan la nena ni corre ni plora: “Llegeixes com una tieta”.

Doncs jo em deleixo per poder ser una tieta d’aquestes. De fet, cultivo aquest hàbit tant com puc i us recomano que us hi enroleu encara que us feu dir Ramon. Perquè les dones dels clubs de lectura estan satisfetes quan parlen de literatura durant aquella estona; no es barallen (amb arma blanca); no exhibeixen coneixements per tornar botides a casa; no solen monopolitzar les converses; tampoc es riuran de vosaltres. Les tietes que venen als clubs, són —en general— tertulia­nes de bon conduir, gent amb ganes de llegir fins i tot el que no s’haurien pensat llegir (això vol dir gent oberta de mires). Finalment, és gent intel·lectual­ment generosa.

Si l’acte de llegir en club fos objecte, seria un ventall. Un giny articulat, integrat per diverses peces aparentment iguals (ells, elles) que inicia la seva activitat en solitari (primera lectura en singular) i es desplega tot tensant la tela que mourà tan confortablement l’aire (segona lectura en plural). Potser pensareu que és una metàfora de tieta, això del ventall: volgudament entranyable, bona per ficar-se a la butxaca qualsevol lector de cor tendre. Potser sí. Potser només és un test de tie­tisme que us he endossat per si picàveu... Si us ha mig agradat, sabreu que ja formeu part del nostre club i que encara hi sou a temps abans no acabi la temporada: a Vilablareix estem llegint la Cristina Garcia Molina (Els irredempts); a la Carles Rahola de Girona, Tolstoi (La mort d’Ivan Illitx). A la Iu Bohigas de Salt, Lluís Muntada (Els dies previs), i a la Coma Cros llegirem Lola López Mondéjar (Invulnerables e invertebrados).