Paul Auster. Epíleg

Hi ha un tipus d’amistat unilateral que té veure amb l’afinitat que sentim cap a aquelles persones que ens han tocat de prop: una connexió que, en una estima que pot semblar risible, ens duu a reservar‑los un lloc entre els íntims; a permetre’ns, fins i tot, pensar‑los pel nom si ens guanya l’enyorança. Em desperto a Buenos Aires amb la mort de Paul Auster: un bon amic m’escriu per agrair-me que el portés a...

Hi ha un tipus d’amistat unilateral que té veure amb l’afinitat que sentim cap a aquelles persones que ens han tocat de prop: una connexió que, en una estima que pot semblar risible, ens duu a reservar‑los un lloc entre els íntims; a permetre’ns, fins i tot, pensar‑los pel nom si ens guanya l’enyorança. Em desperto a Buenos Aires amb la mort de Paul Auster: un bon amic m’escriu per agrair-me que el portés al cinema a veure Smoke en una època que avui ja ens sembla una altra vida. L’instant, el silenci, la llum —com en aquelles situacions en què pots evocar què feies quan va passar tal o qual cosa— queden gravats per sempre.

A l’escriptura de Paul Auster m’hi va dur el meu “oncle Victor” particular, que em va recomanar El Palau de la Lluna l’estiu de fa trenta anys: “Crec que et pot agradar”, va declarar enigmàtic, com si el volum hagués d’amagar un misteri que jo estava cridada a descobrir. La sensació es va eixamplar durant la lectura: a cada pàgina em semblava percebre un lligam secret entre el text, l’autor i els iniciats que havíem caigut, per fortuna, en l’aventura. Tinc la mala sort d’oblidar el que llegeixo, però recordo amb claredat el protagonista desprenent‑se dels llibres, vencent el fàstic amb la gana, patint per la pudor després de la pluja. La intuïció que estava assistint a molt més que a una simple història no l’he perduda mai, llegint Paul Auster: sota els atzars de la trama bategava alguna cosa; en certs moments, fins i tot he estat capaç de desxifrar‑la.

No havia sentit parlar de la fan fiction quan ara fa quinze anys, acabant La nit de l’oracle, em vaig veure empesa a afegir-hi un epíleg: patia pel pobre Nick Bowen, atrapat en un búnquer, i em sentia obligada a treure’l d’allà. Pocs cops m’ho he passat tan bé escrivint, jo que encara no he après a gaudir‑ne, trenant aquells serrells que l’autor havia deixat només per a mi. El text va quedar oblidat entre les pàgines del llibre fins que la casualitat el va dur a reaparèixer, fa tres anys.

Algú va plantar en mi una llavor que en un principi em va fer riure: calia en­viar aquell final a l’autor. La idea, ho confesso, no va trigar a germinar. Per una amistat que em reservo vaig arribar a la Jen, la secretària d’Auster. Ell no tenia adreça de correu; allò de la màquina d’escriure era veritat.

“M’encantarà descobrir com ha tret en Nick Bowen de l’habitació tancada”, va dir ell, “jo mateix em vaig plantejar algunes solucions, però vaig deixar‑lo allà pensant en la novel·la”. Sense perdre temps, tement que m’oblidés, vaig llançar‑me a traduir el text; la Mary Fons, a qui l’atzar i una bona recomanació em van dirigir, va revisar‑ne la versió final ad honorem i em va regalar una amistat epistolar, plena de coincidències, que ha arribat fins avui.

La resposta a l’epíleg no es va fer esperar, en un missatge que vaig transcriure a màquina i que solc repetir que he d’emmarcar. Va arribar la tarda del meu aniversari. En recordo, també, l’instant, la llum: no hi ha casualitat més feliç que l’austeriana.

Reviso un cop més El Palau de la Lluna i em trobo amb una frase subratllada. ‘When a man feels he has come to the end of his rope, it is perfectly natural that he should want to scream’. Arribat el moment, és innegable, tothom tria el seu crit. Estimat Paul, amic: tu vas seguir escrivint.