Somnis de paper

La Fundació Congrés de Cultura Catalana ha decidit organitzar un congrés a la ciutat de Xàtiva i no donaven crèdit que el trajecte des de Barcelona en tren durés cinc hores

Una presentació del setmanari 'El Temps' als anys 80, en una imatge cedida per la revista.Francisco Cutillas

Diners. Una pesseta. Això va invertir Joan Fuster en la creació del setmanari El Temps. “Per al que ha de durar”, digué aquell descregut de la realitat. No ho deia per dir: el precedent periodístic més immediat, el setmanari El Camí, havia tancat mig segle abans i no havia durat ni tres anys. Mala barraca publicar en valencià. Però El Temps, eixe singular projecte nascut a València amb la voluntat de connectar tot l’espai de parla catalana, ha perdurat. Ara fa 40 anys. Era maig del 84. Eliseu Climent on fire. Tots eren joves. “Depén de tu”, cridaven els cartells a les parets de la redacció mentre uns joves irats preparaven números zero. El temps ha passat. És un miracle que la revista continue editant-se en paper. Una exposició comissariada pel periodista Víctor Maceda fa una retrospectiva per l’interessant llegat d’una publicació que somiava ser Der Spiegel en un país sense alemanys. Un bell somni.

Poder. Sis-cents anys. És el temps que passà després que Ramon Muntaner parlés de la mata de jonc i Salvat-Papasseit diguera “Junteu-vos” als territoris de la Corona d’Aragó. Amb eixe esperit va nàixer Caramella, la revista de música i cultura popular impulsada per l’associacionisme de l’Horta de València, el Lluçanés i la Catalunya Nova. Volien enfortir l’articulació cultural de les antigues terres de Jaume I. Este mes Caramella compleix 25 anys caminant amb rigor pels marges. A l’editorial, el seu director, Josep Vicent Frechina, es pregunta què li depararà a la cultura popular el temps de la nova religió: el “gran jo”. Es pregunta Caramella si en un marc social d’individualisme i mercantilització poden existir cultures populars contrahegemòniques que, des del seu caràcter mestís, impur i polifònic, puguen impugnar l’immobilisme del sistema. Caramella creu que sí. El poder de la cultura. Un bell somni.

Joan Fuster va invertir una pesseta en la creació d’‘El Temps’. “Per al que ha de durar”, digué aquell descregut de la realitat

Temps. Cinc hores. És la durada del trajecte en tren entre Barcelona i Xàtiva. Els organitzadors es van tirar les mans al cap fa uns dies. No donaven crèdit. La Fundació Congrés de Cultura Catalana, que en la Transició va atraure 12.000 inscrits i 1.500 entitats per afirmar “la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans”, ha decidit organitzar un congrés a la ciutat de Xàtiva, a les comarques centrals valencianes. Cinc hores en tren per fer 350 quilòmetres: no pot ser, van pensar els organitzadors. Van confirmar que sí: que era així. I arribaren a una conclusió: l’autobús privat era millor opció. Hi havia tres conclusions més que no verbalitzaren. Primera: que de Xàtiva a Madrid es tarden menys de tres hores per fer la mateixa distància. Segona: que és estrany —directament: absurd i insultant— reivindicar la pertinença d’una terra que es desconeix per complet. I tercera: com de fàcils i irreals són els somnis de paper.

Más información

Arxivat A