El monstre que no va ser Palau i Fabre

Quan Josep Palau i Fabre deia que els catalans tenim un complex d’inferioritat amb Ramon Llull, en realitat parlava d’ell mateix. L’autor de Poemes de l’Alquimista va quedar enlluernat per la possibilitat de transmutar el plom en or amb la descoberta juvenil del Llibre d’Amic e Amat, que l’acompanyaria tota la vida. Presoner a Vic el 1939, quan envia una carta a la mare diu que “és l’únic llibre que no s’ha separat mai de mi, ...

Quan Josep Palau i Fabre deia que els catalans tenim un complex d’inferioritat amb Ramon Llull, en realitat parlava d’ell mateix. L’autor de Poemes de l’Alquimista va quedar enlluernat per la possibilitat de transmutar el plom en or amb la descoberta juvenil del Llibre d’Amic e Amat, que l’acompanyaria tota la vida. Presoner a Vic el 1939, quan envia una carta a la mare diu que “és l’únic llibre que no s’ha separat mai de mi, i que juntament amb el record vostre, m’ha ajudat en més d’una ocasió”. És un gest d’afecte ambivalent propi de la relació d’amor i ressentiment que mantenien: la menció de Llull és una manera de fer entendre que no comparteix l’entusiasme d’Eulàlia Fabre amb la victòria de Franco, que el fill no renunciarà a ser un escriptor català. Palau i Fabre deia que Catalunya era un país matinal, perquè l’arrencada gloriosa amb la figura solar de Llull comporta que cap escriptor posterior sigui capaç d’igualar el primer mestre: el ­país­ sempre comença sense acabar. De nou, Palau parlava d’ell mateix.

La tendència a la psicologització narcisita es llegeix pertot en El jove Palau i Fabre, una biografia de Julià Guillamon que pinta els anys de formació del poeta perquè les contradiccions del començament serviran per explicar les de tota la vida. Guillamon va freqüentar Palau i ha dedicat 25 anys a estudiar-lo, una proximitat que aterra l’adulació amb la tendresa foteta d’un amic capaç de riure i entendre quan les coses no són boniques d’encaixar. D’una banda, fill del superàvit econòmic de la burgesia catalana i dels somnis de modernitat que bressolen els anys trenta, no tindrà més remei que ser un poeta rebel, liberal, catalanista. De l’altra, el Palau que ens descobreix Guillamon s’inhibeix i s’infantilitza amb poemes evasius quan arriba la guerra real, i s’acaba penedint tota la vida d’emboscar-se i no anar al front a lluitar per la República.

Absurda­ment ben informat, Guillamon explica Palau millor del que Palau mai es va poder explicar a

ell mateix

Alquímia seria convertir el dolor i la covardia en energia cultural perquè Catalunya reneixi de les cendres de la guerra. Si de jove Palau va voler ser un Llull trilingüe, cosmopolita i lluminós, d’adult serà un Llull radicalment compromès amb l’antifranquisme que s’adona que, si a la teva terra hi ha una llengua reprimida pel poder, escriure només en aquesta llengua és justament la manera d’arribar a la universalitat. Gens interessat a jutjar l’èxit del projecte vital, Guillamon fa aquesta biografia per posar prosa a la poesia de Palau. Concretament, cal il·luminar la foscor d’El monstre, el llibre de memòries que és el centre al voltant del qual orbita tot el text. Escrites en un moment vital estrany, les memò­ries de Palau, caòtiques i mal endreçades, mai van tenir l’impacte redemptor que ell pretenia. Absurdament ben informat, Guillamon explica Palau millor del que Palau mai es va poder explicar a ell mateix.

El llibre es llegeix com un true crime. Ple de documents que fan una forènsica apassio­nant de l’època, d’imatges televisives i de trencaments de la quarta paret per mantenir el suspens i oxigenar amb sornegueria, la narració de Guillamon enganxa com una temporada de Crims literaris. A més, sota la superfície objectiva i entretinguda corre un fil roig de nostàlgia entre el passat i el present del país. Perquè el veritable protagonista de la biografia és la modernitat de la Catalunya dels anys trenta, tan esplendorosa i fràgil al mateix temps. La repassada de Guillamon de revistes, polèmiques, de la pintura, el disseny de mobles o l’humor et fa sentir com dins d’una copa de xampany cultural en plena efervescència. El dolor de llegir sabent que tot allò es va estroncar ho sotja tot. Però, alhora, l’exemple de Palau lluitant contra el desànim i intentant transfigurar les contradiccions, sumat al fet que ens arribi a través de Guillamon, permet pensar que potser el sol del país no ha pogut fer mai la volta d’un dia sencer, però continua sortint.